Fa molt temps que els clixés lligats al fotoperiodisme es van esfondrar. Encara que aquesta crisi no és nova, sí que ho és la reflexió que aporta l’exposició que ara ens ocupa.
Tradicionalment la missió del fotoperiodisme era acostar-nos a la realitat, sovint a una realitat llunyana i en conflicte. El fotoperiodista tenia la tasca d’informar d’aquesta realitat, d’aquesta “veritat”, convertir-se en testimoniatge i oferir “la imatge” -única i representativa- del fet en qüestió.
La crisi del fotoperiodisme no és nova, almenys des de la mítica imatge del milicià de Robert *Capa que va resultar no ser veritat. Però ara ja no s’acontenta amb una única imatge sinó de proposar altres objectes i contar altres/múltiples històries. Lògic si pensem en la multiplicació dels agents i canals de comunicació.
La Virreina. Centre de la imatge presenta una altra bona exposició, comissariada per Carles Guerra i Thomas *Keenan, que fa un bon inventari i anàlisi de totes les facetes que afecten la transformació del fotoperiodisme. S’inicia amb un treball que nua tots els mecanismes de construcció de la notícia, amb el vídeo de Phil *Collins, “*How *to *make a *refugee” (1999), que registra el procés de fotografiar a un jove refugiat kosovar, al qual se’l convida a llevar-se la samarreta, posar-se una gorra, posar amb altres refugiats i definir un decorat per a representar el que en la imaginació del fotògraf és la perfecta imatge d’un refugiat i la seva família. El cínic de l’assumpte és que les converses mantingudes durant el *making *off de la fotografia mostren una preocupació exagerada per qüestions de “estilisme” i gens d’interès per conèixer les circumstàncies personals o polítiques del protagonista de la imatge.
Després d’aquest inici, que no pot posar més en crisi la labor del fotoperiodista, l’exposició va presentant un inventari de tots els aspectes problemàtics o noves situacions que l’afecten: el descobriment d’una altra realitat amb la qual el fotoperiodista no comptava (a través de les instantànies que Paul *Fusco va prendre des del tren que transportava el fèretre de Robert Kennedy, que mostrava a nombrosos ciutadans que van voler acostar-se al seu pas per a donar l’últim tribut al seu president i que es van convertir en un retrat de l’Amèrica del moment); la banalització de les imatges de l’horror (en forma de videoclips a càrrec dels mateixos càmeres de televisió); la utilització de l’alta tecnologia (els satèl·lits) o d’una tecnologia molt més generalitzada des de la qual qualsevol persona pot enviar una notícia al món sencer (el cas de les manifestacions a l’Iran gravades des de telèfons mòbils i emeses des d’Internet); l’arxiu (com l’última possibilitat per a construir la identitat i crear memòria, com ocorre amb els arxius de fotografies del Kurdistan recopilades per Susan *Meiselas o dels edificis destruïts a Gaza de *Eyal *Weisman). Després de tot això només ens pot quedar l’ambigüitat i fins i tot el cinisme de la mirada de *Renzo *Martens en “*Episode III – *Enjoy *Poverty” per a fer un recorregut pel Congo i mostrar moltes de les contradiccions del nostre present que en cap moment poden deixar-nos indiferents: ONGs que han d’abandonar ubicacions no perquè hagin conclòs la seva labor sinó a causa del trasllat d’unes tropes de l’ONU que protegeixen les empreses que extreuen or de determinades àrees; logos de la UNICEF en totes i cadascuna de les bosses que utilitzen els refugiats en els camps i, la més important, que la pobresa és un recurs i genera riquesa però, desgraciadament, no per als que posseeixen aquest recurs, és a dir, per als pobres.
Seguint amb les bondats de “antifotoperiodisme”, cal esmentar la cuidada articulació de l’exposició, tant en relació amb l’espai com entre els diferents treballs. És el cas de la relació que s’estableix entre les presentacions amb diapositives de les imatges de “*RFK Funeral *Train” (1968) Paul *Fusco i el “*Prayer *for *the *Americans” (1999-2004) d’Alan *Sekula, una passa a ser la continuació de l’altra en el retrat de l’Amèrica no oficial, però sí profunda; la visió des de la tercera sala de les pantalles vermelles de Fita *Steyerl, situades més al fons, que constitueixen un comentari subtil i gens il·lustratiu a l’excés d’imatges de conflictes i desastres o, finalment, la incursió dels arxius de la Palestina destruïda de *Eyal *Weisman en l’espai en el qual es mostren els arxius d’imatges del Kurdistan de Susan *Meiselas, evidenciant les possibilitats de l’arxiu d’imatges per a preservar identitats en perill. Precisament aquesta és la zona més qüestionable de l’exposició perquè potser obre massa el tema principal de “antifotoperiodisme” i sobretot considerant que *Meiselas serà protagonista d’una exposició en el mateix centre. Però fins i tot la presència de treballs menys interessants, com el de les imatges de satèl·lits de Laura *Kurgan o les no-imatges de morts d’Adam *Broomberg i Oliver *Chanarin, aporten elements o arguments rellevants al tema de discussió principal.
