< Vuelve atrás

«La potencialidad es una posibilidad de apertura sin fin». Una entrevista a Pierre Bismuth

Pierre Bismuth es un artista peculiar. En el año 2002, en su biografía para el catálogo de Manifesta 4, en Frankfurt se definió como “un artista considerado un buen cocinero por sus amigos”. Su trabajo llama la atención sobre la construcción de aquello que damos por asumido, los aspectos relacionados con la percepción y la manera en que producimos y consumimos la cultura. Pierre Bismuth es también uno de esos pocos artistas cuyo trabajo no sólo tiene una estrecha relación con el cine, sino que transita elegantemente entre los dos ámbitos, el del arte contemporáneo y el del cine, y no sólo eso, además es ganador de un Oscar por el guión, realizado junto a Michel Gondry y Charlie Kaufman del film Eternal Sunshine of the Spotless Mind (¡Olvídate de mí! en la versión española).

Estos días está presentando Where is Rocky II?, su primer film como director en diferentes situaciones y contextos, como la Team Gallery en Nueva York, la galería Bugada & Cargnel en París, Jan Mot en Bruselas o en la edición del festival Loop 2015 en Barcelona. Con él hemos hablado sobre este film, sobre su ir y venir entre diferentes contextos, intereses y situaciones y sobre su posicionamiento como artista que a menudo trata de buscar sistemas para mantener cierta distancia en relación a su especialidad, esto es, el arte contemporáneo.

Rocky2 trailer Rotterdam from Antoine Manceaux on Vimeo.

Está presentando su más reciente película Where is Rocky II? (¿Dónde está Rocky II?), que trata sobre la búsqueda de la obra Rocky II, una roca falsa -realizada con resina- que Ed Ruscha escondió en el desierto de Mojave. ¿Cómo empezó su interés por esta obra de Ruscha y qué le llevó a tomarla como núcleo central de su película?

No sólo es mi película más reciente, sino que en realidad es mi primer largometraje. Descubrí la existencia de esta pieza hace unos 10 años a través de un hermoso documental de la BBC del año 1979. No pensé en hacer algo con ella hasta que me di cuenta de que absolutamente nadie – ni siquiera los expertos en Ed Ruscha – sabía acerca de este trabajo. Y la razón de esto es, sin duda, que el propio Ed Ruscha nunca tuvo intención de oficializar la existencia de la pieza. Así que incluso si un programa de televisión de gran difusión estaba mostrando a Ed Ruscha trabajar en su estudio en este objeto tan inusual, esto no fue suficiente para que desde el mundo del arte se le prestase atención. Esto da una idea de cómo muchas obras de arte y artistas pueden permanecer bajo el radar, incluso con la ayuda de una buena cobertura de los medios de comunicación. Así que la pregunta que me vino inmediatamente a la cabeza fue, ¿por qué es Ed Ruscha tan cerrado acerca de esta pieza? ¿Por qué por un lado, acepta mostrar algo públicamente en la televisión y, al mismo tiempo, hace todo lo posible por ocultarlo? Y ¿cómo es que nadie interesado en el trabajo de Ed Ruscha ha hecho una investigación acerca de Rocky II? El misterio de esta pieza no está tanto en el hecho de que se trate de una roca falsa escondida en el desierto, sino que es una obra de arte oculta al mundo del arte.

Creo que Ed Ruscha ha colaborado en su película. No vamos a explicar aquí si finalmente se encontró la obra o no, pero ¿qué piensa Ruscha acerca de su idea de la búsqueda de Rocky II? ¿le dio pistas sobre la ubicación de la obra?

En la película, Ruscha hace una aparición que filmé durante la rueda de prensa de su retrospectiva en Londres, en la Hayward Gallery en 2009. Yo me hice pasar por periodista y le planteé una pregunta sobre Rocky II. Él, muy elegantemente, confirmó su existencia y explicó cómo se había hecho, pero se negó a dar cualquier información sobre su ubicación. No podíamos soñar con una mejor colaboración de Ruscha que su negativa a hablar. En realidad, estaba muy preocupado porque si hubiera hablado más, podría haber arruinado el proyecto.

