Entrevista amb Carmen Corbera per al podcast El Mundo del Arte.
Març 2026.
Sóc la Montse Badia, historiadora de l’art i comissària d’exposicions i projectes. Sóc cofundadora i directora d’ A*DESK.
Em preocupa l’estandardització que vivim i la pèrdua de drets. Crec que l’anàlisi del passat és crucial per entendre el present. Tot això ho tasllado al treball curatorial i a l’àmbit editorial partint de la recerca i la transdisciplinarietat.
Entrevista amb Carmen Corbera per al podcast El Mundo del Arte.
Març 2026.
Barems retributius per a professionales de les arts visuals té com a finalitat establir un document marc sobre les retribucions de persones comissàries i artistes per les feines dutes a terme en centres d’art contemporani integrats en el Sistema Públic d’Equipaments d’Arts Visuals (SPEAV).
L’objectiu principal és proposar uns barems salarials orientatius que fomentin la dignificació del treball cultural i que els centres es comprometin a aplicar.
La proposta és una iniciativa de la Direcció General de Drets Culturals, Creació i Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i ha estat elaborada conjuntament per representants de centres del Sistema Públic d’Equipaments d’Arts Visuals (SPEAV), i les associacions professionals PAAC (Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya) i ACCA (Associació Catalana de Crítica d’Art). Montse Badia ha dut a terme la relatoria d’aquest document.
The Kitchen Network. Episodi 4 de Luiza Prado
Antic Teatre, Barcelona
Data: 24/3/2026, a les 20 hores
Benvingudes i benvinguts a The Kitchen Network!
El quart episodi té lloc a Barcelona.
Presentat com un episodi de l’última competició culinària de reality TV a la Terra, aquesta performance utilitza l’humor per examinar la bretxa entre les cultures alimentàries en línia i la seva desconnexió de qüestions més àmplies de classe, gènere i geografia.
Ens situem en un futur on s’ha dissolt la Unió Europea, la política climàtica ha fracassat i els acords comercials s’han fragmentat. Les promeses de l’European Green Deal es mantenen inconcluses en un continent marcat per l’escassetat material, mentre la cultura digital continua projectant imatges d’abundància.
A Espanya, les terres agrícoles competeixen amb centres de dades que sostenen el núvol i la intel·ligència artificial. L’aigua es desvia entre cultius i sistemes de refrigeració; les zones rurals es tensionen, les ciutats creixen i la infraestructura digital transforma el paisatge. Davant de la manca de governança coordinada, l’espectacle es converteix en política.
La distribució d’aliments és regida per l’Acord d’Intercanvi d’Eurovisió (EEA): cada any, el país guanyador obté autoritat temporal sobre l’assignació alimentària continental. Espanya, com a guanyadora més recent, ocupa una posició fràgil de relativa abundància a una Europa desigual.
L’aigua, estrictament controlada i mercantilitzada, travessa tota la competició. Cada concursant només rep dues ampolles per a tota la prova, mentre la presentadora IA recorda: «Perquè no tothom té una segona ronda».
Amb residents majors del barri com a jurats, The Kitchen Network converteix la cuina en performance en temps d’escassetat, reflexionant sobre desigualtat, expansió digital i la política de l’alimentació.
Sobre The Kitchen Network & Luiza Prado
The Kitchen Network és una performance teatral de Luiza Prado que continua la seva investigació de les infraestructures necropolítiques al voltant de la reproducció, la nutrició i el col·lapse planetari.
L’esdeveniment que tindrà lloc a l’Antic Teatre de Barcelona el 24 de març de 2026 correspon al quart episodi de la sèrie, que continua i completa la recerca desenvolupada per l’artista tot adaptant-se a cada context específic. El primer episodi, presentat en el marc de Transmediale a Berlín (gener de 2024), va emfatitzar els aspectes tecnològics del projecte. El segon, celebrat a Nottingham (abril de 2024), es va centrar en les cuines de les comunitats migrants. El tercer, presentat al restaurant del Martin Gropius Bau de Berlín (octubre de 2024), va abordar el treball i el moviment a través de l’univers de l’entrepà, un aliment associat als ritmes de treball i els orígens culinaris del qual apunten a tradicions no autòctones.
