En els últims mesos, en què sembla que tota informació ha de passar pel filtre de la crisi i l’economia, alguns periòdics han celebrat la publicació de la versió castellana del llibre “El tauró de 12 milions de dòlars” de l’economista Don Thompson per a reunir una sèrie d’arguments amb els quals desprestigiar l’art contemporani.
El llibre aporta moltes informacions i nombroses anècdotes que fan la seva lectura entretinguda, però que ningú s’emporti a engany pensant que li donarà les claus per a entendre l’art contemporani de la A a la Z. La visió de Thompson és que tots els galeristes volen ser Larry *Gagosian, tots els col·leccionistes volen emular a *Saatchi i tots els artistes aspiren a ser *Damian *Hirst. L’art es redueix a un sistema de marques, en el qual Richard Prince i Louis *Vuitton són intercanviables. Sorprenent descobriment de Thompson quan estem més que acostumats al fet que tot el que ens envolta (ciutats, universitats, museus, actors o festivals de cinema) siguin marques: des de Barcelona fins a Harvard, passant pel *MOMA, el *tandem Brad Pitt-Angelina Jolie o el *Sundance Film Festival. El problema de Thompson és que redueix Félix González Torres a aquell que va fer una escultura amb un munt de caramels i el seu major afany sembla ser elaborar la llista dels 25 artistes més influents sobre la base del valor atorgat pels resultats en les subhastes.
Fa uns anys, en una entrevista en *Artforum van preguntar a John *Baldessari qui creia que era l’artista més influent per a les generacions posteriors. *Baldessari va respondre: *Rodney *Graham. El treball de *Rodney *Graham, de qui aquests en aquests dies podem visitar una excel·lent exposició comissariada per Friedrich *Meschede en el MACBA, no és precisament fàcil. Format en història de l’art, antropologia, literatura anglesa i francesa, en els seus treballs ha explorat aspectes relacionats amb la literatura, la fotografia, el cinema, la psicologia, l’antropologia i l’art.
L’observació d’una mateixa frase (“*through *the *forest”) repetida en la mateixa posició en dues ocasions en el llibre “*Lenz” de *Georg *Büchner, és presa com a leitmotiv i titula la mostra del MACBA “A través del *bosc” que s’articula en diferents capítols: la biblioteca o l’arxiu, amb gran part dels referents d’aquest artista; el bosc, una intervenció en el qual dos generadors van il·luminar amb potència un bosc canviant la percepció del lloc; la música, subratllant un fragment de *Parsifal; el cinema i la fotografia i, finalment, la identitat de l’artista, en la qual, amb intel·ligència, distància i mirada crítica, *Rodney *Graham s’autorepresenta com a artista *Fluxus (tirant patates contra un gong), com a músic clàssic, com a aficionat amb talent o, com a pintor seguidor de l’Escola de París.
No és casualitat que *Rodney *Graham no aparegui en els llistats de Don Thompson, entre altres coses, perquè seria impossible resumir el seu treball en una sola frase. Afortunadament.
[Article publicat en *Bonart, 2010]