¿Es importante para la película cómo termina la investigación? ¿Después de todo qué es lo que encontró?

La forma en que termina es muy importante, pero la búsqueda va más allá de la propia roca. Es mucho más acerca de cómo su existencia está produciendo suposiciones y cómo las suposiciones son de alguna manera siempre ficción. También, por supuesto, encontramos cosas que no buscábamos, como por ejemplo un tipo que (me di cuenta sólo más tarde), había inspirado a los hermanos Coen para crear el personaje de The Dude. Así que, de alguna manera, en la búsqueda de Rocky II encontramos The Big Lebowski y esto encaja perfectamente en la línea de mi proyecto, que era mostrar cómo la existencia de esta extraña pieza genera situaciones que producen finalmente una película.

Esta no es la primera vez que su trabajo se relaciona con otras obras y artistas, como por ejemplo, Bruce Nauman, Guy Debord o Ruscha como mencionamos. ¿Qué tienen estos artistas para que lleve a cabo proyectos que dialogan con ellos?

La mayor parte del tiempo tengo una especie de actitud infantil, un poco irreverente hacia el trabajo de los artistas históricos que me gustan. Trato de cortocircuitar su trabajo, de desafiarlos. Es sólo una manera de hacerlos menos sagrados y poder tener un diálogo con ellos.

La colaboración es otra metodología que se repite en su trabajo: la colaboración con un detective (en Where is Rocky II?) o con una mecanógrafa (en The Party, 1997). En todos los casos provienen de campos muy distantes del arte, el cine o la cultura, y se les pide que se relacionen con obras de arte o películas. ¿Por qué? ¿Pretende desestabilizar códigos preestablecidos de la percepción?

No estoy seguro de que «colaboración» sea la palabra correcta aquí. El trabajo que estoy haciendo con el detective y los guionistas de Where is Rocky II, la mecanógrafa en The Party y Postscript, o el psicoanalista y el abogado en mi última exposición individual en la Kunsthalle Wien son muy diferentes de las colaboraciones que hago con otros artistas amigos. Creo que la idea aquí es estudiar cómo la percepción varía de acuerdo con los diferentes campos de especialización. Siempre he estado fascinado con la idea de que vivimos en mundos paralelos que se circunscriben por nuestros dominios de especialización o intereses. En otras palabras, que uno ve las cosas sólo porque estas cosas tienen sentido en un sistema específico de conocimiento.

Su práctica es un caso claro de límites difusos entre el arte y la industria del cine. En ese sentido, es también un pionero (más tarde llegaron con más o menos éxito, y más o menos experiencia satisfactoria Steve McQueen, Cindy Sherman o Shirin Neshat entre otros). Ha ganado también, con un Oscar, el reconocimiento de Hollywood, y no todo el mundo puede decir eso. ¿Cuáles son los ajustes que hay que hacer para trabajar en una u otra esfera? ¿Qué aporta a su práctica artística el trabajo en la industria del cine y qué aporta a su trabajo como cineasta su experiencia como artista?

Recordemos que Eternal sunshine of the spotless mind (¡Olvídate de mí!) es del año 2004, mientras que Kathrin Bigelow se pasó a los largometrajes en 1982, la primera película de Julian Schnabel, Basquiat es de 1996 y la película de Cindy Sherman, Office killer (La asesina de la oficina) es de 1997. La singularidad de mi posición es haber recibido un premio de la Academia mientras todavía estoy al 100% involucrado con el arte contemporáneo. Para ser totalmente honesto, es demasiado pronto para mí para hablar de «ajustes», puesto que no tengo suficiente experiencia en el negocio del cine. Pero soy consciente de que hacer una película como Where is Rocky II? con tanta libertad como yo he podido hacerla es bastante excepcional y probablemente no suceda tan a menudo. Doy gracias a Gregoire Gensollen que decidió producir la película y me dejó casi total libertad.

¿Cómo se ha financiado la película y cómo se distribuye?

