Una fira d’art no és només mercat pur i dur, sinó que implica moltes coses més. De fet, entre una fira i una biennal d’art s’estableixen multitud de confluències. Com a mostra, un exemple: l’any 2007 van coincidir a Europa quatre esdeveniments de primera magnitud: el *Skulptur *Projekte *Münster, Documenta, la Biennal de Venècia i *Art *Basel. El mes de juny es va iniciar amb la fira d’art de Basilea i a continuació es van anar succeint les inauguracions dels altres esdeveniments en un lapse de temps de dues setmanes. La visita successiva a Basilea i Documenta va ser reveladora de l’ambigüitat de les atribucions i funcions de tots dos esdeveniments. Mentre que en la secció *Unlimited de *Art *Basel s’exhibien arriscades instal·lacions, en *Documenta es presentaven obres que sense problemes haguessin pogut incorporar-se a l’estand de qualsevol fira.
Les fires compleixen un paper important en el panorama de l’art actual, però no totes les fires són *Art *Basel ni *Frieze. Una fira és un moment de trobada entre professionals, de calibratge del mercat i de presentació galerística. Les dinàmiques del món de l’art han canviat radicalment, des de les pràctiques artístiques, fins a la manera de presentar, comunicar, distribuir, col·leccionar i, per descomptat, comercialitzar. El paper de les fires s’ha tornat molt més complex. I a això hem d’afegir la seva proliferació. La competència és feroç.
Les fires que funcionen són les que tenen una llarga història i un pes específic important, com l’esmentada *Art *Basel o les de creació més recent que han sabut definir la seva especificitat i posicionament, com *Frieze. Unes altres s’han reinventat com *Artissima. Vaga dir que corresponen a contextos que compten amb un teixit artístic i cultural consolidats.
Del que no hi ha dubte és que el model ARC havia quedat obsolet, i els enormes passadissos buits de fa un any el retrataven a la perfecció: una estructura monumental (però sense el pes museístic de *Basel), una laxa selecció de galeries participants, uns programes comissariats discrets i un balanç econòmic que es quadrava a partir de compres institucionals que es formalitzaven durant els dies de la fira… Carlos *Urroz, el seu nou director, declarava res més ser nomenat que el primer que anava a fer era reduir espai i nombre de participants.
Dinamisme, noves idees, millor comunicació, agilitat, fluïdesa de visitants i professionals, trobades, fòrums. Però tot en la seva justa mesura. La gran escala ja no serveix ni els públics majoritaris tampoc. Una fira pot ser el lloc ideal o ha de contribuir a crear la situació ideal per a comprar, per a prendre el pols a l’actualitat de l’art, per a descobrir, per a confirmar, per a recollir elements de reflexió, per a trobar-se, per a veure, per a deixar-se veure, per a debatre, per a sortir i, last but not least, per a convertir-se en una cita ineludible que ens porti anualment a una ciutat determinada, per a revisitar-la i gaudir de la seva oferta cultural i d’oci.
[Article publicat a Bonart, 2011]
