El culte a la bellesa aborda un d’aquests grans temes universals. Com assenyalava Umberto Eco, la bellesa constitueix una aspiració compartida per totes les cultures, encara que mai no hagi estat una categoria absoluta ni immutable. La seva vigència és especialment significativa en el present, quan continua sent una construcció social profundament condicionada per la indústria estètica, l’economia de l’atenció i les xarxes socials. L’exposició parteix d’un posicionament cultural i polític que no pretén definir tant què és la bellesa com analitzar els mecanismes que sostenen el seu culte.

La mostra és, en realitat, una adaptació de l’exposició homònima presentada a la Wellcome Collection de Londres el 2023. A la comissària original, Janice Li, s’hi han sumat les investigadores blanca àries i Júlia Llull, l’aportació de les quals amplia el relat inicial i incorpora perspectives més plurals, crítiques i obertes a les dissidències.

El recorregut expositiu comença de forma deliberadament cronològica, guiant el visitant a través dels ideals de bellesa clàssics, sustentats en els principis de proporció, gènere i virtut. No obstant, aquesta narrativa aparentment estable es veu interrompuda per treballs artístics que introdueixen fissures i qüestionaments. Les obres de Lorenza Böttner o Carlos Motta, entre d’altres, problematitzen aquests models normatius i evidencien fins a quin punt la bellesa ha funcionat històricament com a dispositiu d’inclusió i exclusió.

A mesura que avança l’exposició, comencen a enfonsar-se dicotomies com a bell/lleig o virtut/fracàs, encara que d’altres continuen operant amb força, especialment l’associació entre bellesa i joventut. Les formes d’exclusió persisteixen, encara que adoptin noves configuracions. De l’exotisme colonial, capaç de cosificar qualsevol forma d’alteritat, es passa a mecanismes contemporanis d’invisibilització vinculats a la raça, el gènere o la identitat. Davant d’això, col·lectius trans, queer i no binaris han desenvolupat estratègies d’autoexpressió, resistència i construcció de memòria col·lectiva. En aquest context, els retrats de Colita dedicats a la comunitat gitana, el projecte Humanae d’Angélica Dass, amb el seu ampli espectre de tonalitats de pell, o els retrats trans de Norma Pérez dialoguen de manera especialment eficaç amb els plantejaments de l’exposició.

La mostra s’endinsa després en la complexa relació entre bellesa, medicina i ciència. Des de les pràctiques cosmètiques de l’antic Egipte fins als ideals anatòmics del Renaixement, el recorregut arriba al present, on l’obsessió per la imatge —resultat extrem de la societat de l’espectacle— es veu amplificada per la comercialització de productes farmacèutics, tractaments estètics i procediments quirúrgics. Els nous cànons ja no s’associen necessàriament a la proporció o a la virtut, sinó cada cop més a la capacitat adquisitiva. La bellesa apareix així com un privilegi susceptible de comprar-se, amb conseqüències que afecten tant la salut física com el benestar emocional. Com identificar aquestes formes de control per conquistar espais d’autonomia més grans? On acaba el desig individual i on comença la pressió col·lectiva? Les obres de Marina Vargas i Arvida Byström apunten precisament cap a aquest desbordament dels límits normatius, fent visibles les restriccions subjacents a qualsevol cànon.

La instal·lació Mirror, Mirror on the Wall, de Xcessive Aesthetics, situa el visitant davant d’un mirall deformant en què es reflecteix la contaminació visual que acompanya la nostra experiència quotidiana. Un flux incessant d’imatges, filtres, algorismes i models aspiracionals que consumim a través de les xarxes socials i del que cada vegada resulta més difícil sostreure’s i que genera nombroses preguntes: Qui estableix avui els cànons de bellesa: les institucions culturals, la indústria estètica, els algorismes o les xarxes socials? Com afecten els filtres, la intel·ligència artificial i l’edició digital a la nostra percepció de nosaltres mateixos? Hi pot haver una estètica de la diferència que no sigui absorbida pel mercat? Estem assistint a una democratització de la bellesa o a una sofisticació dels seus mecanismes de control? És possible imaginar-se una societat menys obsessionada amb l’aparença? Què perdem quan convertim la bellesa en una obligació?