La película se ha financiado a través de una coproducción franco-alemana-belga-italiana con una mezcla de financiación institucional, inversores privados, co-producción ZDF / Arte y la «Belgian Tax Shelter» (que incentiva la inversión en el sector audiovisual), así como una campaña de crowdfunding liderado por la producción francesa. La película está destinada a ser distribuida en los cines de todo el mundo después de que se estrene en el contexto de un festival en el 2016. Después de su paso por los cines, quedará liberada para estar en todas las plataformas de distribución tradicionales en Home Video, VOD y Televisión, sabiendo que mediante ZDF y Arte se emitirá gratuitamente en televisión en Alemania y Francia, ya que son nuestros socios en la película. Así que de momento no tengo tiempo para trabajar en una presentación para el contexto de una institución artística, incluso conservando la idea de una edición especial de la película para ser mostrada en museos. Aunque esto tendrá que ser financiado de forma independiente.

Muy a menudo sus proyectos artísticos y sus películas tienen que ver con una investigación o señalan alguna cosa. ¿Qué le mueve a comenzar un proyecto de arte o un proyecto cinematográfico?

Hay dos cosas que me hacen empezar un proyecto. La primera de ellas es la creencia delirante de que no me va a tomar más de 5 minutos hacer un trabajo. La segunda es encontrar gente que apoye el proyecto. Y, en realidad, hay una tercera situación que es cuando se me pide que desarrolle una idea o un contexto específico.

Su interés se centra en cuestiones relacionadas con la percepción, en cómo producimos y consumimos cultura, y también en la creación de expectativas. De Where is Rocky II? se presentó primero un trailer, más tarde un teaser y finalmente vendrá la película. ¿Le gusta jugar con las expectativas?

Sí, es gracioso, porque por lo general el trailer y el teaser se realizan después de que se complete una película. La única razón por la que empecé con el trailer y el teaser se debe a que no estaba claro que pudiera hacer el film. Y el trailer y el teaser fueron realizadas como obras de arte, de alguna manera no lejos de otras obras de arte basadas en el mismo principio como The Diamond Lane de Barbara Bloom en 1981, o Trailer for the remake of Gore Vidal’s Calígula de Francesco Vezzoli en 2005. Sin embargo, desde que el film está hecho, estoy realmente ansioso por ver lo que el distribuidor de la película producirá como trailer real, probablemente algo muy diferente de mis versiones como obra de arte. Pero yo no diría que juego con la expectativa, sino con la potencialidad. La diferencia es que la expectativa está pidiendo una resolución, un cierre, mientras que la potencialidad es una apertura sin fin.

¿Es Where is Rocky II un documental, una película, un proyecto artístico que utiliza las estructuras de la industria del cine o, finalmente, esto no es importante?

En referencia y en oposición a los falsos documentales, yo lo llamo una “falsa ficción» porque utilizo situaciones reales y personajes reales para construir una narrativa que intenta, en la medida de lo posible, parecer una ficción escrita. En un principio se podría decir que no es tan diferente de un reality show, pero va exactamente en la dirección opuesta en el sentido de que los reality shows están muy dirigidos pero pretenden ser totalmente espontáneos, y casi siempre adoptan un aspecto documental, con cámaras ocultas o cámara de mano inestables. Se podría argumentar también que escribir ficción a partir de fragmentos de la realidad no es otra cosa que lo que hacen los escritores, lo cual es cierto; muchos escritores dicen que no inventan nada, sino que simplemente reciclan cosas que han experimentado o escuchado. Pero lo que fue realmente bueno en Where is Rocky II? fue escribir con el material grabado en vivo. Así que, con mi asistente Nicolas Jolly, que se convirtió en mi consultor creativo en este proyecto, volvíamos a nuestra mesa después de cada día de rodaje y continuábamos escribiendo el guión de acuerdo con lo que había pasado ese día. No fue un proceso fácil, debido a la inercia del equipo de la película que normalmente requiere tener instrucciones como la mayor antelación posible, pero al mismo tiempo es un ejercicio muy emocionante si eres capaz de pensar rápido y adaptarte a las contingencias en tiempo real.

