ARCO 2020 o volver a poner al artista en el centro de todo
«Suena el teléfono. Felix ha muerto. ¿Cómo? Felix ha muerto, lo he visto en el periódico. No, no puede ser. Sabíamos de Ross, pero Felix… Hemos pensado en Ross, en la posibilidad de la muerte, en su desaparición. Hemos intentado convencernos de que siempre estará aquí, de que podemos mantenerlo en vida. Hemos luchado para mantener a Ross. Pero Felix, sin Felix todo se desmorona, todos los momentos, todo el amor hacia Ross. Las bombillas, los papeles, los pájaros volando en nubes de blanco y negro. Los pasaportes hacia la libertad».
Así empezaba Contarlo todo sin saber cómo la novela/exposición que Martí Manen escribió/comisarió en el año 2012. Felix era por supuesto, Felix González-Torres, un artista de trabajo conceptual, político y minimalista, de pequeños gestos y de gran impacto emocional. La bombilla que se apaga demasiado pronto, la pila de caramelos que va decreciendo a medida que éstos se van dispersando, los relojes sincronizados, la cama deshecha mostrada en un cartel en el espacio público … le convirtieron en un artista clave de la década de los 90. Su manera de abordar temas como el SIDA, la violencia sexual y racista o el papel del arte en la sociedad contemporánea a partir del potencial poético y metafórico de los objetos cotidianos tuvo una gran repercusión en artistas, críticos y comisarios de su generación y de generaciones posteriores. Dos años después de su muerte, en 1998, la memoria de Felix González-Torres articuló la segunda de las ediciones de Manifesta en Luxemburgo. El legado de Felix González-Torres se ha mantenido gracias al trabajo de su galerista Andrea Rosen que, hasta hoy ha mostrado y mantenido vivo su trabajo.
Maribel López, directora de ARCO, es una de esas profesionales del arte influenciada por Felix González-Torres. Siempre cercana a los artistas, como comisaria, galerista o gestora, no es extraño que esta primera edición de ARCO dirigida por ella, haga un paréntesis en la fórmula de los países invitados (en el fondo, todos vivimos en el mismo país, llamado Capitalismo, decía hace poco Bong Joon-ho… pero esa es otra historia…) y se centre en los artistas. ¡Qué importante recordar de vez en cuando la razón por la que estamos aquí, el origen de todo esto: las y los artistas!
Es solo cuestión de tiempo es el título de la intervención en el espacio público de Felix González-Torres «Untitled» (It’s Just a Matter of Time), 1992 y es también el título de la pequeña pero contundente sección con la que ARCO rinde tributo al artista a partir de obras de otros artistas que aluden/ recuerdan/ se alían con el espíritu de Felix González-Torres. La memoria, lo efímero, lo frágil, lo personal, la emoción, los sentimientos, la dispersión o la ausencia aparecen en las propuestas de Liam Gillick, Danh Vo, Pepe Espaliú o Jack Pierson, entre otros.
Y empezar por ahí, de repente condiciona una visita completamente distinta a una feria, en la que todo parece que respira más y en la que hay tiempo para charlas, reencuentros, presentaciones públicas, informaciones exhaustivas y en profundidad sobre los trabajos, y esperemos que esto se traduzca también en los aspectos cuantitativos, de ventas, inicios de nuevas colecciones y consolidación de otras y de nuevos proyectos que no olviden poner a las y los artistas en el centro, puesto que sin ellos el ecosistema del arte no tendría sentido.
ARCO 2020 o tornar a posar l’artista al centre de tot
«Sona el telèfon. Felix ha mort. Com? Felix ha mort, ho he vist al diari. No, no pot ser. Sabíem de Ross, però Felix… Hem pensat en Ross, en la possibilitat de la mort, en la seva desaparició. Hem intentat convèncer-nos que sempre serà aquí, que podem mantenir-lo en vida. Hem lluitat per a mantenir a Ross. Però Felix, sense Felix tot s’enfonsa, tots els moments, tot l’amor cap a Ross. Les bombetes, els papers, els ocells volant en núvols de blanc i negre. Els passaports cap a la llibertat».
Així començava Contarlo todo sin saber cómo la novel·la/exposició que Martí Manen va escriure/comissariar l’any 2012. Felix era per descomptat, Felix González-Torres, un artista de treball conceptual, polític i minimalista, de petits gestos i gran impacte emocional. La bombeta que s’apaga massa aviat, la pila de caramels que va decreixent a mesura que aquests es van dispersant, els rellotges sincronitzats, el llit desfet mostrat en un cartell en l’espai públic … el van convertir en un artista clau de la dècada dels 90. La seva manera d’abordar temes com la SIDA, la violència sexual i racista o el paper de l’art en la societat contemporània a partir del potencial poètic i metafòric dels objectes quotidians va tenir una gran repercussió en artistes, crítics i comissaris de la seva generació i de generacions posteriors. Dos anys després de la seva mort, en 1998, la memòria de Felix González-Torres va articular la segona de les edicions de Manifesta a Luxemburg. El llegat de Felix González-Torres s’ha mantingut gràcies al treball del seu galerista Andrea Rosen que, fins avui ha mostrat i mantingut viu el seu treball.