Però El culte a la bellesa no es limita a l’espai expositiu. Com és habitual al CCCB, la proposta s’amplia mitjançant un sòlid programa públic que compta amb la participació de pensadors i especialistes com Eloy Fernández Porta, Remedios Zafra i les mateixes comissàries. A això se suma un programa formatiu dirigit a joves LGTBIQ+, coordinat per Cordova i desenvolupat juntament amb artistes com ¥E$Si PERSE i Toni Hervás, així com el cicle cinematogràfic Belles i eternes, comissariat per Desirée de Fes per a les Gandules 2026. La selecció de pel·lícules de fantasia i ciència per preservar la bellesa, perllongant a la pantalla moltes de les preguntes plantejades per l’exposició.

Més que oferir respostes definitives, El culte a la bellesa convida a reconsiderar críticament una idea que solem donar per feta. Perquè, si la bellesa mai no ha estat una categoria neutral, potser el veritable desafiament consisteix a preguntar-nos qui la defineix, qui se’n beneficia i qui queda inevitablement fora dels seus límits.

L’exposició El culte a la bellesa, comissariada per Janice Li, blanca arias i Júlia Llull així com el seu programa públic pot visitar-se i seguir-se al CCCB fins al 8 de novembre de 2026.

[Artícle publicat a A*DESK 5-8-2026]

La entrada La bellesa en disputa se publicó primero en Montse Badia.

L’Informe anual del CoNCA és un document públic que analitza l’estat de la cultura i de les arts a Catalunya, revisant les principals tendències, dades i polítiques culturals de l’any anterior. També avalua l’acció de les administracions públiques en matèria cultural i identifica reptes estructurals del sector. Finalment, proposa recomanacions estratègiques per enfortir l’ecosistema cultural català i orientar les polítiques futures.

La entrada Arts visuals. Col·laboracions i formació en temps de precarietat i expansió museística 2025 se publicó primero en Montse Badia.

L’objectiu principal és proposar uns barems salarials orientatius que fomentin la dignificació del treball cultural i que els centres es comprometin a aplicar.

La proposta és una iniciativa de la Direcció General de Drets Culturals, Creació i Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i ha estat elaborada conjuntament per representants de centres del Sistema Públic d’Equipaments d’Arts Visuals (SPEAV), i les associacions professionals PAAC (Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya) i ACCA (Associació Catalana de Crítica d’Art). Montse Badia ha dut a terme la relatoria d’aquest document. 

La entrada Barems retributius se publicó primero en Montse Badia.

Auditori del Convent del MACBA – 30 de juny de 2026

Aquesta jornada s’articula al voltant de dos eixos que s’interrelacionen.

El primer explora la relació entre arts visuals i salut individual, social i comunitària.

El segon aborda els drets culturals com a drets inalienables de totes les persones.

Totes dues dimensions convergeixen en una mateixa convicció: la cultura és un principi actiu davant el malestar, el replegament individualista i l’avenç de corrents regressives.

Organitza: Direcció General de Drets Culturals, Creació i Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Benvinguda i presentació a càrrec de Xavier Fina, director general de Drets Culturals, Creació i Biblioteques

Converses:

• Art com a principi actiu en el context mèdic i assistencial. Conversa entre Sergi Blancafort i Montserrat Verdú, amb Pilar Cruz.

• Art i salut des de les pràctiques artístiques. Conversa dinamitzada per José Antonio Delgado amb Gemma Paris i Felipe G.

• Art com a principi actiu per la salut de les comunitats. Conversa entre Javier Rodrigo i Quim Packard

• Art per la salut democràtica. Conversa dinamitzada per Amanda Cuesta amb Mar Sureda i Nerea Campo.

• Salut econòmica en les pràctiques artístiques. Presentació Barems de retribució professional amb Montse Badia i Ester Martínez.

Cloenda institucional a càrrec de l’Hble. Sra. Sònia Hernández Almodóvar, consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Fotografies Xavier Menal

La entrada Principis actius: Cultura i drets per a la salut democràtica se publicó primero en Montse Badia.

Entrevista amb Carmen Corbera per al podcast El Mundo del Arte.