(ENG)

Pierre Bismuth is a very unusual artist. In 2002, in his biography for the catalogue of Manifesta 4, in Frankfurt he defined himself as “an artist considered a good cook by his friends». His work calls attention to the construction of what we take for granted, aspects related to perception and the ways we produce and consume culture. Pierre Bismuth is also one of the few artists whose work doesn’t have close ties with film, so much as it moves elegantly between the two areas, between contemporary art and film. He was also even awarded an Oscar for the script, written with Michel Gondry and Charlie Kaufman, for the film Eternal Sunshine of the Spotless Mind.

At the moment he is presenting, his first film as a director, Where is Rocky II?, in different situations and contexts, such as the Team Gallery in New York, the gallery Bugada & Cargnel in Paris, Jan Mot in Brussels as well as this years edition of the festival Loop 2015 in Barcelona. We’ve talked about this film with him, about his comings and goings between different contexts, interests and situations as well as his stance as an artist. As an artist who often endeavours to seek systems that maintain a certain distance in relation to his speciality, that is contemporary art.

Rocky2 trailer Rotterdam from Antoine Manceaux on Vimeo.

These days you are presenting your most recent film Where is Rocky II? that is about the search for the work Rocky II, a fake rock that Ed Ruscha hid in the Mojave Desert. How did your interest in this work by Ruscha start and also what made you take it as the core of your film?

It is not only my most recent film but it is actually my first feature film. I discovered the existence of this piece some 10 years ago via a beautiful BBC documentary from 1979. I didn’t think of doing anything with it until I realised that absolutely no one – not even Ed Ruscha’s experts – knew about this work. And the reason for this is most certainly because Ed Ruscha himself never intended to officialise the existence of the piece. So even if a very famous broadcast TV program was showing Ed Ruscha working on this very unusual object in his studio, this was not enough to raise any attention from the art world. This gives you an idea of how many artworks and artists might stay under the radar even with the help of a very good media coverage. So anyway the question that came immediately to my mind was, why is Ed Ruscha so private about this piece ? Why on the one hand to accept to show something publicly on TV and at the same time do everything possible to hide it ? And how come anybody being into Ed Ruscha’s work had never been interested in researching about Rocky 2? The mystery of this piece is not so much about the fact it is a fake rock hidden in the desert but much more about the fact it is an art work hidden from the art world.

I think Ed Ruscha collaborated in your film. We are not going to explain here if you ultimately found the work or not, but did Ruscha give you any clues about the location of the work? What did he think about your idea of searching for Rocky II?

Ruscha makes an appearance as I filmed him during the press conference of his London survey show at the Hayward Gallery in 2009. I pretended to be a journalist and confronted him with the question about Rocky 2. He very elegantly confirmed its existence, explained how it was done, but refused to give any information about its location. We couldn’t dream of any better collaboration from Ruscha than his refusal to talk. I was actually really worried he would say more, it could have ruined the project.

How important for the film is the way the research ends? What did you find out?

The way it ends is very important but the search goes beyond the rock itself. It is much more about how its existence is producing assumptions and how assumptions are somehow always fictional. We of course also found things we where not looking for, like for example this guy who, I realised only later on, had inspired the Coen Brothers to create the character of “The Dude”. So somehow looking for Rocky 2 we found “The Big Lebowski” and it fit right in line since my project was to show how the existence of this strange piece generates situations that produce eventually a film.

This is not the first time your work relates or dialogues with other works or artists, for example Bruce Nauman, Guy Debord or Ruscha, as we mentioned before. What do these artists have that make you do works that dialogue with them?

Most of the time I have a kind of childish, slightly irreverent attitude towards the work of historical artists I like. I try to short-circuit their work, to challenge them and road test them. It is just a way to make them less sacry so one can indeed have a dialogue with them.

Collaboration is another methodology that repeats in your work: collaboration with a detective (in Where is Rocky II?), with a typist (in The Party, 1997), I think in all the cases they come from fields far removed from art, cinema and culture but you ask them to relate to works of art or films. Do you want to destabilize pre-established codes of perception?

I am not sure “collaboration” is the right word here. The work I am doing with the detective and the screenwriters in Where is rocky 2?, the typist in The party and Postscript, or the psychoanalyst and the lawyer in my last Kunsthalle Wien solo show is very different from some collaborations I do with other artists friends. I think the idea here is to study how perception varies according to different fields of expertise. As far as I remember I have always been fascinated by the idea that we live in parallel worlds that are circumscribed by our specific domains of specialisations or interests. In other words that one sees things only because these things makes sense in one’s specific system of knowledge.