Maribel López, directora d’ARCO, és una d’aquestes professionals de l’art influenciada per Felix González-Torres. Sempre pròxima als artistes, com a comissària, galerista o gestora, no és estrany que aquesta primera edició d’ARCO dirigida per ella, faci un parèntesi en la fórmula dels països convidats (en el fons, tots vivim en el mateix país, anomenat Capitalisme, deia fa poc Bong Joon-ho… però aquesta és una altra història…) i se centri en els artistes. Que important recordar de tant en tant la raó per la qual som aquí, l’origen de tot això: les i els artistes!
Es solo cuestión de tiempo és el títol de la intervenció en l’espai públic de Felix González-Torres «Untitled» (It’s Just a Matter of Time), 1992 i és també el títol de la petita però contundent secció amb la qual ARCO rendeix tribut a l’artista a partir d’obres d’altres artistes que al·ludeixen/ recorden/ s’alien amb l’esperit de Felix González-Torres. La memòria, l’efímer, el fràgil, el personal, l’emoció, els sentiments, la dispersió o l’absència apareixen en les propostes de Liam Gillick, Danh Vo, Pepe Espaliú o Jack Pierson, entre altres.
I començar per aquí, de sobte condiciona una visita completament diferent a una fira, en la qual tot sembla que respira més i en la qual hi ha temps per a xerrades, retrobaments, presentacions públiques, informacions exhaustives i en profunditat sobre els treballs, i esperem que això es tradueixi també en els aspectes quantitatius, de vendes, d’inicis de noves col·leccions i consolidació d’unes altres i de nous projectes que no oblidin posar a les i els artistes en el centre, ja que sense ells l’eco-sistema de l’art deixaria de tenir sentit.
ARCO 2020 or putting back the artist at the centre of it all
«The phone rings. Felix is dead. How? Felix is dead, I saw it in the newspaper. No, it can’t be. We knew about Ross, but Felix… We thought about Ross, about the possibility of death, about his disappearance. We tried to convince ourselves that he’ll always be here, that we can keep him alive. We fought to keep Ross. But Felix, without Felix, everything falls apart, every moment, all the love for Ross. The light bulbs, the papers, the birds flying in clouds of black and white. The passports to freedom.»
That’s how begins Contarlo todo sin saber cómo (To tell everything without knowing how) the novel/exhibition that Martí Manen wrote/curated in 2012. Felix was, of course, Felix Gonzalez-Torres, an artist of conceptual, political and minimalist work, of small gestures and great emotional impact. The light bulb that goes out too soon, the pile of candies that decreases as they disperse, the synchronized clocks, the unmade bed shown on a billboard in the public space … made him a key artist of the 90s. His approach to issues such as AIDS, sexual and racist violence or the role of art in contemporary society based on the poetic and metaphorical potential of everyday objects had a great impact on artists, critics and curators of his and subsequent generations. Two years after his death, in 1998, the memory of Felix González-Torres articulated the second edition of Manifesta in Luxembourg. The legacy of Felix Gonzalez-Torres has been maintained thanks to the work of his gallery Andrea Rosen who, until today, has shown and kept his work alive.
Maribel López, director of ARCO, is one of those art professionals influenced by Felix González-Torres. Always close to the artists, as a curator, gallery owner or manager, it’s not strange that this first edition of ARCO directed by her, makes a parenthesis in the formula of the invited countries (in the end, we all live in the same country, called Capitalism, Bong Joon-ho said recently… but that’s another story…) and focuses on the artists. How important to remember from time to time the reason why we are here, the origin of all this: the artists!
It’s Just a Matter of Time is the title of Felix Gonzalez-Torres’ public space intervention in 1992 and it is also the title of the small but forceful section with which ARCO pays tribute to the artist from the works of other artists which allude to/ remember/ are allied with the spirit of Felix Gonzalez-Torres. Memory, the ephemeral, the fragile, the personal, emotion, feelings, dispersion or absence appear in the proposals of Liam Gillick, Danh Vo, Pepe Espaliú or Jack Pierson, among others.
And to start there, suddenly conditions a visit completely different to a fair, in which everything seems to breathe more and in which there is time for talks, meetings, public presentations, exhaustive and in-depth information about the works, and let’s hope that this also translates into the quantitative aspects: sales, the start of new collections and the consolidation of others and new projects that do not forget to put the artists in the centre, since without them the ecosystem of art would not make sense.
