< Vuelve atrás

La condición narrativa

L’any 1970, Hannah Arendt va pronunciar una conferència titulada «Sobre la desobediència civil», que definia com «aquella que sorgeix quan un grup significatiu de ciutadans es convenç que els canals per aconseguir canvis estan obturats, o que el govern persisteix en una línia la legalitat o constitucionalitat de la qual desperta greus dubtes». Precisava que «no pot equiparar-se la desobediència civil amb la criminal, perquè hi ha una gran diferència entre el criminal que s’oculta i el desobedient que desafia la llei a la llum del dia. A més, la desobediència civil és incompatible amb la violència, doncs, a diferència del revolucionari, el desobedient civil accepta l’autoritat existent i la legalitat general».

Arendt, que pronunciava aquesta conferència en plena guerra del Vietnam, observava que «les societats modernes estan subjectes a un accelerat procés de canvi, que el dret legalitza una vegada produït, però que sol ser resultat d’accions extra-jurídiques”. Davant d’aquest canvi, els canals de participació política dels ciutadans són moltes vegades insuficients. De fet, el sistema representatiu es troba en crisi, en bona part perquè els partits s’han burocratitzat. Per això, a la desobediència civil li correspon una rellevància creixent en les democràcies modernes: constitueix una manifestació extrema del dret del poble a associar-se per reclamar al Govern o per protestar per les seves decisions».

La història és plena de casos de desobediència civil que han servit per conquerir drets socials, com el moviment sufragista o la transgressió pública de les lleis racistes, per esmentar-ne dues de ben significatives. Però no cal remuntar-se tant enrere en el temps. «Hi ha justificació per a un moviment de desobediència civil a Espanya» era el titular destacat d’una entrevista d’Alberto Fraile a Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique, publicada el passat estiu a El País.

L’exposició que Núria Güell presenta aquests dies a ADN Galeria no tracta exactament de desobediència civil, però sí que presenta fets i situacions que podrien convertir-se en el detonant d’aquesta acció. Alegaciones desplazadas és el títol d’aquesta primera i impecable exposició individual de l’artista en aquesta galeria, per la qual ha reunit una selecció de treballs que constitueixen una bona mostra de la seva trajectòria.

En els seus projectes, Núria Güell analitza les institucions que ens governen i evidencia els abusos de poder permesos dins dels marges de la legalitat per aquestes mateixes institucions. El seu procés de treball inclou l’anàlisi a partir de dades i situacions (com Hans Haacke), el qüestionament, seguit de la posada en evidència (a la manera del cineasta Michael Moore o, més proper, el periodista Jordi Évole en el seu programa Salvados), per finalment dur a terme una actuació d’incidència real, sovint utilitzant les mateixes estratègies en els intersticis de la legalitat i que podria funcionar a manera d’exemple i com a pas previ, com dèiem al principi, d’aquesta desobediència civil que sembla tan justificada i necessària avui en dia.

Alegaciones desplazadas és un recorregut per vuit treballs de l’artista, que esdevé un itinerari per diferents problemàtiques en les que s’evidencia l’abús de poder d’institucions com la banca, el poder legislatiu o les polítiques migratòries. A aquesta última esfera es refereixen tant el treball més antic Fuera de juego (2009) com el més recent, Ayuda Humanitaria (2008-2013). En el primer, va comptar amb la participació d’un immigrant africà sense treball i amb la urgència de renovar el seu permís de residència a Espanya. Güell el va contractar per jugar a fet-i-amagar a l’espai d’exposicions. Alhora, aquest contracte va permetre regularitzar la seva situació al país. Ayuda Humanitaria és un projecte més llarg i complex. Realitzat a Cuba, parteix d’una convocatòria en la qual l’artista s’ofereix com a esposa a qualsevol cubà interessat en emigrar a Espanya. L’objecte de la convocatòria especificava que els sol·licitants havien d’ «escriure la carta d’amor més bonica del món». El guanyador va ser seleccionat per un jurat format per tres «jineteras», a continuació es va dur a terme el casament i, després d’un temps prudencial i un cop obtinguda la nacionalitat, es tramitarà el divorci. Per la seva presentació a l’ADN, el projecte consta d’un vídeo que recull tot el procés i que combina sàviament els aspectes més documentals amb certs tocs kitsch (hi destaquen les escenes de la deliberació del jurat així com les imatges que donen veracitat a la relació romàntica per a poder ser presentades com a prova davant les autoritats espanyoles), així com les cartes dels diferents candidats o el contracte signat entre el guanyador i l’artista, entre d’altres documents.