Your practice is a clear case of blurring the boundaries between art and the film industry. And you are pioneering in that (later, with more or less success and more or less satisfactory experiences, came Steve McQueen, Cindy Sherman and Shirin Neshat, amongst others). You won an Academy Award, and not just anybody can say that. What are the adjustments you have to make when working in one sphere or the other? What does your artistic practice bring to your work in the film industry and what does your film making practice bring to your experience as an artist?

Mind you Eternal sunshine of the spotless mind is from 2004 while Kathrin Bigelow moved to feature films already in 1982, Julian Schnabel’s first feature Basquiat is from 1996 and Cindy Sherman’s film Office Killer is from 1997. If my position is in anything singular it is only in receiving an Academy award while I am still 100% involved with contemporary art. To be totally honest it is too early for me to speak about “adjustments” as I do not have enough experience in the film business. But I am very aware that doing a film like Where is rocky 2? with that much freedom is quite exceptional and won’t probably happen so often. Thanks to Gregoire Gensollen who decided to produce the film and leave me quasi total freedom.

How has the film been financed and how will it be distributed?

The film has been financed through a French-German-Belgian-Italian coproduction bringing a mix of institutional funding, private investors, ZDF/Arte co-production and Belgian tax shelter, as well as a crowd-funding campaign led by the French production. The film is intended to be distributed in theaters worldwide after a festival premiere in 2016. After its theatrical run, it will then be released in all the traditional distribution platforms in Home Video, VOD and Television, knowing ZDF and Arte will air the film on Free Television in Germany and France respectively as they are our partners on the movie. So for the moment I didn’t really have the time to work on any art institution presentation, even thought I keep the idea of a special museum cut of the film. But this will need to be financed independently anyway.

Frequently your art projects and films deal with an investigation or point at something. What drives you to start an art project or film project?

There are two things that make me start a project. The first one is the delusional belief that it is not going to take me more than 5 min to make a work. The second one is to find people to support a project. And there is actually a third situation when people come to me and ask me to develop on a specific idea or context.

You are quite interested in issues of perception and how we produce and consume culture, and also in creating expectations. Where is Rocky II? appeared first as a trailer, then as a teaser and finally the film. Do you like playing with expectations?

Yes that’s funny because usually the trailer and the teaser are only done after a film is completed. The only reason I started with the trailer and the teaser is because it wasn’t clear I would actually do the feature. And the trailer and the teaser were done as art works, somehow not so far from other art works based on the same principle like The Diamond Lane by Barbara Bloom in 1981, or Trailer for the remake of Gore Vidal’s Caligula by Francesco Vezzoli in 2005. But since the feature is now being done, I am actually looking forward to see what the distributor of the film will produce as a real trailer, probably something very different from my art works versions. But I wouldn’t say it plays on expectation, rather on potentiality. The difference is that expectation is calling for a resolution, a closure, while potentiality is just openness without an end.

Is Rocky II a documentary, a feature film, an art project using structures of the film industry? Or, in the end, is this not important?

In reference and in opposition to the fake documentaries I call it a “fake fiction” because I use real situations and real characters to construct a narrative that tries, as much as possible, to look like a written fiction. In its principle you could say it is not so different from a reality show, but it goes exactly in the opposite direction in the sense that reality shows are very orchestrated but pretend to be totally spontaneous and most always adopt the “documentary look” with hidden cameras or hand held shaky camera. You could argue as well that writing fiction with bits of reality is nothing else than what writers do anyway, and that’s true; many writers say they do not invent anything but just recycle stuff they have experienced or heard. But what was really nice on Where is Rocky 2? was to actually write with live recorded material. So with my assistant Nicolas Jolly, who became my “creative consultant” on this project, we were going back to our desk after each day of shoot and continued to write the script according to what just happened that day. It is not an easy process because of the inertia of the film crew that requires usually to feed it with instructions as much in advance as possible, but it is on the other hand the most exciting exercise if you are capable of thinking fast and adapting to contingencies in real time.

