En parlar de censura, sovint pensem en prohibició o cancel·lació, en els nus que escandalitzaven a l’Església en el passat i que ara continuen bloquejant els algoritmes de Facebook i Instagram; en les crítiques a la religió, amb el Piss Crist d’Andrés Serrano o en la revolta política de les Pussy Riot. Però la història ens demostra també que hi ha formes més sibil·lines d’invisibilitzar allò que interessa que no es conegui. En el pròleg no publicat a Animal Farm [La rebel·lió dels animals], George Orwell escrivia que “les idees impopulars, poden ser silenciades i els fets desagradables ocultar-se, sense necessitat de cap prohibició oficial”. En el nostre present de sobreproducció de propostes artístiques i culturals és més fàcil invisibilitzar quelcom que no és considera “apropiat” que no pas generar un gran gest públic de negació que, sovint, acaba tenint un efecte amplificador, l’anomenat efecte Streisand.
En ocasions, una cancel·lació pot ser el detonant d’un nou treball. L’any 1988, el programa cultural per excel·lència de TVE, Metropolis, va convidar Antoni Muntadas a produir un treball nou. L’artista va explorar durant un parell d’anys els arxius de TVE (testimoni clau de la història més recent de l’Estat espanyol) que va trobar en un absolut abandó i desídia. Va observar també com la retòrica visual dedicada al rei Juan Carlos I no era gaire diferent de la de Franco. Amb tot aquest material, Muntadas va lliurar el seu treball TVE: primer intento, un vídeo de 40 minuts que el programa mai va emetre sense donar explicacions.
Aquella situació, que l’artista va identificar com un cas flagrant de censura, va ser el detonant de The File Room, (www.thefileroom.org) un treball encara en actiu, que recull en línia casos de censura artística i cultural, des de l’Antiga Grècia fins a l’actualitat i que es nodreix de nous incidents que incorporen els usuaris. L’arxiu, originàriament produït per la Randolph Street Gallery de Chicago i la Universitat de Illinois (Chicago), és des de l’any 2001, allotjat i mantingut en línia per la National Coalition Against Censorship, radicada als Estats Units.
Els llibres, com a símbols de generació de coneixement, han estat (i són) objecte de censura, prohibició i crema. Ho recollia Ray Bradbury en la seva distòpia Farenheit 451 que parlava de control, de prohibició dels llibres i de la por a pensar per un mateix. Hi ha artistes que hi reflexionen, com Marta Minujín a The Parthenon of Books (literalment un Partenon fet amb llibres censurats, que es va presentar a Documenta 2017 davant del Museu Fridericianum) o Miquel García (List of books burned in Germany in 1933, els títols dels quals es podien llegir, precisament en aplicar-hi una font de calor, el foc que els havia fet desaparèixer, els tornava a fer visibles).
Hi ha artistes que no aborden directament la censura com a tema, però que aprofundeixen en temes que creen friccions. És el cas de Núria Güell, quan explora aspectes relacionats amb el finançament (a Arte político degenerado, protocolo ético, 2014, va crear, juntament amb Levi Orta, una societat anònima en un paradís fiscal, amb els diners de producció d’un centre d’art públic. Un temps després va donar la gestió de l’empresa amb tots els seus avantatges a un grup d’activistes que desenvolupaven un projecte de societat autònoma al marge de les dinàmiques capitalistes); amb les condicions de treball de les artistes (a Afrodita, 2017 va destinar el pressupost de producció d’una exposició a pagar les quotes de la Seguretat Social durant set mesos, per tal de poder cobrar les prestacions durant la seva baixa per maternitat); amb la reinserció dels presos (Human resources, 2022, en la que presos alemanys podien accedir a un treball però que en ser en una institució cultural no podia ser remunerat sinó compensat en forma d’una invitació a dinar pizza i Fanta).
Altres artistes, com Santiago Sierra, utilitzen la controvèrsia com a eina creativa per a generar un efecte altaveu de les seves obres. Sierra aprofundeix en temes molt crítics i ho fa des de relats, que ja en els seus títols, generen polèmica: Muro de 137.400 litros de agua del Mediterráneo, 2022; Escudo nacional de España estampado en sangre, 12/10/2021; No (Rey de España), 2019; Presos políticos en la España contemporánea, 2018; 697 crímenes de estado, 2018; Veterano de guerra de Afganistán de cara a la pared, 2011; Enterramiento de diez trabajadores, 2010; entre altres.
Però, no hi ha dubte que la pitjor censura, la més efectiva, és l’autocensura, la por a dir o fer allò que no és apropiat, que pot no agradar, que pot incomodar, que no és políticament correcte o que pot ser objecte de crítica a l’esfera pública, això és, a les xarxes socials. Contra l’autocensura parlava l’artista Ragnar Kjartansson al documental Soviet Barbara, the Story of Ragnar Kjartansoon in Moscow: “(…) he exposat a llocs políticament qüestionables, perquè penso que és millor fer quelcom subversiu que no fer-ho.”
[Article publicat a Bonart, 199 març-agost 2024]