Març 2026.

La entrada Podcast El Mundo del Arte: El paper del comissariat i la crítica d’art amb Montse Badia se publicó primero en Montse Badia.

Aquesta figura, hereva del llegat de Harald Szeemann i de projectes com When Attitudes Become Form (1969), posava l’èmfasi no només en els conceptes i processos artístics, sinó sobretot en la complicitat amb els i les artistes i en la interlocució crítica amb la institució. Sense formar part de l’organigrama institucional, el curador independent feia un paper de mediació entre artistes, institucions i públics, generant espais de tensió productiva.

Avui l’escenari és molt diferent. Els professionals independents (artistes, comissaris/àries, curadors/es o mediadors/es) esdevenen petites empreses unipersonals que han d’assumir simultàniament la gestió, la comunicació, la difusió i la producció, a més del treball conceptual i de recerca. Aquesta multiplicitat de rols respon menys a una elecció que a una precarització estructural del sector.

Alhora, l’art contemporani competeix per l’atenció en societats saturades d’estímuls, on els impactes visuals de les xarxes socials i la indústria de l’entreteniment desplacen sovint la temporalitat lenta de la recerca i del pensament crític. Tot i que fins a quin punt pot ser tant o més política l’actuació de Bad Bunny a la SuperBowl que programacions completes de museus parlant de decolonització, és ja un altre tema. Els recursos econòmics existeixen, però es distribueixen de manera desigual: abunden per a grans ampliacions museístiques o institucions emblemàtiques, mentre que arriben amb comptagotes al teixit cultural independent, sovint en forma de subvencions que generen incertesa pressupostària fins ben entrada la meitat de l’any.

En el seu article, Miralda assenyala també la consolidació d’un model en què les direccions artístiques de les grans biennals recauen en responsables de grans institucions, afavorint la circulació reiterada d’artistes i discursos i produint una homogeneïtzació que limita la pluralitat.

Tot i això, les institucions consolidades comparteixen amb les iniciatives independents la voluntat de pensar el present, preservar el patrimoni i imaginar futurs més justos, encara que aquesta aspiració es vegi sovint tensionada per les seves pròpies estructures. La solució no passaria tant per oposar-se a la institució, sinó per activar nombroses pràctiques instituents entre art i política que permetin implementar múltiples formes institucionals que puguin ser complementàries i realment transformadores.

[Text publicat a la revista Bonart número 203, març 2026]

La entrada Precarietat i homogeneïtzació. Contradiccions del present curatorial se publicó primero en Montse Badia.

Benvingudes i benvinguts a The Kitchen Network!
El quart episodi té lloc a Barcelona.

Presentat com un episodi de l’última competició culinària de reality TV a la Terra, aquesta performance utilitza l’humor per examinar la bretxa entre les cultures alimentàries en línia i la seva desconnexió de qüestions més àmplies de classe, gènere i geografia.

Ens situem en un futur on s’ha dissolt la Unió Europea, la política climàtica ha fracassat i els acords comercials s’han fragmentat. Les promeses de l’European Green Deal es mantenen inconcluses en un continent marcat per l’escassetat material, mentre la cultura digital continua projectant imatges d’abundància.

A Espanya, les terres agrícoles competeixen amb centres de dades que sostenen el núvol i la intel·ligència artificial. L’aigua es desvia entre cultius i sistemes de refrigeració; les zones rurals es tensionen, les ciutats creixen i la infraestructura digital transforma el paisatge. Davant de la manca de governança coordinada, l’espectacle es converteix en política.

La distribució d’aliments és regida per l’Acord d’Intercanvi d’Eurovisió (EEA): cada any, el país guanyador obté autoritat temporal sobre l’assignació alimentària continental. Espanya, com a guanyadora més recent, ocupa una posició fràgil de relativa abundància a una Europa desigual.

L’aigua, estrictament controlada i mercantilitzada, travessa tota la competició. Cada concursant només rep dues ampolles per a tota la prova, mentre la presentadora IA recorda: «Perquè no tothom té una segona ronda».

Amb residents majors del barri com a jurats, The Kitchen Network converteix la cuina en performance en temps d’escassetat, reflexionant sobre desigualtat, expansió digital i la política de l’alimentació.