(CAT)

Pierre Bismuth és un artista peculiar. L’any 2002, en la seva biografia per al catàleg de Manifesta 4, a Frankfurt, es va definir com «un artista considerat un bon cuiner pels seus amics». El seu treball crida l’atenció sobre la construcció d’allò que donem per assumit, els aspectes relacionats amb la percepció i la manera en què produïm i consumim la cultura. Pierre Bismuth és també un d’aquests pocs artistes el treball dels quals no només té una estreta relació amb el cinema, sinó que transita elegantment entre els dos àmbits, el de l’art contemporani i el del cinema, i no només això, sinó que és guanyador d’un Oscar pel guió, realitzat al costat de Michel Gondry i Charlie Kaufman del film Eternal Sunshine of the Spotless Mind (Oblida’t de mi! en la versió catalana).

Aquests dies està presentant Where is Rocky II?, el seu primer film com a director, en diferents situacions i contextos, com la Team Gallery a Nova York, la galeria Bugada & Cargnel a Paris, Jan Mot a Brussel·les, o en l’edició del festival Loop 2015 a Barcelona. Amb ell hem parlat sobre aquest film, sobre el seu anar i venir entre diferents contextos, interessos i situacions, i sobre el seu posicionament com a artista que sovint tracta de buscar sistemes per mantenir certa distància en relació a la seva especialitat, això és, l’art contemporani.

Rocky2 trailer Rotterdam from Antoine Manceaux on Vimeo.

Aquests dies s’està presentant la teva pel·lícula més recent, Where is Rocky II? (On és Rocky II?), que tracta sobre la cerca de l’obra Rocky II, una roca falsa -realitzada amb resina- que Ed Ruscha va amagar al desert de Mojave. Com va començar el seu interès per aquesta obra de Ruscha, i què el va portar a prendre-la com a nucli central de la seva pel·lícula?

No només és la meva pel·lícula més recent, sinó que en realitat és el meu primer llargmetratge. Vaig descobrir l’existència d’aquesta peça fa uns 10 anys, a través d’un bell documental de la BBC de l’any 1979. No vaig pensar a fer alguna cosa amb ella fins que em vaig adonar que absolutament ningú, ni tan sols els experts en Ed Ruscha, en sabia res, sobre aquest treball. I la raó d’això és, sens dubte, que el propi Ed Ruscha mai va tenir intenció d’oficialitzar l’existència de la peça. Així que fins i tot si un programa de televisió de gran difusió estava mostrant Ed Ruscha treballant al seu estudi en aquest objecte tan inusual, això no va ser suficient perquè des del món de l’art se li parés atenció. Això dóna una idea de com moltes obres d’art i artistes poden romandre sota el radar, fins i tot amb l’ajuda d’una bona cobertura dels mitjans de comunicació. Així que la pregunta que em va venir immediatament al cap va ser, per què es mostra Ed Ruscha tan tancat pel que fa a aquesta peça? Per què, d’una banda, accepta mostrar quelcom públicament a la televisió i, al mateix temps, fa tot el possible per ocultar-la? I com és que ningú interessat en el treball d’Ed Ruscha ha fet una recerca sobre Rocky II? El misteri d’aquesta peça no és tant el fet que és una roca falsa amagada en el desert, sinó que és una obra d’art oculta al món de l’art.

Crec que Ed Ruscha ha col·laborat en la seva pel·lícula. No explicarem aquí si finalment es va trobar l’obra o no, però què pensa Ruscha sobre la seva idea de la cerca de Rocky II? Li va donar pistes sobre la ubicació de l’obra?

A la pel·lícula, Ruscha fa una aparició que vaig filmar durant la roda de premsa de la seva retrospectiva a Londres a la Hayward Gallery el 2009. Jo em vaig fer passar per periodista i li vaig plantejar una pregunta sobre Rocky II. Ell, molt elegant, va confirmar la seva existència i va explicar com s’havia fet, però es va negar a donar qualsevol informació sobre la seva ubicació. No podíem haver somiat amb una millor col·laboració de Ruscha que la de la seva negativa a parlar. En realitat, estava molt preocupat perquè si hagués parlat més, podria haver arruïnat el projecte.

