< Vuelve atrás

À la ville de… Barcelona

Los imaginarios urbanos nos permiten abordar la realidad social y urbana desde dimensiones simbólicas, culturales y no tangibles. El antropólogo y crítico cultural Néstor García Canclini afirmaba en su libro Imaginarios urbanos que “muchos presupuestos que guían la acción y las omisiones de los ciudadanos derivan de cómo percibimos los usos del espacio urbano, los problemas de consumo, tránsito y comunicación, y también de cómo imaginamos las explicaciones a éstas cuestiones”.

À la ville de … Barcelona es una obra de teatro escrita y dirigida por Joan Ollé (estos días en cartel en el Teatre Lliure de Barcelona) que presenta, analiza, disecciona y critica la ciudad de Barcelona, abarcando desde la Barcino de la época de los romanos hasta la actual ciudad ocupada por turistas y rígidas normativas del Ayuntamiento que está empezando a resultar incómoda a sus habitantes. À la ville de… Barcelona es un retablo (que no un auca) plagada de escenas y saltos en el tiempo, por los que desfilan personajes, lugares, formas de relacionarse y de convivir. El recorrido se convierte en una especie de caleidoscopio, compuesto por imágenes que más que establecer un discurso lineal, evocan asociaciones a partir del fragmento y la sugerencia. El imaginario de Barcelona se construye emotivamente a partir de referentes muy diversos: hechos, historias, eventos, personajes, lugares, canciones u objetos.

Hechos como las exposiciones de 1988 y 1929, la semana trágica, la selección de Barcelona como sede de los Juegos Olímpicos de 1992 o el desmantelamiento de los chiringuitos de la Barceloneta, se conjugan con el desfile/aparición de personajes y prototipos (el sereno, la moños, el gafapasta que va a los cines Verdi, el deprimido seguidor del Barça de los 80, los alcaldes Maragall y Trías, los habituales del Liceo, el paquistaní que vende latas en la calle…), con objetos que rememoran hechos destacados (que van desde la entrada del concierto de los Beatles en el año 1966 hasta el primer chupachup que se comió Johann Cruyff después de dejar de fumar), lugares (bares y clubs, cines desaparecidos, la Boquería) y referencias literarias (ahí sí que encontramos un verdadero arsenal: Eduardo Mendoza, Jaime Gil de Biedma, Manuel Vázquez Montalbán, Joan Maragall, George Orwell, Jean Genet, Joan Salvat-Papasseit, Merçè Rodoreda, Josep Carner, Rafael Duyos, José Agustín Goytisolo, Josep Pedrals, Josep Maria de Sagarra y Jacint Verdaguer).

Aunque la obra no deja de ser de consumo interno, se evidencia la ambigüedad de una mirada que conjuga amor-odio a partes iguales. Hay momentos emotivos, pero también crítica despiadada: como un sorteo de lotería en el que se van cantando los números (por ejemplo: los informes encargados por las administraciones públicas que no sirven para nada) y los premios (“una pastaradaaaaaaaa”); o una recreación del Angelus de Millet (en este caso Millet es Félix Millet) con su inventario de gastos y de asistentes a las bodas de sus hijas dejando clara la vinculación con “las mejores familias” de la ciudad. También hay ácidas, muy ácidas superposiciones de escenas: la flecha que enciende el pebetero de los juegos olímpicos se transforma en la bala que ejecuta a Companys o el grito colectivo y entusiasta al conocerse la sede de los juegos del 92 se confunde con la algarabía producida por la entrada de las tropas franquistas en el 39.

Por eso nos enfadamos cuando esa inclusión de Barcelona se hace mal, y especialmente cuando se hace mal en arte contemporáneo. Por ejemplo, cada vez que el MACBA expone su colección e intenta meter con calzador referencias al contexto (rastreando la herencia de la modernidad en la construcción de la Exposición Universal del 29, mostrando los espacios anodinos y poco reconocibles de Barcelona registrados por Jean-Marc Bustamante o “la ciutat de la gent” retratada por Craigie Horsfield) sin por ello relacionarse de verdad con ese contexto ni ofreciendo una mirada ya sea afín o crítica sobre él, o ambas cosas a la vez, porque es precisamente en esa tensión (que À la ville de … Barcelona resuelve tan bien) donde radica la verdadera voluntad de intentar entender el mundo que nos rodea o la ciudad en la que vivimos.