Tangencialment relacionat amb el tema, encara que més centrat en l’abús de poder per part de l’autoritat és Aportación de los agentes del orden (2009), que sota la forma d’un tauler d’investigació policial, recull la documentació -fotografies i notes- d’una sèrie de cites concertades amb diferents policies de l’Havana (que tenen prohibit mantenir relacions sexuals o íntimes amb estrangers) als quals va convocar, com si d’una cita es tractés, al propi espai expositiu.

A Aplicación legal desplazada, #1 Reserva Fraccionaria i #3 FIES, Güell qüestiona el sistema bancari i certes polítiques carceràries, respectivament. A la primera, organitza una sèrie de conferències sota el títol «És possible expropiar les entitats bancàries?», per a la qual va comptar amb la col·laboració de tres expropiadors: Lucio Urtubia, Enric Duran i l’economista Qmunty, que es va concretar en una publicació on detalla les estratègies per crear diners del no-res, seguint les mateixes maniobres que la banca.

Començàvem parlant de desobediència civil i acabem amb tàctiques que podrien fer-la possible. Amb les seves propostes, Güell busca una incidència real en els aspectes que qüestiona, de vegades d’una manera més documental o combativa i, d’altres, subratllant els aspectes més personals i humans. Això ens porta a la memòria una entrevista recent a Federico Mayor Zaragoza, en la què parlava de la necessitat de passar a l’acció ciutadana i, no per casualitat, recordava Rosa Parks.

(ENG)
La condición narrativa (The narrative condition) is the suggestive title that the curator Alexandra Laudo (founder and director of the platform Heroínas de la Cultura (Cultural heroines) –an equally great title -) has bestowed on the exhibition that she is presenting in La Capella and that was the winning project in the curator’s category of BCNProducció’12.

Thinking about “La condición narrativa” triggers a whole series of references and notions that are hard to avoid mentioning here. It recalls, and Alexandra herself mentions it, Roland Barthes, who defined it as something intrinsic to the human being, given that we communicate our experience of the world through language. But she also refers to The discourse of history (or Information sur les sciences sociales, in the original version) in which Barthes proposes to deconstruct the traditional types of discourse, underlining the blurring of the frontiers between the fictional and the historical story, to restore to the latter its basically narrative condition.

The narrative condition is also reminiscent of certain narrative models, particularly those stemming from film, characterised by their zeal for liberty, as can be seen in the cases of Chris Marker and Jean-Luc Godard.

Let’s also not forget The Otolith Group, made up of the anthropologist Anjalika Sagar and the author Kodwo Eshum, whose projects aimed to create a perception of facts through texts and images related to the media of communication… Marker and Godard also went there…

And finally let us think of Francis Alÿs, whose proposals can be revisited not just through videos, photographs, drawings or publications but also through stories: a man travels through the streets of Mexico City pushing a block of ice until it completely melts away; in Peru, 500 volunteers manage to move a sand dune a few centimetres using just shovels; a man walks through the streets of Mexico, with a pistol in his hand, until he is finally intercepted by the police…

No doubt all of these references (and others) won’t seem so far fetched to Alexandra Laudo. Her aim is to analyse in what way, in our current world, saturated with images and completely mediated, this narrative condition, intrinsic to the human being, is becoming increasingly visual. Through this modified relationship between text and image, Laudo aims to analyse the mechanisms used in its construction, how it is placed in circulation and how it is consumed. And she does so with the help of eight artists, who exhibit their works in la Capella, but who also (and it couldn´t be any other way) include a series of parallel actions that have to do with the circulation/infiltration of these images in other quite separate circuits (postcards, emails and advertising spaces in printed and online media). .

