Escrivia Mark *Twain que “”rebutjar premis és una altra manera d’acceptar-los amb més soroll del normal”. Un premi sempre suposa un reconeixement a una labor o una trajectòria, però pot haver-hi raons per a rebutjar-lo públicament: entre altres, es pot ser crític o estar en contra de l’organisme que el concedeix (o dels seus interessos); es pot utilitzar el moment del lliurament com a plataforma des de la qual reivindicar alguna cosa; es pot rebutjar per a garantir la independència; es pot estar al marge de premis i, en certa manera, de la societat; es pot dir “no” en coherència a una manera de pensar i també per a ser conseqüent amb el personatge que ens hem construït i, finalment, es pot acceptar un premi i al mateix temps especificar en el discurs tot allò que es rebutja.
En 1972, *Marlon *Brando va ser guardonat amb l’Oscar al millor actor per la seva interpretació en El Padrí. En lloc de recollir el premi, *Brando va enviar a una jove actriu d’origen indi que va llegir en nom de l’actor la seva renúncia a acceptar el premi com a manifestació en contra del tractament que rebia el poble indi en les pel·lícules de Hollywood.
En 1964, Jean-Paul Sartre va rebutjar el Premi Nobel de Literatura i va explicar que si l’acceptava comprometia la seva integritat com a escriptor.
Un altre cas és el del matemàtic rus *Grigori *Perelman que, després de resoldre un enigma matemàtic pendent des dels anys 90, va mostrar el seu desinterès pel reconeixement públic en considerar injust el guardó (va declarar que el seu col·lega nord-americà Richard Hamilton va ser el primer a suggerir la solució) i va dir no a un premi valorat en un milió de dòlars.
Juan *Goytisolo va ser tan acurat com explícit a l’hora d’explicar la seva renúncia. En un article publicat en El País, va explicar primer l’alegria en conèixer el nom dels membres del jurat que li havien atorgat el Premi Internacional de Literatura (tots ells escriptors que *Goytisolo admirava) per a després manifestar un “però”: l’origen dels fons procedents de la *Yamahiriya Líbia Popular Democràtica, creada en 1969 pel cop militar de *Gaddafi.
En 1964, en el seu discurs d’acceptació del Premi Nobel de la Pau, Martin Luther King enumerava tot allò que rebutjava: “Accepto avui aquest guardó amb una profunda i sòlida fe a Amèrica del Nord i una fe carregada de gosadia en el futur de la humanitat. Em nego a acceptar la desesperació com a resposta definitiva a les ambigüitats de la història. Em nego a acceptar la idea que la tendència a conformar-se amb la simplicitat del que “és”, pròpia de la naturalesa humana dels nostres dies, faci als homes d’avui moralment incapaços d’aconseguir l’etern “el que hauria de ser” que sempre s’ha plantejat.”
Fa uns dies, Santiago Sierra renunciava al Premi Nacional d’Arts Plàstiques d’Espanya al·ludint al sentit comú i considerant que el premi “instrumentalitza en benefici de l’estat el prestigi del premiat”. En el fons, rebutjar un premi és una qüestió d’actitud i respon també al personatge que Sierra s’ha anat creant: dur, directe i sense concessions.
[Article publicat a Bonart, 2011]