(CAT)
Els imaginaris urbans ens permeten abordar la realitat social i urbana des de dimensions simbòliques, culturals i no tangibles. L’antropòleg i crític cultural Néstor García Canclini afirmava en el seu llibre Imaginaris urbans que «molts pressupostos que guien l’acció i les omissions dels ciutadans deriven de com percebem els usos de l’espai urbà, els problemes de consum, trànsit i comunicació, i també de com imaginem les explicacions a aquestes qüestions».

À la ville de… Barcelona és una obra de teatre escrita i dirigida per Joan Ollé (aquests dies en cartell al Teatre Lliure de Barcelona) que presenta, analitza, dissecciona i critica la ciutat de Barcelona, comprenent des de la Barcino de l’època dels romans fins a l’actual ciutat ocupada pels turistes i rígides normatives de l’Ajuntament, que està començant a resultar incòmoda als seus habitants. À la ville de … Barcelona és un retaule (que no una auca) plena d’escenes i salts en el temps, per les quals desfilen personatges, llocs, formes de relacionar-se i de conviure. El recorregut es converteix en una mena de calidoscopi, compost per imatges que més que establir un discurs lineal, evoquen associacions a partir del fragment i el suggeriment. L’imaginari de Barcelona es construeix emotivament a partir de referents molt diversos: fets, històries, esdeveniments, personatges, llocs, cançons o objectes.

Fets com les exposicions de 1988 i 1929; la Setmana Tràgica; la selecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992 o el desmantellament dels “xiringuitos” de la Barceloneta, es conjuguen amb la desfilada/aparició de personatges i prototips (el serè, la monyos, el “gafapasta” que va als cinemes Verdi, el deprimit seguidor del Barça dels 80, els alcaldes Maragall i Trías, els habituals del Liceu, el pakistanès que ven llaunes al carrer…); amb objectes que rememoren fets destacats (que van des de l’entrada del concert dels Beatles l’any 1966 fins al primer Chupa-chup que es va menjar Johann Cruyff després de deixar de fumar), llocs (bars i clubs, cinemes desapareguts, la Boqueria) i referències literàries (aquí sí que trobem un veritable arsenal: Eduardo Mendoza, Jaime Gil de Biedma, Manuel Vázquez Montalbán, Joan Maragall, George Orwell, Jean Genet, Joan Salvat-Papasseit, Mercè Rodoreda, Josep Carner, Rafael Duyos, José Agustín Goytisolo, Josep Pedrals, Josep Maria de Sagarra i Jacint Verdaguer).

Encara que l’obra no deixa de ser de consum intern, s’evidencia l’ambigüitat d’una mirada que conjuga amor-odi a parts iguals. Hi ha moments emotius, però també crítica despietada: com un sorteig de loteria en què van cantant els números (per exemple: els informes encarregats per les administracions públiques que no serveixen per a res) i els premis («una pastaradaaaaaaaa»); o una recreació de l’Angelus de Millet (en aquest cas Millet és Fèlix Millet) amb el seu inventari de despeses i d’assistents a les noces de les seves filles deixant clara la vinculació amb «les millors famílies» de la ciutat. També hi ha àcides, molt àcides superposicions d’escenes: la fletxa que encén el pebeter dels Jocs Olímpics es transforma en la bala que executa a Companys o el crit col·lectiu i entusiasta al conèixer-se la seu dels jocs del 92 es confon amb l’enrenou produït per l’entrada de les tropes franquistes al 39.

Per això ens enfadem quan aquesta inclusió de Barcelona es fa malament, i especialment quan es fa malament en art contemporani. Per exemple, cada vegada que el MACBA exposa la seva col·lecció i intenta introduir amb calçador referències al context (rastrejant l’herència de la modernitat en la construcció de l’Exposició Universal del 29, mostrant els espais anodins i poc recognoscibles de Barcelona registrats per Jean-Marc Bustamante o «la ciutat de la gent» retratada per Craigie Horsfield) sense per això relacionar-se de veritat amb aquest context ni oferint una mirada, ja sigui afí o crítica sobre ell, o ambdues coses alhora, perquè és precisament en aquesta tensió (que À la ville de… Barcelona resol tan bé) on rau la veritable voluntat d’intentar entendre el món que ens envolta o la ciutat en què vivim.