The eight artists participating in La condición narrativa have in common the use of a language that like their references is hybrid, moving between the visual arts, film, literature and performance. They also share being part of the same generation, born between the end of the seventies and beginning of the eighties, growing up in Argentina, Belgium, Norway, United States or Spain, for whom the television and the computer have from early on formed an integral part of their surroundings.

The exploration of the relations between eras, distances and languages is the axis of the investigation by Pedro Torres, who on this occasion proposes a visual and acoustic journey through space and time, through artistic, architectural, scientific and personal references. Julia Mariscal alludes to pre-cinematographic devices in an installation where the narrative focuses on the peculiar universe of the artist and filmmaker, Carlos Pastor. Ryan Rivadeneyra presents a complex visual story configured of fragments and micro-narratives, the articulation of which is revealed in the course of a one off performance. Karlos Gil shows part of his film project in process, that is made up of different films each one made in a different city and with clear winks at science fiction films of the sixties (once again, Chris Marker appears). Tamara Kuselman carried out a narration (or more precisely, a video-narration, given that in this case the existing image is based on colours). The story recounts a plan of action in the event of an emergency, in which the simulacrum becomes confused with reality. The filming (and later manipulation) by Pieter Greenen of two peaks of Mount Ararat hides a complex history that evidences historical, political and biblical tales arising out of the conflicts between Turkey and Armenia throughout history. The echoes of Duchamp’s infra-mince united with the background noise of Georges Perec appear in one of the two proposals by Marla Jacarilla that takes the floor of a patio as a point of departure to become an exploration of cartography. The same artist explores narrative processes in the elaboration of the biography of an imaginary person, through references to writers and literary characters. Closing this circle of stories is Kaia Hugin who has made a false documentary in which she looks at the purportedly Eskimo origins of her great-grandmother.

The need to tell stories is not so far removed from contemporary artists, be it through investigating relations between the real and the fictional, between public and private, to stage personal feelings or to evidence social archetypes. Using voices, subtitles, the still or moving images, the influences of film and literature, or explicit references to them, are very present in all of these pieces.

Leaving aside the irregularity of the proposals, Laudo’s curatorial gamble situates the presentation in the exhibition space on the same level as the circulation of these images in other circuits, this time, without the security net of the exhibition space. The question is, will they be able to generate questions, irritation or just curiosity? Will they be capable of generating other stories? Or will they just be lost amidst the avalanche of images, emails, postcards and advertisements that daily file past our eyes?

(CAT)
La condició narrativa és el suggestiu títol amb el què la comissària Alexandra Laudo (fundadora i directora de la plataforma Heroïnes de la Cultura -gran nom també-) ha batejat l’exposició que es presenta a La Capella i que va ser el projecte guanyador en la categoria de comissariat de BCNProducció’12.

Pensar en «La condició narrativa» desencadena tot un seguit de referències i nocions que no podem deixar de mencionar aquí. Recorda, i la pròpia Alexandra així ho cita, a Roland Barthes quan la defineix com una cosa intrínseca a l’ésser humà, ja que la nostra experiència del món la comuniquem mitjançant el llenguatge. Però també remet al Barthes d’“El discurs de la història” (o Information sur les sciences sociales, en la seva versió original), on es proposa desconstruir les tipologies tradicionals dels discursos, subratllant les fronteres, difoses entre el relat fictici i el relat històric, i restituint al segon la seva simple condició narrativa.

La condició narrativa rememora també certs models narratius, especialment procedents del cinema, caracteritzats pel seu afany de llibertat, com poden ser els casos de Chris Marker i Jean-Luc Godard.

Recordem també The Otolith Group, format per l’antropòloga Anjalika Sagar i el literat Kodwo Eshum, els projectes dels quals es plantegen l’objectiu de crear una percepció dels fets a través de textos i imatges relacionats amb els mitjans de comunicació… I Marker i Godard també passaven per allí…

I pensem finalment en Francis Alÿs, les propostes del qual poden revisitar-se, no només a través de vídeos, fotografies, dibuixos o publicacions, sinó també a través del seu relat: un home recorre els carrers de Mèxic DF empenyent un bloc de gel fins que aquest es fon completament; 500 voluntaris utilitzen pales per tal d’aconseguir desplaçar uns centímetres una duna a Perú; un home camina pels carrers de Mèxic, amb una pistola a la mà, fins que és interceptat per la policia…

