El tiempo, los artistas y las exposiciones de media carrera
Casi todo es una cuestión de tiempo. ¡Qué importante es el tiempo y que poco lo respetamos! Siempre corriendo, sin distinguir el urgente de aquello que es importante. En arte, el tiempo es fundamental para que los artistas puedan desarrollar sus líneas de investigación, puedan hacer tanteos, cometer errores y encontrar soluciones. Qué gratificante y que emocionante es visitar una exposición de un artista del cual se sigue el trabajo prácticamente desde sus inicios y con el cual de vez en cuando se tiene la oportunidad de compartir proyectos y charlas, y ver como, de golpe, todo encaja, cómo trabajos primeros y actuales se relacionan y muestran una coherencia, cómo su discurso logra un punto de solidez.
Esta es la experiencia que he vivido estos días en CA2M, lo Centro de Arte Dos de Mayo a Madrid al visitar la exposición Panal, de Francesc Ruiz, que recoge trabajos realizados por el artista entre los años 1997 y la actualidad. Francesc Ruiz empezó a los 90 con cómics expandidos, dibujos minuciosos en los cuales tenían lugar multitud de escenas urbanas en las que aparecían grupos que vivían la ciudad con diferentes niveles de codificación (mil y una situaciones diversas en El Corte Inglés, cruising en Montjuic o usos hospitalarios, educativos y de ocio con arquitecturas hechas de cuerpos y no de edificios en la Zona Alta de Barcelona). De los cómics expandidos enganchados a las paredes de las salas de exposiciones a poner el énfasis en la distribución había un paso, con quioscos en Barcelona, pero también allá donde las exposiciones y las residencias lo llevaban: Venecia, El Cairo, y tiendas de cómics vinculadas a modalidades de consumo o comunidades muy concretas (Yaoi, gays).
Las identidades, personales, sociales, sexuales, urbanas y disidentes son el leitmotiv del trabajo de Francesc Ruiz. La exposición Panal culmina (literalmente) con una gran instalación (grande en dimensiones y grande en trascendencia): Three Streets, Three Colours que se convierte en un punto de llegada y un paso más allá en el trabajo del artista. El antecedente más directo es BCN Eye Trip (2008), una video instalación en la que la ciudad era reducida a sus logotipos. Ahora, en el gran atrio del CA2M, Ruiz crea una ciudad vertical, global, caótica, llena de color y de excesos, que nos confronta con los tres niveles de uso y distribución en nuestro mundo global y digitalizado: el azul de Lycamobile, es decir, de las telecomunicaciones y la incorporación de las personas migrantes a nuevas ciudades; el amarillo de Uber y de correos, es decir, de la logística y la mensajería y finalmente, en el nivel más alto, el rojo del entretenimiento online por adultos. Y así, en 20 años de diferencia el universo de Francesc Ruiz nos ha llevado desde los dibujos de múltiples y calidoscópicas micro-escenas simultáneas a sumergirnos en esta gran ciudad virtual, deslocalizada, estandarizada y desregulada.
El temps, els artistes i les exposicions de mitja carrera
Gairebé tot és una qüestió de temps. Què important és el temps i què poc el respectem, sempre corrent, sense distingir l’urgent d’allò que és important. En art, el temps és fonamental perquè els artistes puguin desenvolupar les seves línies d’investigació, puguin fer tantejos, cometre errors i trobar solucions. Què gratificant i què emocionant és visitar una exposició d’un artista del qual es segueix el treball pràcticament des dels seus inicis i amb el qual de tant en tant es té l’oportunitat de compartir projectes i xerrades, i veure com, de cop, tot encaixa, com treballs primers i actuals es relacionen i mostren una coherència, com el seu discurs assoleix un punt de solidesa.
Aquesta és l’experiència que he viscut aquests dies a CA2M, el Centro de Arte Dos de Mayo a Madrid en visitar l’exposició Panal, de Francesc Ruiz, que recull treballs realitzats per l’artista entre els anys 1997 i l’actualitat. Francesc Ruiz va començar als 90 amb còmics expandits, dibuixos minuciosos en els quals tenien lloc multitud d’escenes urbanes en les que apareixien grups que vivien la ciutat amb diferents nivells de codificació (mil i una situacions diverses a El Corte Inglés, cruising a Montjuïc o usos hospitalaris, educatius i d’oci amb arquitectures fetes de cossos i no d’edificis a la Zona Alta de Barcelona). Dels còmics expandits enganxats a les parets de les sales d’exposicions a posar l’èmfasi en la distribució hi havia un pas, amb quioscs a Barcelona, però també allà on les exposicions i les residències el portaven: Venècia, El Caire, i botigues de còmics vinculades a modalitats de consum o comunitats molt concretes (Yaoi, gays).
Les identitats, personals, socials, sexuals, urbanes i dissidents són el leitmotiv del treball de Francesc Ruiz. L’exposició Panal culmina (literalment) amb una gran instal·lació (gran en dimensions i gran en transcendència): Three Streets, Three Colours que esdevé un punt d’arribada i un pas més enllà en el treball de l’artista. L’antecedent més directe és BCN Eye Trip (2008), una vídeo instal·lació en la que la ciutat era reduïda als seus logotips. Ara, en el gran atri del CA2M, Ruiz crea una ciutat vertical, global, caòtica, plena de color i d’excessos, que ens confronta amb els tres nivells d’ús i distribució en el nostre món global i digitalitzat: el blau de Lycamobile, és a dir, de les telecomunicacions i la incorporació de les persones migrants a noves ciutats; el groc d’Uber i de correus, és a dir, de la logística i la missatgeria i finalment, en el nivell més alt, el vermell de l’entreteniment online per adults. I així, en 20 anys de diferència l’univers de Francesc Ruiz ens ha portat des dels dibuixos de múltiples i calidoscòpiques micro-escenes simultànies a submergir-nos en aquesta gran ciutat virtual, deslocalitzada, estandarditzada i desregulada.
Francesc Ruiz, Three Streets, Three Colours, 2020
CA2M, Madrid
Fotografia: Sue Ponce Gómez
