Els vint-i-cinc anys que separen el 1999 del 2024 constitueixen un període de temps que ho ha canviat tot de manera radical. Internet i la digitalització han transformat el món en què vivim: com ens movem, com ens relacionem, com viatgem, com ens comuniquem, com rebem i difonem la informació. El món de l’art no en queda al marge. L’any 2000 va significar el pas a una globalització ineludible i no exempta de conseqüències negatives, i ho estem patint ara. S’han obert innombrables possibilitats de viatjar i accedir a tot el que està passant a l’altra banda del món però, al mateix temps, aquesta obertura ha diversificat, multiplicat i precaritzat el nombre d’agents culturals que operen arreu del món.
Mobilitat artística
La internacionalització o la presència de la creació catalana en el panorama internacional, als vint i trenta del segle passat, tenia com a fita principal, primer, el viatge a París, per tal de conèixer les tendències artístiques més avantguardistes i formar-ne part i, més tard, a Nova York. Als seixanta i setanta, la diàspora dels artistes catalans feia aquest mateix recorregut, a París (Rabascall, Miralda, Rossell) i Nova York (Muntadas, Torres). A partir dels 2000, la mobilitat del sector artístic ve afavorida per la facilitat per viatjar (amb l’abaratiment dels preus dels avions), una mica més moderada en l’actualitat.
A mitjan dels noranta sorgeixen els programes internacionals de comissariat a Le Magasin, De Appel, Bard College o Goldsmith que impliquen mobilitat i creació de xarxes de treball i d’intercanvi. El mateix succeeix amb les residències artístiques, que continuen tenint un paper fonamental per a situacions temporals de recerca i producció.
Sense ànim de fer aquí un recorregut exhaustiu, ens aturarem en alguns moments concrets en els quals la voluntat de ser i fer dins el panorama internacional, amb més o menys fortuna, ha ocupat un paper rellevant.
Intercanvis i representació internacional
En aquest sentit, cal distingir entre la representació institucional i les polítiques culturals que la fan possible i l’intercanvi orgànic, persones concretes que viuen i treballen en altres indrets geogràfics i que tenen un paper actiu en el panorama internacional, ja sigui a escala personal (recordem el paper “d’amfitrions” a Berlín de l’artista Chema Alvargonzález o a Nova York de Muntadas) o, des de les seves institucions (com són els casos de Martí Manen a Estocolm, Chus Martínez a Basilea o Marta Gili a França), sense per això deixar de ser part del context català tot creant vincles i teixit.
En parlar de representació institucional ens hem de remuntar a la creació, l’any 1991, del Consorci Català de Promoció Exterior de la Cultura (COPEC), que introdueix explícitament l’eix d’internacionalització a la política cultural catalana. Des de llavors, s’han fet accions per fomentar aquesta representativitat, ja sigui mitjançant polítiques d’intercanvi concretes, ajuts o l’aparició d’institucions com l’Institut Ramon Llull, l’any 2002, amb l’objectiu de promoure a l’exterior la llengua i la cultura catalanes.
Un repàs als informes anuals del CONCA, des del 2010, mostra com en els anys en què la crisi econòmica i la precarietat no han ocupat els arguments centrals, es posa el focus en la necessitat d’internacionalització i s’aporten claus per a nous models basats en la coordinació institucional, els esdeveniments estratègics i la incidència en la formació.
Ja sigui des de l’Institut Ramon Llull, l’OSIC, l’ICEC, ajuntaments o el Ministeri de Cultura, és fonamental la promoció mitjançant ajuts per a la mobilitat tant per a artistes, professionals de la crítica i la curadoria o galeries per participar en fires internacionals o també per la traducció a altres idiomes de textos sobre artistes.
Optimismes desesperats
Un altre aspecte important és la presència de la creació feta a Catalunya en biennals, fires i altres esdeveniments internacionals. Des de l’any 2009, l’Institut Ramon Llull promou el Pavelló Català a Venècia, “la gran cita” de l’art contemporani, sovint amb apostes arriscades i innovadores. A tall d’exemple, recordem La comunitat inconfessable, comissariada per Valentín Roma (2009), o Llim, de l’artista Lara Fluxà (2022).
Però, en parlar d’esdeveniments estratègics per potenciar la internacionalització del context, organitzats des de Catalunya, sovint es parteix de grans expectatives que no sempre es compleixen. Recordem la Triennal Barcelona Art Report, que va tenir una primera i única edició l’any 2001. Recentment, el MACBA dins del programa [contra]panorama li dedicava un estudi a càrrec d’Antonio Gagliano i Verónica Lahitte Reconstrucció: Barcelona Art Report [2001], amb un diagnòstic precís: “Hi ha una mena d’optimisme desesperat en els repetits intents de les triennals o biennals de definir el present i plantar la seva bandera en el futur. Sempre arriben, d’alguna manera, tard a la cita. La temporalitat accelerada amb què el sistema de l’art adopta i considera esgotats els seus temes d’interès no fa sinó incrementar aquesta sensació que tot envelleix ràpidament. Ara que el futur ha deixat de ser el repositori de totes les promeses incomplertes de la modernitat i ha esdevingut una font d’ansietats planetàries, quin sentit té continuar organitzant biennals?”
Aliances estratègiques
La voluntat d’unir-se a esdeveniments estratègics internacionals s’acompanya de la consolidació d’aquests mitjançant la creació de “franquícies”. Ho veiem constantment en festivals d’èxit en altres disciplines, com Sónar o Primavera Sound. Aquest és el cas de la presència a Barcelona d’Ars Electrònica (2021), un esdeveniment pioner en art i tecnologia que va expandir-se de la seva ubicació originària a Linz per diferents ubicacions arreu del món. Segurament, la participació en aquest tipus d’esdeveniments contribueix a una millor coordinació local a l’hora de desenvolupar projectes conjunts que articulin una part del sector.
Un altre exemple és la celebració de Manifesta 15 a l’àrea metropolitana de Barcelona (setembre – novembre 2024). Del seu anterior format de biennal nòmada d’art contemporani ha passat a ser un projecte per proposar models davant dels reptes que es troben les ciutats i regions. Molt pertinent, si no fos perquè la seva definició i execució ve centralitzada des de la direcció de la Fundació Manifesta als Països Baixos.
La valoració de totes aquestes iniciatives va unida a la gestió dels recursos. Cal un equilibri a l’hora de destinar recursos públics a esdeveniments que es considerin estratègics, sempre que no vagin en detriment de la part més feble del sector, artistes i altres professionals independents que, no ho oblidem, constitueixen la part més important en la generació i consolidació del teixit artístic i cultural.
[Article publicat a Bonart 200, Setembre 2024 – febrer 2025]
