No només tenim una relació estreta amb l’aigua: som aigua. El 70% del nostre cos i el 71% del planeta són aigua, però només un 2% és dolça. L’aigua és un recurs finit que circula, es regenera i es transforma, però no es pot crear. El cicle natural ja no pot seguir el ritme de la demanda global: si el 1900 la humanitat consumia uns 670 km³ anuals, avui en gasta prop de 4.000[1]. Ens trobem, doncs, davant d’una crisi ecològica que interpel·la la manera com consumim i administrem aquest bé comú que és també un dret humà.
L’aigua renovable disponible —la de pluja, aqüífers, embassaments o dipòsits— depèn d’una complexa infraestructura de captació, transport i tractament (pous, canals, dessaladores, depuradores). Tot plegat conforma una xarxa vital que sosté la vida humana, però també la industrial, agrícola i energètica. No és casual que la Biennal d’Arquitectura de Venècia 2025 hagi situat l’aigua al centre del debat: mentre el Pavelló Català reivindicava la imaginació radical com a eina per afrontar-ne la crisi, el projecte The Architecture of Virtual Water de Benedetta Tagliabue feia visible la petjada hídrica invisible del comerç i la construcció.
Beure, menjar, produir o desplaçar-nos requereixen aigua. Per això, gairebé tots els països disposen de Lleis de l’Aigua que regulen els drets d’ús, la qualitat, els serveis i les tarifes, així com la protecció de rius i llacs. Tot i ser un recurs gratuït, el seu tractament i distribució comporten costos elevats. En molts territoris, l’escassetat i la desigualtat en l’accés han generat tensions (les guerres de l’aigua) que travessen fronteres: és el cas dels conflictes al voltant del Tigris i l’Eufrates, el canal de Crimea, el llac Txad o el Mediterrani oriental i també dels abusos per part d’empreses transnacionals en sectors econòmics estratègics que provoquen un impacte negatiu en l’entorn i les comunitats afectades[2].
Davant aquest panorama, cal imaginar pactes hidro-socials[3] que integrin coneixement científic, comunitari i ambiental per garantir una gestió sostenible i justa. Com defensa Yayo Herrero[4], recuperar la memòria dels cinc elements —aigua, aire, terra, foc i vida— és essencial per repensar la nostra relació amb el món. L’aigua és recurs, metàfora i memòria; una força que modela territoris, cossos i relacions.
En aquest marc, “Cartografies d’aigua” proposa un recorregut per quatre pràctiques artístiques que converteixen l’aigua en dispositiu de percepció, rastre històric, genealogia del cos i eina de resistència. L’exposició es desplega com una confluència de mirades que vinculen ecologia, espiritualitat, tecnologia i cura. Les obres conviden a aturar-nos, a escoltar el curs del temps i del cos, a percebre allò líquid com un espai de relació i de memòria compartida.
Anna Dot. Libacions (2022–en curs)
Libacions és un projecte que consisteix en una sèrie de pàteres de ceràmica i accions col·lectives. S’inspira en els rituals grecs de libació, en què es vessava aigua o vi en honor dels absents. Les seves pàteres, decorades amb flora i fauna locals, s’han activat a París, Villava i Sant Martí d’Empúries. En aquesta darrera acció, inclosa a l’exposició Aigües, llengües i oblits (Museu de la Mediterrània, 2024), les libacions van seguir el traçat històric del Ter, des de Colomers fins al Mediterrani, homenatjant un antic braç del riu avui reduït a canals de rec. Libacions combina recerca, gest poètic i comunitat, i ens recorda que cada gota conté una història.
Caterina Miralles Tagliabue. 0.5 (2025)
0.5 és una instal·lació audiovisual que contraposa la intel·ligència tecnològica dels centres de recerca climàtica i el saber popular dels pescadors de la Llacuna de Venècia. El títol —0,5 cm— al·ludeix a l’augment anual del nivell de l’aigua, símbol de l’impacte de l’Antropocè. Dividida en quatre blocs temàtics, combina dades, relats i paisatges per reflexionar sobre l’ecologia, la memòria i la convivència entre formes humanes i no humanes de coneixement. L’obra esdevé un espai d’observació i escolta on la informació científica i la saviesa tradicional conflueixen en un mateix flux.
Fina Miralles. Mar, cel i terra (1973) i El retorn (2012)
Referent de l’art conceptual català, Miralles ha explorat la relació directa entre cos i natura mitjançant accions amb terra, herba, pedres i aigua. Mar, cel i terra és un collage que associa paraules i imatges —mar, cel, núvol, pluja, sol— per al·ludir a l’ecosistema com a unitat viva. El retorn és el registre fotogràfic d’una acció posterior en el temps que dialoga directament amb les dutes a terme als 70 (Relacions. Relació del cos amb l’aigua. El cos dins del mar) i que es vincula també als seus treballs sobre la figura de la dona, la font, el mar i les dones d’aigua com a formes de memòria ancestral. Com diu l’artista: “El que és important és l’aigua que canta, l’aigua viva. Canta l’aigua, canten els ocells, les sirenes, les balenes i cantem nosaltres.”[5] La seva obra ens convida a re-aprendre a escoltar aquest cant primigeni, com un acte d’afirmació i d’arrelament.
Stella Rahola Matutes. La Cronometradora (2023)
La Cronometradora és una instal·lació que converteix el vidre en metàfora de l’aigua i del temps. A través d’una arquitectura translúcida i respirant, l’obra reflexiona sobre el procés artesanal i científic del material, el seu caràcter porós i mutable. Rahola proposa un art “bevible”, fet de vapor i llum, que ens recorda la interdependència entre matèria, medi i cos. La seva recerca connecta tradició i innovació, coneixement manual i tecnologia, i defensa una pràctica artística compromesa amb la sostenibilitat i la cura del planeta.
Així, Cartografies d’aigua traça un itinerari que combina sensibilitat, coneixement i compromís. Les obres reunides parlen de la necessitat d’imaginar una nova cultura de l’aigua —una cultura que reconegui en ella no un recurs a explotar, sinó una forma de vida compartida. En temps d’emergència climàtica, aquestes pràctiques ens conviden a pensar des del flux, a entendre que, com l’aigua, també nosaltres formem part d’un cicle infinit de transformació i de retorn.
[Cartografies d’aigua és una exposició col·lectiva comissariada per Montse Badia, amb les artistes Anna Dot, Fina Miralles, Caterina Miralles Tagliabue, Stella Rahola Matutes, presentada a la Fundació Úniques 6/11/25 – 14/2/26]
[1] Paniagua, Jesús M. Agua. Historia, tecnología y futuro. Ed. Guadalmazán, Madrid 2023.
[2] Arenal Lora, Libia (ed.), Negocios insaciables: Estados, Transnacionales, Derechos humanos y Agua. Ed. Fundación para la Cooperación APY Solidaridad en Acción, 2015.
[3] Cerarols Ramírez, Rosa. «Pacte hidrosocial» a 100 paraules per a l’aigua: un vocabulari. (Ed. Eva Franch i Gilabert, Mireia Luzárraga, Alejandro Muiño). Catàleg Catalònia in Venice. Water Parliaments. Evento Collaterale de la 19a Exposició Internacional d’Arquitectura _ La Biennale di Venezia. Lars Müller Publishers, Institut Ramon Llull i Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), 2025
[4] Herrero, Yayo. Los cinco elementos. Una cartilla de alfabetización ecológica. Arcàdia Editors. Barcelona, 2021.
[5] Fina Miralles en conversa amb Mireia Sallarès. «Canta l’aigua, cantem nosaltres». Video-entrevista. Fons #06 MACBA, 2021