A The Network Kitchen. Episodi 4
Concepte i directció: Luiza Prado
Mestre de Cerimònies: Albert Sánchez
Cuinera # 1: Monica Escudero
Cuinera # 2: Agnes Essonti Luque
Cuinera # 3: Irene Arcas
Jurat: Iaies de l’Antic Teatre
The Kitchen Network Episodi 4 és una producció d’A*DESK
Text sobre l’àmbit de les arts visuals per a l’Informe annual: Estat de la cultura i les arts 2025
L’Informe anual del CoNCA és un document públic que analitza l’estat de la cultura i de les arts a Catalunya, revisant les principals tendències, dades i polítiques culturals de l’any anterior. També avalua l’acció de les administracions públiques en matèria cultural i identifica reptes estructurals del sector. Finalment, proposa recomanacions estratègiques per enfortir l’ecosistema cultural català i orientar les polítiques futures.
Recentment, la comissària Àngels Miralda publicava a la revista Frieze (febrer 2026) l’article Who Killed the Independent Curator?, un text que em remet als primers anys 2000 (no sense una certa sensació de vertigen) quan, en el context del Programa Curatorial de la Fundació De Appel d’Amsterdam, la figura del curador independent internacional ocupava un lloc central i noms com Hans-Ulrich Obrist, Maria Lind o Hou Hanru eren referents habituals.
Aquesta figura, hereva del llegat de Harald Szeemann i de projectes com When Attitudes Become Form (1969), posava l’èmfasi no només en els conceptes i processos artístics, sinó sobretot en la complicitat amb els i les artistes i en la interlocució crítica amb la institució. Sense formar part de l’organigrama institucional, el curador independent feia un paper de mediació entre artistes, institucions i públics, generant espais de tensió productiva.
Avui l’escenari és molt diferent. Els professionals independents (artistes, comissaris/àries, curadors/es o mediadors/es) esdevenen petites empreses unipersonals que han d’assumir simultàniament la gestió, la comunicació, la difusió i la producció, a més del treball conceptual i de recerca. Aquesta multiplicitat de rols respon menys a una elecció que a una precarització estructural del sector.
Alhora, l’art contemporani competeix per l’atenció en societats saturades d’estímuls, on els impactes visuals de les xarxes socials i la indústria de l’entreteniment desplacen sovint la temporalitat lenta de la recerca i del pensament crític. Tot i que fins a quin punt pot ser tant o més política l’actuació de Bad Bunny a la SuperBowl que programacions completes de museus parlant de decolonització, és ja un altre tema. Els recursos econòmics existeixen, però es distribueixen de manera desigual: abunden per a grans ampliacions museístiques o institucions emblemàtiques, mentre que arriben amb comptagotes al teixit cultural independent, sovint en forma de subvencions que generen incertesa pressupostària fins ben entrada la meitat de l’any.
En el seu article, Miralda assenyala també la consolidació d’un model en què les direccions artístiques de les grans biennals recauen en responsables de grans institucions, afavorint la circulació reiterada d’artistes i discursos i produint una homogeneïtzació que limita la pluralitat.
Tot i això, les institucions consolidades comparteixen amb les iniciatives independents la voluntat de pensar el present, preservar el patrimoni i imaginar futurs més justos, encara que aquesta aspiració es vegi sovint tensionada per les seves pròpies estructures. La solució no passaria tant per oposar-se a la institució, sinó per activar nombroses pràctiques instituents entre art i política que permetin implementar múltiples formes institucionals que puguin ser complementàries i realment transformadores.
[Text publicat a la revista Bonart número 203, març 2026]
Montse Badia