És important per a la pel·lícula com acaba la recerca? Després de tot, què és el que va trobar?

La forma en què acaba és molt important, però la cerca va més enllà de la pròpia roca. És molt més sobre com la seva existència està produint suposicions i com les suposicions són d’alguna manera sempre ficció. També, per descomptat, trobem coses que no buscàvem, com per exemple un tipus que, d’això me’n vaig adonar més tard, havia inspirat als germans Coen per crear al personatge de The Dude. Així que, d’alguna manera, en la cerca de Rocky II trobem The Big Lebowski, i això encaixa perfectament en la línia del meu projecte, que era mostrar com l’existència d’aquesta estranya peça genera situacions que produeixen finalment una pel·lícula.

Aquesta no és la primera vegada que el seu treball es relaciona amb d’altres obres i artistes, per exemple, Bruce Nauman, Guy Debord o Ruscha, com esmentem. Què tenen aquests artistes perquè dugui a terme projectes que dialoguen amb ells?

La major part del temps tinc una espècie d’actitud infantil, una mica irreverent cap al treball dels artistes històrics que m’agraden. Tracto de cortocircuitar el seu treball, de desafiar-los. És només una manera de fer-los menys sagrats i poder tenir un diàleg amb ells.

La col·laboració és una altra metodologia que es repeteix en el seu treball: la col·laboració amb un detectiu (a Where is Rocky II?) o amb una mecanògrafa (a The Party, 1997). En tots els casos provenen de camps molt distants de l’art, el cinema o la cultura, i se’ls demana que es relacionin amb obres d’art o pel·lícules. Per què? Pretén desestabilitzar codis preestablerts de la percepció?

No estic segur que «col·laboració» sigui la paraula correcta aquí. El treball que estic fent amb el detectiu i els guionistes de Where is Rocky II, la mecanògrafa a The Party i Postscript, o el psicoanalista i l’advocat a la meva última exposició individual a la Kunsthalle Wien són molt diferents de les col·laboracions que faig amb altres artistes amics. Crec que la idea aquí és estudiar com la percepció varia d’acord als diferents camps d’especialització. Sempre he estat fascinat amb la idea que vivim en mons paral·lels que se circumscriuen pels nostres dominis d’especialització o interessos. En altres paraules, que un veu les coses només perquè aquestes coses tenen sentit en un sistema específic de coneixement.

La seva pràctica és un cas clar de límits difusos entre l’art i la indústria del cinema. En aquest sentit, és també un pioner (més tard van arribar, amb més o menys èxit, i més o menys experiències satisfactòries, Steve McQueen, Cindy Sherman o Shirin Neshat entre d’altres). Ha guanyat un Oscar de Hollywood, i no tothom pot dir això. Quins són els ajustos que cal fer per treballar en una esfera o una altra? Què aporta a la seva pràctica artística el treball en la indústria del cinema i què aporta al seu treball com a cineasta la seva experiència com a artista?

Recordem que Eternal sunshine of the spotless mind (Oblida’t de mi!) és de l’any 2004, mentre que Kathrin Bigelow es va passar als llargmetratges el 1982, la primera pel·lícula de Julian Schnabel, Basquiat és de 1996 i la pel·lícula de Cindy Sherman, Office killer (L’assassina de l’oficina) és de 1997. La singularitat de la meva posició és haver rebut un premi de l’Acadèmia mentre encara estic al 100% involucrat amb l’art contemporani. Per ser totalment honest, és massa aviat per a mi per parlar «d’ajustos», ja que no tinc suficient experiència en el negoci del cinema. Però sóc conscient que fer una pel·lícula com Where is Rocky II? amb tanta llibertat com jo he pogut fer-la, és bastant excepcional i probablement no succeeixi tan sovint. Dono gràcies a Gregoire Gensollen, que va decidir produir la pel·lícula i em va deixar gairebé total llibertat.

Com s’ha finançat la pel·lícula i com es distribueix?