Segurament tots aquests (i d’altres) referents no li resulten aliens a l’Alexandra Laudo. El seu objectiu és analitzar de quina manera, en un món actual, saturat d’imatges i completament mediàtic, aquesta condició narrativa, intrínseca a l’ésser humà, és cada vegada més visual. A partir d’aquesta modificada relació entre text i imatge, Laudo es planteja analitzar els seus mecanismes de construcció, la seva posada en circulació i el seu consum. I ho fa amb l’ajuda de vuit artistes, que exposen els seus treballs a La Capella, però que també (i no podia ser d’altra manera), inclou una sèrie d’accions paral·leles que tenen a veure amb la circulació / infiltració d’aquestes imatges en d’altres circuits que els són aliens (postals, correus electrònics i espais publicitaris en mitjans impresos i online).

Els vuit artistes participants a La condició narrativa tenen en comú la utilització d’un llenguatge híbrid, com ho són els seus referents, que es mou entre les arts visuals, el cinema, la literatura i la performance. Comparteixen també el pertànyer a una mateixa generació, nascuda entre finals dels setanta i principis dels vuitanta, que ha crescut a l’Argentina, a Bèlgica, a Noruega, als Estats Units o a Espanya, i per a la qual la televisió i l’ordinador han format aviat part del seu entorn.

L’exploració de les relacions entre temps, distància i llenguatge és l’eix de la investigació de Pere Torres, que en aquesta ocasió proposa un recorregut sonor i visual per l’espai i el temps, a partir de referències artístiques, arquitectòniques, científiques i personals. Julia Mariscal fa referència als dispositius pre-cinematogràfics en una instal·lació la narració de la qual se centra en el peculiar univers de l’artista i cineasta Carlos Pastor. Ryan Rivadeneyra presenta un relat visual complex, configurat a partir de fragments o micro-narracions, desvetllant la seva articulació en el transcurs d’una única performance. Karlos Gil mostra una part del seu projecte cinematogràfic en procés, que consisteix en diferents pel·lícules, cadascuna filmada en una ciutat diferent i amb clares referències a les pel·lícules de ciència-ficció dels 60 (de nou, Chris Marker sí que passava per allà).

Tamara Kuselman realitza una narració (o millor, una vídeo-narració, ja que hi ha imatge, en aquest cas basada en colors). El relat explica un pla d’actuació en cas d’emergència, en el qual es confon simulacre i realitat. La filmació (i posterior manipulació) de Pieter Greenen de dos pics de la Muntanya Ararat amaga una complexa història que evidencia relats històrics, polítics i bíblics creats a partir dels conflictes entre Turquia i Armènia al llarg de la història. Els ecos de l’infra-mince de Duchamp unit al soroll de fons de Georges Perec apareixen en una de les dues propostes de Marla Jacarilla, que parteix del sòl d’un pati per a convertir-se en una exploració cartogràfica. La mateixa artista explora els processos narratius en l’elaboració de la biografia d’un personatge imaginari a partir de referències d’escriptors i personatges literaris. Tanca aquest cercle de relats Kaia Hugin, que realitza un fals documental en què s’acosta al suposat origen esquimal de la seva besàvia.

La necessitat d’explicar històries no és aliena als artistes contemporanis, ja sigui per investigar les relacions entre allò real i allò fictici, entre allò públic i allò privat, per posar en escena sentiments molt personals o per evidenciar arquetips socials. Utilitzant la veu; els subtítols; la imatge aïllada o en moviment; les influències del cinema i la literatura, o les referències explícites a ells, apareixen ben presents en tots aquests treballs.

Deixant a una banda la irregularitat de les propostes, l’aposta curatorial de Laudo situa al mateix nivell la presentació a la sala d’exposicions i la circulació d’aquestes imatges en altres circuits; aquesta vegada, sense les xarxes de seguretat de l’espai expositiu. La qüestió és, podran aleshores generar interrogants, irritació o simple curiositat? Seran capaços de generar altres relats? O bé es perdran entre l’allau d’imatges, e-mails, postals i anuncis que desfilen diàriament davant dels nostres ulls?