El juny del 2020, el mític club techno berlinès Berghain, tancat durant la pandèmia, va reobrir per presentar l’exposició Studio Berlin, amb treballs de 117 artistes residents a la ciutat. Un d’ells, Rirkrit Tiravanija, va presentar una instal·lació a l’exterior de l’edifici amb la frase “Morgen ist die Frage” [Demà és la pregunta]. Quatre anys més tard, aquesta frase i aquesta referència a Tiravanija apareix a l’obra Totentanz. Morgen ist die Frage, de la companyia La Veronal, una creació que es va presentar al Teatre Lliure i que aglutina una instal·lació, un vídeo i una performance que porta al present les danses de la mort medievals.
Hi ha molts paral·lelismes entre l’època medieval i l’actual. Si la primera va ser un moment de guerres, pestes, desgovern, bandidatge, insurrecció, divisions i cismes religiosos, en el moment actual, denominat tecnofeudalisme per l’economista Yanis Varoufakis, els senyors feudals són els propietaris del “capital del núvol” i la resta som serfs, un nou sistema d’explotació que fa que augmenti la desigualtat. La indefinició i la incertesa fan que es reobrin ferides, frustracions, temors mil·lenaris i es converteixen en terreny abonat per a missives simples i populistes. Les danses de la mort medievals eren una manera de sobreposar-se a la por. La por a la mort i a la inseguretat; una por que a les nostres societats s’associa també a la pèrdua de valors i a una sobrereacció per conjurar-la a partir de l’excés (d’imatges, de produccions, de sorolls, d’activitats, d’opinions…). El vídeo final de Totentanz, amb una allau d’imatges d’un present desbordat (guerres, violència, festes, masses, protestes, genocidis…), ens deixa sense respiració. Potser és aquesta la manera actual de neutralitzar les pors, amb un excés d’imatges i sorolls que ens hipnotitza. Mentre dura aquest estat de xoc, amb total impunitat regna la censura (la que demana no fer declaracions polítiques compromeses, assenyalar injustícies o, directament, cancel·la).
Però també les danses de la mort són una catarsi després de la qual poden sorgir coses noves. L’edat mitjana no va ser un període uniforme sinó que entre els segles XI i XV es varen fixar les bases del Renaixement, així com un interès científic per la investigació de la naturalesa, els coneixements empírics i els fenòmens de l’univers. En el present conviuen aspectes de diferents moments, la diferència és que tots aquells canvis que en el passat es produïen en segles ara poden tenir lloc en pocs anys. És imprescindible estar atents a les analogies analítiques per entendre l’actual sistema internacional, però a diferència de com ho farien els estudiosos de la política internacional o de la sociologia, qui millor pot treballar aquestes analogies són els i les artistes que, d’una manera lliure, generen espais de pensament i de lucidesa.
[Article publicat a Bonart, març 2025]
