Mirar la historia desde el presente o cómo activar el pasado (CAST)
Mirar la història des del present, o com activar el passat (CAT)
Revisitar el pasado desde una mirada contemporánea es una premisa tan necesaria como delicada y demasiado a menudo, aburrida. Dependiendo de las motivaciones, se pueden generar relecturas tendenciosas o asociaciones libres de academicismos que pueden convertirse en la clave para entender algunos hechos del presente. Al margen del tema Tricentenario, en Barcelona confluyen estos días tres ejemplos interesantes en ese sentido. Se trata de tres propuestas que no recrean batallas ni hazañas épicas, sino que a partir del trabajo con archivos y documentos, desvelan materiales inéditos o elaboran asociaciones insólitas.
La primera de ellas es la nueva ordenación de una parte de los fondos del MNAC (Museo Nacional de Arte de Catalunya), que resitúa la colección de arte moderno del museo. Y lo hace no a partir de criterios cronológicos o estilísticos, sino de los cambios en la idea de “artista moderno”, su estatus, la concepción de taller y de obra, que no sólo aporta nueva luz a la manera en que pueden ser vistas las piezas que siguen a continuación, sino que remiten a un diálogo directo con las nociones actuales de artista, taller y producción. Y como no podía ser de otra manera, la misma clasificación estanca de disciplina se desintegra y obliga a exponer pintura, escultura y arquitectura junto a lo que antes se conocía como artes aplicadas, y otros nuevos medios como fotografía, cine y publicidad. Es sólo a partir de la convivencia de estas manifestaciones, que contextualizan los diferentes elementos de estudio, que puede comunicarse una suerte de Zeitgeist o espíritu del momento.
En la misma montaña de Montjuïc, un poco más arriba, en la Fundació Joan Miró, Joan M. Minguet y Fèlix Fanès han comisariado una exposición histórica: Barcelona zona neutral, 1914-1918, que define con absoluta precisión el lapso espacio-temporal a tratar y, aun basándose en multitud de documentos (que para eso los comisarios son historiadores del arte y profesores universitarios) no duda, sin embargo, en huir de academicismos. Y en relacionar, contraponer y establecer interesantísimas y nada tópicas asociaciones, como por ejemplo la que presenta a Sunyer en el radio de influencia de Cézanne y no en el apartado “noucentista” o la que atribuye una gran relevancia a periódicos ilustrados, fotografía, cine y carteles.
Precisamente, uno de los grandes aciertos curatoriales es que las obras de los artistas son una parte importante de la exposición pero no la única. Es decir, no se espera que pinturas y dibujos aislados hablen por ellos mismos, sino que están arropados o en diálogo con todo tipo de elementos, que incluyen films, carteles de combates de boxeo, fotografías de la noche en Barcelona o coches de la Hispano-Suiza. ¿Cómo si no comunicar que la 1ª Guerra Mundial fue la 1ª guerra fotografiada y en la que se introducen los medios de manipulación de masas? Los diarios ilustrados, muy abundantes en aquel momento, dan buena cuenta de ello.
Aunque Barcelona se mantuvo al margen del conflicto bélico, el impacto de la guerra no fue baladí. Tuvo influencia en la economía (crece el comercio y la industria), y en consecuencia, en los conflictos sociales (la burguesía se enriquece y crecen las desigualdades). Barcelona fue políticamente neutral, pero intelectualmente sí tomó partido. Hubo francófilos y germanófilos. Y también hubo idas y venidas, exilios y un gran intercambio. No sólo algunos salones de París que no pudieron celebrarse en la capital francesa, se presentaron en Barcelona, sino que en la ciudad vivieron, además durante algún tiempo creadores como Albert Gleizes y su mujer Juliette Roche, Sonia y Robert Delaunay, Marie Laurencin o Arthur Cravan, entre otros. La pureza, el orden y el clasicismo del Noucentisme convivía pues con un ambiente de actividad intelectual, efervescencia creativa y vida nocturna, como muy bien muestra la exposición. La importancia de los medios de comunicación de masas queda evidenciado al final de la misma, que se cierra con fragmentos del film de Charles Chaplin Shoulder Arms (1918). Si la exposición empezaba con imágenes de la 1ª Guerra Mundial, que fue la primera guerra tecnológica, concluye con la visión satírica de esa misma guerra, aportada por Chaplin.
Barcelona zona neutral (1914-1918) es pues una exposición histórica que apela constantemente al presente y ayuda a entender algunas de sus dinámicas, precisamente porque no es nostálgica sino que mantiene la tensión entre la memoria y la revisión crítica. Y nos hace recordar otras miradas a Barcelona (esa ciudad a la que le gusta tanto mirarse y que a menudo es tan autocomplaciente) como la obra de teatro À la ville de… Barcelona de Joan Ollé, de la que ya dimos cuenta en su momento o novelas como La ciudad de los prodigios o Sin noticias de Gurb de Eduardo Mendoza.
b) Perejaume
Cerramos el repaso volviendo al MNAC donde Perejaume ha sido invitado a “maniobrar” en el museo y en numerosos archivos, disponiendo materiales de diversa procedencia y naturaleza como nunca los habíamos visto antes. Entre el Wunderkammer y el atlas al más puro estilo Warburg, Perejaume presenta más de un centenar de piezas, entre ellas, una obra de Miró al lado de una mano de autor anónimo y el brazo de la giganta de Olot; una colección de dietarios de la guerra civil; o un archivo-inventario de tipos de nubes de Eduard Fontseré Riba, por mencionar sólo algunas de las maravillas dispuestas y activadas en esta mirada al pasado desde el presente.