La pel·lícula s’ha finançat a través d’una coproducció franco-alemanya-belga-italiana amb una mescla de finançament institucional, inversors privats, co-producció ZDF / Art i la «Belgian Tax Shelter» (que incentiva la inversió en el sector àudio-visual), així com una campanya de crowdfunding liderada per la producció francesa. La pel·lícula està destinada a ser distribuïda als cinemes de tot el món després que s’estreni en el context d’un festival al 2016. Després del seu pas pels cinemes, quedarà alliberada per estar en totes les plataformes de distribució tradicionals, Home Video, VOD i Televisió, sabent que mitjançant ZDF i Art s’emetrà gratuïtament a la televisió d’Alemanya i de França, ja que són els nostres socis en la pel·lícula. Així que de moment no tinc temps per treballar en una presentació per al context d’una institució artística, fins i tot conservant la idea d’una edició especial de la pel·lícula per ser mostrada en museus. Encara que això haurà de ser finançat de forma independent.

Molt sovint els seus projectes artístics i les seves pel·lícules tenen a veure amb una recerca o assenyalen quelcom. Què el mou a començar un projecte d’art o un projecte cinematogràfic?

Hi ha dues coses que em fan començar un projecte. La primera d’elles és la creença delirant que no em prendrà més de 5 minuts fer un treball. La segona és trobar gent que recolzi el projecte. I, en realitat, hi ha una tercera situació que és quan se’m demana que desenvolupi una idea o un context específic.

El seu interès se centra en qüestions relacionades amb la percepció, en com produïm i consumim cultura, i també en la creació d’expectatives. D’On està Rocky II? es va presentar primer un tràiler, més tard un teaser i finalment vindrà la pel·lícula. Li agrada jugar amb les expectatives?

Sí, és graciós, perquè en general el tràiler i el teaser es realitzen després que es completi una pel·lícula. L’única raó per la qual vaig començar amb el tràiler i el teaser es deu al fet que no estava clar que pugués fer el film. I el tràiler i el teaser van ser realitzades com a obres d’art, d’alguna manera, no lluny d’altres obres d’art basades en el mateix principi com The Diamond Lane de Barbara Bloom del 1981, o Trailer for the remake of Gore Vidal’s Calígula de Francesco Vezzoli del 2005. No obstant això, des que el film està fet, estic realment ansiós per veure el que el distribuïdor de la pel·lícula produirà com a tràiler real, probablement alguna cosa molt diferent de les meves versions com a obra d’art. Però jo no diria que jugo amb l’expectativa, sinó amb la potencialitat. La diferència és que l’expectativa està demanant una resolució, un tancament, mentre que la potencialitat és una obertura sense fi.

És Where is Rocky II? un documental, una pel·lícula, un projecte artístic que utilitza les estructures de la indústria del cinema o, finalment, això no és important?

En referència i en oposició als falsos documentals, jo ho anomeno una «falsa ficció», perquè utilitzo situacions reals i personatges reals per construir una narrativa que intenta, en la mesura del possible, semblar una ficció escrita. Al principi es podria dir que no és tan diferent d’un reality show, però va exactament en la direcció oposada en el sentit que els reality shows estan molt dirigits però pretenen ser totalment espontanis i gairebé sempre adopten un aspecte documental, amb càmeres ocultes o càmera de mà inestable. Es podria argumentar també que escriure ficció a partir de fragments de la realitat no és una altra cosa que el que fan els escriptors, la qual cosa és certa; molts escriptors diuen que no inventen gens, sinó que simplement reciclen coses que han experimentat o escoltat. Però el que va ser realment bo a Where is Rocky II? va ser escriure amb el material gravat en viu. Així que, amb el meu assistent Nicolas Jolly, que es va convertir en el meu consultor creatiu en aquest projecte, tornàvem a la nostra taula després de cada dia de rodatge i continuàvem escrivint el guió d’acord amb el que havia passat aquell dia. No va ser un procés fàcil, a causa de la inèrcia de l’equip de la pel·lícula, que normalment requereix tenir instruccions amb la major antelació possible, però al mateix temps és un exercici molt emocionant si ets capaç de pensar ràpid i adaptar-te a les contingències en temps real.