Sobre The Kitchen Network & Luiza Prado

The Kitchen Network és una performance teatral de Luiza Prado que continua la seva investigació de les infraestructures necropolítiques al voltant de la reproducció, la nutrició i el col·lapse planetari.

L’esdeveniment que tindrà lloc a l’Antic Teatre de Barcelona el 24 de març de 2026 correspon al quart episodi de la sèrie, que continua i completa la recerca desenvolupada per l’artista tot adaptant-se a cada context específic. El primer episodi, presentat en el marc de Transmediale a Berlín (gener de 2024), va emfatitzar els aspectes tecnològics del projecte. El segon, celebrat a Nottingham (abril de 2024), es va centrar en les cuines de les comunitats migrants. El tercer, presentat al restaurant del Martin Gropius Bau de Berlín (octubre de 2024), va abordar el treball i el moviment a través de l’univers de l’entrepà, un aliment associat als ritmes de treball i els orígens culinaris del qual apunten a tradicions no autòctones.

A The Network Kitchen. Episodi 4
Concepte i directció: Luiza Prado
Mestre de Cerimònies: Albert Sánchez
Cuinera # 1: Monica Escudero
Cuinera # 2: Agnes Essonti Luque
Cuinera # 3: Irene Arcas
Jurat: Iaies de l’Antic Teatre

The Kitchen Network Episodi 4  és una producció d’A*DESK

La entrada A*LIVE 2026: The Kitchen Network. Episodi 4 de Luiza Prado se publicó primero en Montse Badia.

En diferents projectes ha abordat l’opacitat d’un cos de l’Estat, la Guàrdia Civil, entesa com a sistema operatiu de control policial (Fuerzas y cuerpos, 2016-2018); l’explotació de l’entorn natural i les formes de regulació exercides per grans oligopolis (Energía sumergida, 2018-2024; El caudal del río, 2021-2025); o l’espai VIP en un context esportiu com a lloc d’acords de gran impacte polític i econòmic (Palco de honor, 2025), per esmentar-ne només alguns.

Firma, (2017-2019) no és el seu treball més recent, encara que el pas del temps li ha anat afegint noves capes de significat. Iniciat com a projecte de fi de carrera, sota la tutoria de Tanit Plana i Marta Dahó, Firma, marca un punt d’inflexió a la feina d’Artés en atorgar un pes central a la investigació com a part constitutiva de l’obra. Firma, s’articula a partir d’una sèrie de preguntes directes i profundament polítiques: què arriba a saber l’Estat sobre nosaltres?, quanta informació personal gestiona? Des d’on exerceix el control? Quin ús fa d’aquestes dades?, que serveixen de detonants per aguditzar la nostra posició com a ciutadania crítica.

Firma, se centra en espais oficials que recullen i gestionen les nostres dades –centres mèdics, registres civils, tanatoris, biblioteques, oficines de correus–, que l’artista fotografia mitjançant una càmera de plaques i un procés analògic. Les imatges mostren llocs anònims, prototípics i perfectament intercanviables, sense rastre de presència humana. Els enquadraments, curosament elegits, remeten a punts morts: espais sense sortida, passadissos sense punts de fugida, travessats per una atmosfera kafkiana. Són imatges que evoquen els aspectes burocràtics de les nostres vides, ja indistingibles dels vitals.

De manera paral·lela, Artés recopila una gran quantitat de documents procedents d’aquests mateixos espais, formularis en què se’ns sol·licita informació personal i que, de manera reiterada, culminen amb el mateix verb en imperatiu: “firma”. De vegades acompanyat d’una coma que pretén suavitzar l’ordre, d’altres seguit de dos punts, però sempre enunciat com a mandat. Un gest aparentment banal que condensa la cessió de drets, dades i responsabilitats en un sol acte.

Fotografies i documents configuren així un retrat de l’estructura administrativa de l’Estat com a panòptic contemporani. El disseny carcerari de Bentham (una torre central des de la qual es vigila els reclusos sense que aquests sàpiguen si estan sent observats) i la seva reformulació per Michel Foucault, com a tecnologia de poder extensible a tota la societat, adquireixen un nou pes en el context de la digitalització accelerada, especialment a partir del 2020 amb la pandèmia.

