Des de fa uns mesos es presenta a Caixaforum Barcelona Què pensar-hi | què desitjar | què fer, una exposició expandida en el temps i presentada en tres parts. Què pensar, què voleu i què fer són els títols de les tres mostres consecutives que exploren la funció que l’art pot tenir en un present marcat per la redefinició a tots els nivells. Rosa Martínez és la comissària d’aquest projecte, per al qual ha treballat amb obres de la col·lecció de “la Caixa” alhora que n’ha incorporat d’altres que funcionen com a suggeriments de compra. Una estratègia molt semblant a la que Kaspar König va realitzar a la seva primera exposició com a director del Ludwig Museum a Colònia, titulada Museum unserer Wünschen (El museu dels nostres desitjos, 2001) i en què va exposar totes aquelles obres que al seu parer haurien de formar part de la col·lecció del museu. Quins millors arguments per convèncer un comitè d’adquisicions a veure les obres in situ perfectament instal·lades?
Com és habitual en el seu treball, Rosa Martínez no realitza exposicions de tesi susudes, ni és molt donada a presentar arxius de documents, sinó que entén el seu treball com el de la mediadora que crea el context perquè les propostes artístiques es presentin de la millor manera possible. Martínez valora tot allò que de presencial i experiencial pot aportar l’art, com una cosa viva que ens permet reflexionar sobre el nostre present.
La trajectòria de Rosa Martínez és llarga i sòlida. Va ser comissària estrella i habitual en biennals internacionals, començant per la primera edició de Manifesta (1996) a Rotterdam, Istanbul (1997) o Moscou (2005 i 2007), entre d’altres. També va ser comissària del Pavelló Espanyol a la Biennal de Venècia, l’any 2003, amb Santiago Sierra, el projecte del qual va deixar el pavelló en runes, alhora que impedia l’entrada a tot aquell no posseïdor d’un carnet d’identitat espanyol, de manera que un ampli percentatge de visitants en aquest esdeveniment basat en pavellons nacionals quedava exclòs. De nou, la comissària contribuïa a crear la millor situació possible perquè el projecte artístic es pogués dur a terme.
I una altra dada que val la pena recordar aquí, Martínez va ser la directora de la Biennal de la Mediterrània entre els anys 1988 i 1992. Aquesta va ser una biennal impulsada des de Barcelona i centrada en l’art emergent, que va treballar aspectes com la multidisciplinarietat i els intercanvis entre diferents ciutats d’una zona geogràfica concreta. Amb força poca visió de futur, va ser cancel·lada per donar pas als grans plans de la Barcelona’92. Però aquesta és una altra història que ja no depèn del comissariat, encara que l’afecti.
[Article publicat a Bonart, 2013]