(CAT)
Revisitar el passat des d’una mirada contemporània és una premissa tan necessària com a delicada i, massa sovint, avorrida. Depenent de les motivacions es poden generar relectures tendencioses o associacions lliures d’academicismes que poden convertir-se en la clau per entendre alguns fets del present. Deixant de banda tot el tema Tricentenari, a Barcelona hi conflueixen aquests dies tres exemples interessants en aquest sentit. Tres propostes que no recreen batalles ni gestes èpiques, sinó que a partir del treball amb arxius i documents, desvetllen materials inèdits o elaboren associacions insòlites.
La primera d’elles és la nova ordenació d’una part dels fons del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) que ressitua la col·lecció d’art modern del museu. I ho fa, no a partir de criteris cronològics o estilístics, sinó a partir dels canvis en la idea d’“artista modern”, del seu estatus, de la concepció de taller i d’obra; que no només aporta nova llum a la manera en què poden ser vistes les peces que segueixen a continuació, sinó que remeten a un diàleg directe amb les nocions actuals d’artista, taller i producció. I com no podia ser d’altra manera, la mateixa classificació estanca de disciplina es desintegra i obliga a exposar pintura, escultura i arquitectura al costat d’allò que abans es coneixia com arts aplicades; i a d’altres nous mitjans com la fotografia, el cinema o la publicitat. És només a partir de la convivència d’aquestes manifestacions, que contextualitzen els diferents elements d’estudi, que pot comunicar-se una mena de Zeitgeist o esperit del temps.
A la mateixa muntanya de Montjuïc, una mica més amunt, a la Fundació Joan Miró, Joan M. Minguet i Fèlix Fanès han comissariat una exposició històrica: Barcelona zona neutral (1914-1918), que defineix amb absoluta precisió el lapse espai-temporal a tractar i, tot i basant-se en multitud de documents (que per això els comissaris són historiadors de l’art i professors universitaris), no dubta a fugir d’academicismes. I tampoc dubte en relacionar, contraposar i establir interessantíssimes i gens tòpiques associacions, com per exemple la que presenta Sunyer en el radi d’influència de Cézanne i no en l’apartat “noucentista”, la que atribueix una gran rellevància a diaris il·lustrats, fotografia, cinema i cartells.
Precisament, un dels grans encerts curatorials és que les obres dels artistes són una part important de l’exposició però no l’única. És a dir, no s’espera que pintures i dibuixos aïllats parlin per ells mateixos, sinó que estan embolcallats o en diàleg amb tot tipus d’elements, entre els que s’inclouen pel·lícules, cartells de combats de boxa, fotografies de la nit a Barcelona o cotxes de la Hispano-Suiza. Com si no es pot comunicar que la 1ª Guerra Mundial va ser la 1ª guerra fotografiada i en la qual s’introdueixen els mitjans de manipulació de masses? Els diaris il·lustrats, molt abundants en aquell moment, donen bona idea d’això.
Encara que Barcelona es va mantenir al marge del conflicte bèl·lic, l’impacte de la guerra no va ser insignificant. Va tenir influència en l’economia (creix el comerç i la indústria), i en conseqüència, en els conflictes socials (la burgesia s’enriqueix i creixen les desigualtats). Barcelona va ser políticament neutral, però intel·lectualment sí que va prendre partit. Hi van haver francòfils i germanòfils. I també van haver-hi anades i vingudes, exilis i un gran intercanvi. No només alguns salons de París que no van poder celebrar-se a la capital francesa es van presentar a Barcelona, sinó que fins i tot van arribar a viure a la ciutat, durant un temps, creadors com Albert Gleizes i la seva dona Juliette Roche, Sonia i Robert Delaunay, Marie Laurencin o Arthur Cravan, entre d’altres. La puresa, l’ordre i el classicisme del Noucentisme convivia doncs amb un ambient d’activitat intel·lectual, efervescència creativa i vida nocturna, com molt bé mostra l’exposició. La importància dels mitjans de comunicació de masses queda evidenciat al final de la mateixa, que es tanca amb fragments del film de Charles Chaplin Shoulder Arms (1918). Si l’exposició començava amb imatges de la 1ª Guerra Mundial, que va ser la primera guerra tecnològica, conclou amb la visió satírica d’aquesta mateixa guerra, aportada per Chaplin.
Barcelona zona neutral (1914-1918) és doncs una exposició històrica que apel·la constantment al present i ajuda a entendre algunes de les seves dinàmiques, precisament perquè no és nostàlgica sinó que manté la tensió entre la memòria i la revisió crítica. I ens fa recordar altres mirades a Barcelona (aquesta ciutat a la què tant li agrada mirar-se el melic i que sovint és tan autocomplaent) com l’obra de teatre À la ville de… Barcelona de Joan Ollé, de la qual ja vam escriure en el seu moment o novel·les com La ciudad de los prodigios o Sin noticias de Gurb d’Eduardo Mendoza.
b) Perejaume
Tanquem el repàs tornant al MNAC on Perejaume ha estat convidat a “maniobrar” al museu, tractant nombrosos arxius i disposant materials -de ben diversa procedència i naturalesa- com mai els havíem vist abans. Entre el Wunderkammer i l’atles al més pur estil Warburg, Perejaume presenta més d’un centenar de peces, entre elles, una obra de Miró al costat d’una mà d’autor anònim i el braç de la geganta d’Olot; una col·lecció de dietaris de la guerra civil; o un arxiu-inventari de tipus de núvols d’Eduard Fontseré Riba, per esmentar només algunes de les meravelles disposades i activades en aquesta mirada al passat des del present.
