< Vuelve atrás

Islas de libertad

Decía Sir Ken Robinson en una célebre presentación en TEDTalks que la creatividad debería tener un papel central en la educación de los niños, que es fundamental estimular la creatividad y la imaginación, descubrir y potenciar los aspectos que nos hacen diferentes y únicos.

Mientras, por estos lares, parece que nos movemos en dirección contraria. Como prueba, baste recordar el primer párrafo del anteproyecto de la LOMCE (Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa), que ya fue aprobado en el consejo de ministros del pasado 21 de septiembre y que -¡atención!- el martes 5 de diciembre presenta el ministro Wert tras algunas leves modificaciones: “La educación es el motor que promueve la competitividad de la economía y el nivel de prosperidad de un país. Su nivel educativo determina su capacidad de competir con éxito en la arena internacional y de afrontar los desafíos que se planteen en el futuro. Mejorar el nivel de los ciudadanos en el ámbito educativo supone abrirles las puertas a puestos de trabajo de alta cualificación, lo que representa una apuesta por el crecimiento económico y por conseguir ventajas competitivas en el mercado global”. Sin comentarios.

Entretanto, y casi donde menos uno se lo espera, en televisión, de vez en cuando encontramos algunas islas de creatividad e imaginación que pueden resultar tan estimulantes para los niños como para los adultos. Un caso reciente es Hora de Aventuras, una serie de animación producida por Cartoon Network, que se inició en el año 2010. Los protagonistas son Finn, un niño de 14 años y un perro mágico (¿hermano adoptivo?) Jake. Ambos viven en la tierra de Ooo, un entorno surrealista que bien puede ser post-apocalíptico -como se apunta en algún episodio que hace referencia a una Guerra de los Champiñones- como a un mundo alternativo en otra dimensión. Por ese entorno surrealista van desfilando personajes mutantes y extravagantes como la Princesa Chicle, un híbrido entre un humano y un chicle; el Rey del Hielo que sería el malo de la serie, y está obsesionado con el matrimonio; Marceline, la reina de los vampiros y mejor amiga de Finn, que tiene mil años y se alimenta del color rojo; Lady Arcoiris, un unicornio arcoiris que sólo habla coreano, mascota de la princesa Chile y novia de Jake, entre otros. Pocas veces se han visto juntos tal cantidad de personajes freakies y ambivalentes.

Extravagancia, surrealismo y un humor absurdo son los hilos conductores de unos argumentos sencillos y directos, en los que de una manera totalmente idiosincrática y nada naïf predominan valores como la amistad, la tolerancia y la justicia. Todo esto se engloba en un macrocontexto más complejo que va evolucionando y diversificándose en el tiempo.

No es casualidad que la serie, ya de culto, tenga un cierto aire indie, porque sus creadores también lo son. Con Pendleton Ward a la cabeza, dibujantes y guionistas provienen del cómic independiente y, en alguna entrevista han declarado que dibujan pensando en el público infantil, pero también escriben y dibujan aquello que a ellos les gustaría ver y les divierte hacer. Ciertamente, existe un universo paralelo a ese otro tan peligroso que pone sus miras en “conseguir ventajas competitivas en el mercado global”.

(ENG)
Sir Ken Robinson said in a famous TEDTalks presentation that creativity ought to have a central role in the education of children, that it is fundamental to stimulate creativity and imagination, to discover and promote the features that make us different and unique.

While, in these parts, we seem to be moving in the opposite direction. The proof lies in simply remembering the first paragraph of the draft of the LOMCE (Organ Law for the Improvement of the Quality of Education), that was already approved in the council of ministers last 21 September and which -attention!- Tuesday 5 December the minister Wert presented with a few slight modifications: “Education is the motor that promotes the competiveness of the economy and a country’s level of prosperity. Its educational level determines its capacity to compete successfully in the international arena and to affront the challenges set by the future. Improving the level of citizens in the ambit of education supposes opening the door to highly qualified jobs, which represents banking on economic growth and achieving competitive advantages in the global market”. No comment.

