La crisi de les institucions, que és tant econòmica com identitària, és la responsable que les col·leccions hagin tornat al primer pla de les programacions. Les col·leccions són vives, evolucionen i mostren els orígens i l’ADN dels museus, configuren la seva identitat i la seva personalitat. Encara que per als museus pugui resultar més agraït mostrar una vegada i una altra les seves “peces estrella” (un Jeff Wall per aquí, un Gerhard Richter per allà), és molt més arriscat i enriquidor intentar configurar nous relats i aportar mirades renovades entorn de les seves obres. Això és precisament el que la Fundació “la Caixa” fa des de fa força temps. Amb el cicle La mirada de l’artista, va acollir les mirades de Juan Uslé i Luis Gordillo o, més recentment, a càrrec de Rosa Martínez, amb l’exposició articulada en tres parts Què pensar? què desitjar? què fer? Caixaforum inaugura ara un programa anomenat Comisart (sí, el nom podria haver estat una mica més sofisticat) dirigit a comissaris emergents, concepte que “la Caixa” tradueix com a “menors de 40 anys i l’experiència dels quals inclou la realització de tres projectes curatorials”. La primera de les tres propostes d‟aquest programa és Art Ficció. I el títol és el menys encertat d’aquest projecte, comissariat per Jaime González Cela i Manuela Pedrón Nicolau, que parteix dels paràmetres clàssics de la ciència ficció per generar un relat diferent, una proposta que activa les obres d’una manera inèdita fins ara. És cert que la ciència ficció és un gènere que des de la distància temporal permet analitzar el present d’una manera crítica i fins i tot vaticinar un futur no sempre encoratjador si pensem en Blade Runner, 1984 o The Road. Jaime González Cela i Manuela Pedrón Nicolau ens situen en un espai i un temps indeterminats, en què crida l’atenció l’absència de la figura humana, que només apareix alienada a la videoinstal·lació d’Aernout Mik. Els treballs seleccionats projecten altres mons, mostren dimensions paral·leles o presenten objectes que responen a altres realitats. A l’exposició trobem les ciutats disneysades d’Ante Timmermans, els horitzons marins d’Hiroshi Sugimoto, els comportaments estranys i obsessius dels protagonistes d’Aernout Mik, el rellotge de temps detingut de Jorge Barbi, les paradoxals senyalitzacions de Rogelio López Cuenca o la bicicleta carregada de bosses com a icona d’una vida nòmada. Però el relat curatorial no només es configura a partir de la disposició a l’espai dels treballs sinó d’una intervenció molt mesurada com a camí a seguir (amb unes línies literalment pintades a terra) ia interrelacionar les obres a partir de conceptes clàssics en l’àmbit de la ciència ficció, com són utopia, distòpia, cataclisme, gènesi, parat. Perquè és cert que les obres poden parlar per elles mateixes, però el que cal demanar-li a una exposició és que sigui capaç d’articular un relat, entre tots els possibles, i de generar una situació o un univers en què ens sentim apel·lats. I Art Ficció (malgrat el títol) ho aconsegueix.