El llibre d’artista(1) que forma part del projecte inclou una conversa reveladora entre la Paula Artés i la Gemma Galdón Clavell, doctora en polítiques de seguretat i tecnologia i analista de polítiques públiques. S’hi recorda com l’Estat modern es funda sobre la gestió de dades com a forma d’organització i control, i com la burocràcia té un paper clau en la constitució històrica.

Amb la digitalització, aquesta capacitat de control s’incrementa exponencialment. Les dades que aportem voluntàriament es creuen amb les que es recullen de forma involuntària, generades per la nostra activitat quotidiana, des de les compres que realitzem fins als itineraris que seguim, els serveis que utilitzem o les plataformes que consultem. Estem més controlats, però en som menys conscients i, paradoxalment, tenim menys capacitat de control sobre les nostres pròpies dades.

El tecnofeudalisme (2) del qual parla Yanis Varoufakis deixa de ser una abstracció teòrica per convertir-se en una realitat palpable. Les infraestructures digitals de dades no tenen com a finalitat principal facilitar-nos la vida ni ampliar els nostres drets, sinó maximitzar la rendibilitat de les grans corporacions tecnològiques globals.

Els espais que fotografia Paula Artés continuen existint, encara que les seves funcions s’hagin transformat radicalment. Ja no cal desplaçar-se físicament per fer un tràmit: només cal un o diversos clics. Les dades pugen llavors al que anomenem “el núvol”, un terme poètic i aparentment innocu que oculta la proliferació de centres de dades físiques, altament consumidors de recursos, especialment aigua i electricitat, amb un impacte ecològic i geopolític cada cop més evident.

La desaparició de l’espai físic no implica la desaparició del control, sinó la seva intensificació. El poder ja no necessita arquitectura monumental ni presència visible, opera de manera distribuïda, opaca i automatitzada. La burocràcia, lluny de diluir-se, esdevé més eficient, més ràpida i més difícil de qüestionar. El gest de signar, ara convertit a acceptar, marcar una casella o lliscar un dit, es produeix amb més freqüència i amb menys consciència de les seves conseqüències.
Firma, ens situa davant d’una paradoxa central de les democràcies contemporànies: com més s’agilitzen els sistemes administratius, menys marge queda per al dissens. El consentiment es torna una formalitat i la responsabilitat es desplaça cap a l’individu mentre les infraestructures de poder romanen fora del nostre camp de visió. La invisibilitat esdevé així una estratègia política fonamental. Allò que no es veu no es qüestiona, i allò que no es qüestiona es normalitza.

En aquest sentit, el projecte de Paula Artés traça una cartografia crítica del present, en què el control no s’imposa per la força, sinó que es gestiona mitjançant protocols, interfícies i llenguatges administratius que hem après a acceptar com a inevitables.

Comprendre aquests mecanismes, fer-los visibles i anomenar-los és un gest profundament polític. No garanteix l’emancipació, però constitueix una condició indispensable per imaginar-la. Perquè només allò que es comprèn pot ser qüestionat, i només allò que es qüestiona es pot, eventualment, transformar.

(1) Artés, Paula, Firma. Cuaderno de la Kursala, nº 90. Universidad de Cádiz, 2025.
(2) En Varoufakis, Yannis, Tecnofeudalismo, El sigiloso sucesor del capitalismo. Deusto, 2024 (Traducción de Marta Valdivieso), l’autor identifica als propietaris del que anomena «capital del núvol» com a  nous senyors feudals, que ens converteix en serfs. La conseqüència és un augment de la desigüaltat.

[Aquest text acompanya l’exposició Firma, de Paula Artés al Centre Cultural Melchor Zapata, Benicássim. 19 Febrer – 26 Abril 2026]

La entrada Protocols d’obediència. L’Estat de les dades en «Firma,» de Paula Artés se publicó primero en Montse Badia.

La entrada Condicions laborals en les arts (simposi) se publicó primero en Montse Badia.

Un documental sobre l’Espai 10 / Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona

La entrada El risc radical se publicó primero en Montse Badia.