Economia, política, relacions socials…. gairebé tots els aspectes del nostre present estan vivint un procés de redefinició. I l’art no queda al marge. Les institucions, les exposicions i també el comissariat estan en crisi. Reinventar-se o morir, aquesta és la qüestió.
El comissariat és una activitat relativament recent que, en quatre dècades ha realitzat un cicle de sorgiment, esplendor, saturació i ara mateix viu uns moments de confusió i qüestionament. Sorgida paral·lelament a les pràctiques dels anys 60 i 70 (amb Harald *Szeemann com un dels primers referents), la figura del comissari va viure en els 80 i 90 un moment de protagonisme absolut. És llavors quan es professionalitza i sorgeixen els programes de formació en comissariat.
Iniciada l’any 1996, *Manifesta, la biennal europea d’art contemporani ha complert enguany la seva vuitena edició. Atès que des dels seus inicis s’ha autoproclamat com un “experiment amb metodologies i models *curatoriales innovadors”, un repàs per la seva història i, especialment, la dels seus comissaris pot convertir-se en il·lustrativa d’aquesta evolució del comissariat i de la seva crisi actual.
La primera edició de *Manifesta va tenir lloc a Rotterdam l’any 1996. Els seus comissaris van ser *Katalyn *Neray, Rosa Martínez, *Viktor *Misiano, Andrew *Renton i Hans-Ulrich *Obrist. És a dir, una suma de perfils internacionals i independents que han anat repetint en biennals i grans esdeveniments. *Manifesta 1998, que es va celebrar a Luxemburg, va servir de plataforma a la carrera internacional dels seus comissaris Robert *Fleck, Maria *Lind i Barbara *Vanderlinden.
La roda de premsa de *Manifesta 3, en *Ljubljana, en la qual els seus quatre comissaris, Francesco *Bonami, *Ole *Bouman, Maria *Havajová i *Kathrin *Rhomberg, no van accedir a asseure’s en la mateixa taula per a defensar-la, va evidenciar el fracàs de l’experiment de formar un equip *curatorial aleatori i d’orígens geogràfics diversos. En la seva quarta edició, *Manifesta va aterrar a Frankfurt i les seves comissàries, *Iara *Boubnova, Nuria *Enguita Maig i Stephane *Moisdon-*Trembley van treballar més unes directrius de consens que de debat intel·lectual. En l’edició 5, a Sant Sebastià (2004), l’equip *curatorial es va veure reduït a dos, *Massimiliano *Gioni i Marta *Kuzma, que van semblar desenvolupar dos *Manifestas paral·leles que creuaven els seus camins puntualment.
*Manifesta es va traslladar a Nicòsia l’any 2006 amb vocació d’incidència real en el context, a partir de la proposta de crear una escola d’art, és a dir, que el pas de *Manifesta a Nicòsia signifiqués establir unes bases per a començar a treballar en art. Els problemes polítics i de divisió del país van obligar a cancel·lar la proposta i no deixa de ser curiós que en la pàgina Web de *Manifesta (http://manifesta.org/manifesta-6/) figuri com “cancel·lada” i no apareguin ni tan sols els noms dels comissaris.
*Anselm *Franke/*Hilla *Pelleg, Adam *Budak i *Raqs Mitjana *Collective van ser els comissaris de *Manifesta 2008 en *Trentino, Alt *Adige. I enguany, que s’ha celebrat a Múrcia, tres col·lectius formen aquest comissariat tripartit, que en realitat ha generat tres exposicions independents. *Alexandria *Contemporary *Art Fòrum, *Chamber *of *Public *Secrets i tranzit.org són els noms dels tres col·lectius amb membres repartits gairebé entre els cinc continents en un exemple suprem de deslocalització.
Però el més preocupant és la manera en què aquests col·lectius es defineixen i plantegen les seves propostes. Transzit.org, per exemple, es presenta com “un col·lectiu d’unitats de producció cultural autònoma”. L’opacitat del seu llenguatge i l’acumulació de tòpics i llocs comuns del seu discurs queda molt ben reflectit en el reportatge sobre *Manifesta realitzat per al programa de televisió Metròpolis http://www.rtve.es/television/20101….
Les vuit edicions de *Manifesta ofereixen un bon mapatge de l’evolució del comissariat, des de la ubiqüitat i la intensitat de *Obrist fins a l’actual dissolució de l’autoria, de la ubicació i sembla que també de les idees. Massa codis apresos i poca visió. Massa *autoreferencialidad. El focus ha passat a ser la projecció professional i no tant la visió i el risc. Si a això afegim la sobresaturació de professionals i de “comissaris internacionals” i la contenció de les institucions en els seus programes, quin és el futur del comissariat independent? Podríem aventurar que repensar-se, investigar a fons, plantejar qüestions rellevants, apostar més pel contingut i pel rigor i menys per les estratègies de *networking. Acostar-se a altres disciplines, explorar formats i altres formes de comunicació i, per descomptat, oblidar-se de la *autoreferencialidad. El que s’ha dit, reinventar-se o morir.