Meanwhile, and almost where one least expects it, on television, one sometimes finds little islands of creativity and imagination that can be as stimulating for children as for adults. One recent case is Adventure Time, a cartoon series produced by Cartoon Network that began in 2010. The protagonists are Finn, a 14 year old boy, and a magic dog (adopted brother?) Jake. Both live in the land of Ooo, a surreal environment that could almost be post-apocalyptic –as suggested in some episodes that refer to a War of the Mushrooms – an alternative world in another dimension. In this surreal environment different mutant and extravagant characters file past, such as Princess Bubblegum, a human and bubble-gum hybrid; The Ice King, who would be the bad guy of the series and is obsessed with marriage; Marceline, the vampire queen and Finn’s best friend, who is a thousand years old and feeds off red things; Lady Rainicorn, a rainbow unicorn that only talks Korean, Princess Bubblegum’s pet and Jake’s girlfriend, amongst many others. Rarely have so many freaky and ambivalent characters been seen together.

Extravagance, surrealism and an absurd humour are the threads behind some simple and direct arguments, in which, in a totally idiosyncratic and not at all naïve way, values such as friendship, tolerance and justice predominate. All this is encompassed within a more complex macro-context that evolves and diversifies over time.

It is not by chance that the series, already cult viewing, has a certain indie feel, because its creators also are. With Pendleton Ward at the head, the comic book artists and scriptwriters come from independent comics and in the odd interview they have declared that they draw thinking of a child audience but also write and draw thinking about what they would like to see and what they enjoy making. Undoubtedly there is a universe parallel to this other one that is so dangerous that sets its sights on “achieving competitive advantages in the global market”.

(CAT)
Deia Sir Ken Robinson en una cèlebre presentació a TED Talks que la creativitat hauria de tenir un paper central en l’educació dels nens, que és fonamental estimular la creativitat i la imaginació, descobrir i potenciar els aspectes que ens fan diferents i únics.

Mentrestant, per aquests indrets, sembla que ens movem en la direcció contrària. Com a proba, valgui recordar el primer paràgraf de l’avantprojecte de la LOCME (Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa), que ja va ser aprovada pel Consell de Ministres el passat 21 de setembre, i que –atenció!-, el dimarts 5 de desembre va presentar el Ministre Wert després d’algunes lleus modificacions: “L’educació és el motor que promou la competitivitat de l’economia i el nivell de prosperitat d’un país. El seu nivell educatiu determina la seva capacitat de competir amb èxit a l’arena internacional i d’afrontar els desafiaments que es plantegin en el futur. Millorar el nivell dels ciutadans en l’àmbit educatiu suposa obrir-los les portes a llocs de treball d’alta qualificació el que representa una aposta pel creixement econòmic i per aconseguir avantatges competitives en el mercat global”. Sense comentaris.

Al mateix temps, i quasi on un menys s’ho espera, a la televisió, trobem de tant en tant algunes illes de creativitat i imaginació que poden resultar tant estimulants per als nens com per als adults. Un cas recent és Hora de aventuras, una sèrie d’animació produïda per Cartoon Network, que es va iniciar l’any 2010. Els protagonistes són Finn, un nen de 14 anys, i un gos màgic (germà adoptiu?), Jake. Ambdós viuen a la terra de Ooo, un entorn surrealista que bé pot ser post-apocalíptic -com s’apunta en algun episodi que fa referència a una Guerra dels Xampinyons-, com món alternatiu en una altra dimensió. Per aquest entorn surrealista van desfilant-hi personatges mutants i extravagants com la Princesa Xiclet, un híbrid entre un humà i un xiclet; el Rei del Gel, que seria el dolent de la sèrie, i que està obsessionat amb el matrimoni; Marceline, la reina dels vampirs i millor amiga de Finn, que té mil anys i s’alimenta del color vermell; Lady Arc de Sant Martí, un unicorn – Arc de Sant Martí que només parla coreà, mascota de la princesa Xiclet i novia d’en Jake, entre altres. Poques vegades s’ha vist junts tal quantitat de personatges freakies i ambivalents.

Extravagància, surrealisme i un humor absurd són els fils conductors d’uns arguments senzills i directes, en els que d’una manera totalment idiosincràtica i gens naïf predominen valors com la amistat, la tolerància i la justícia. Tot això s’engloba en un macro-context més complex que va evolucionant i diversificant-se en el temps.

No és casualitat que la sèrie, ja de culte, tingui un cert aire indie, perquè els seus creadors ho són. Amb Pendleton Ward al capdavant, dibuixants i guionistes provenen del món del còmic independent, i en alguna entrevista han declarat que dibuixen pensant en el públic infantil, però també escriuen dibuixant allò que a ells els agradaria veure i els diverteix fer. Certament, existeix un univers paral·lel d’aquest altre tant perillós que posa els seus objectius en “aconseguir avantatges competitives en el mercat global”.