Una de les responsabilitats d’un museu és l’activació de significats, mitjançant la contextualització d’allò que es presenta. No és el mateix, per exemple, contemplar l’emblemàtic collage de Richard Hamilton “Just What Is It That Makes Today’s Homes Sota Different, Sota Appealing?” de manera aïllada, que veure-ho al costat d’altres obres del mateix període, el catàleg de l’exposició “This is Tomorrow”, revistes de l’època o discos i pel·lícules del mateix moment.
En una de les seves primeres declaracions com a director del MACBA, a l’abril de 2008, Bartomeu Marí subratllava la importància dels documents, del material imprès, audiovisual i sonor, per a contextualitzar millor els treballs dels artistes i per a entendre millor la història. Anunciava també l’actiu paper del Centre d’Estudis i Documentació, no sols com a lloc d’arxiu, de conservació i d’estudi per a especialistes, sinó també com a lloc de recerca, presentació i debat.
Quan els índexs del mercat se situen en uns nivells en els quals fins i tot les obres més conceptuals (vegeu per exemple, “Shapolsky et al. Manhattan Real Estigues Hòldings, a Real-Time Social System, as of May 1st, 1971” d’Hans Haacke) han de ser adquirides en col·laboració amb altres institucions museístiques, no sembla una mala estratègia l’ampliar la mirada a altres mitjans o formats, utilitzats per nombrosos i canviats de nom artistes, els preus dels quals són, de moment, més assequibles. No hi ha dubte de la importància de crear un fons documental “destinat a establir amb la col·lecció MACBA estrets vincles de continuïtat per a enriquir-la i expandir el seu potencial”, tal com resa en la pròpia pàgina Web del museu.
“En els marges de l’art. Creació i compromís polític” és una exposició documental comissariada per Guy Schraenen que aquests dies pot veure’s a la sala d’exposicions del Centre d’Estudis i Documentació del MACBA. Britànic resident a París, Schraenen va ser director en els 60 de la galeria Kontakt a Anvers i és un col·leccionista centrat especialment en el període 1960-1980 i interessat per “el material imprès” que per a ell és tan fonamental com les obres d’art. Schraenen va ser comissari de dues exposicions anteriors en el MACBA, “Edició esgotada” (2001) i “Vinil. Discos i caràtules” (2006). En ambdues, igual que en la qual ara ens ocupa, el comissari presentava material de la seva pròpia col·lecció per a mostrar com els artistes dels anys 60 utilitzaven altres canals de producció i difusió (cartells, postals, etc.) per a fugir precisament dels museus i institucions considerats com establerts. En el cas de “Vinil. Discos i caràtules” a més posava l’accent en la fructífera relació entre arts visuals i música en presentar material fruit de col·laboracions entre músics i artistes.
“En els marges de l’art. Creació i compromís polític” destaca el paper crític i actiu de l’artista, i per a això recull tota una línia que recorre el segle XX, i que per a ell s’intensifica entre 1960 i 1980, de les pràctiques artístiques enteses com a element d’irritació, de contestació i de repulsa que utilitza canals aliens als circuits artístics per a establir una comunicació més directa, efectiva i, per què no, polèmica. Per a Schraenen aquest període conclou en la dècada dels 80, amb el protagonisme aconseguit pel mercat de l’art, els canvis socials i un tarannà més conservador i reaccionari que encara avui patim.
L’exposició en el vestíbul del Centre de Documentació ofereix una mirada transversal que, prenent com a eix articulador aquesta actitud crítica i de denúncia, relaciona elements, accions i creadors de diferents contextos geogràfics i temporals a partir de 230 llibres d’artista, revistes, fullets, cartells i postals, entre altres. Així, el compromís polític i la concepció de l’art com a instrument d’acció política es fa evident en les declaracions “per un art revolucionari i independent” dels surrealistes en els anys 30. En els 60 i 70 aquest mateix esperit es reprèn en revistes d’art i política com “Konkret” al capdavant de la redacció de la qual estava Ulrike Meinhof (que més tard s’integraria en la RAF), en les publicacions dels situacionistas o en el material publicat per a defensar els drets civils dels Black Panthers. I en els 80 es manté el to combatiu, encara que amb ironia, en els cartells i insercions per a defensar els drets de gènere per part de Guerrilla Girls. La immigració apareix tant en referències als homeless amb Art in Ruins com en la publicació del Gos “Wayaway” sobre deportacions d’immigrants il·legals.
Malgrat la rellevància del tema, del seu enfocament i fins i tot dels materials presentats, “En els marges de l’art” sembla mostrar-se com una exposició per a “especialistes”, sense fer el menor esforç per acostar o per explicar-se. Distribueix el material en una dotzena de vitrines i en les parets de la sala sense reparar (o potser és la seva voluntat) que alguns dels elements podrien “activar-se”. Per què no incorporar elements audiovisuals que ens situarien millor en allò que ens mostren? Per què no, per exemple, completar la presència del vinil de Joseph Beuys, “Sonne Statt Reagan” amb el vídeo que li mostra cantant i que es troba fins i tot en Youtube? Per què si en les dues anteriors exposicions comissariades per Schraenen els documents estaven “vius”, aquí decideix mostrar-los d’una manera tan austera i “desactivada”? Per què l’exposició no deixa traslluir un àpex de l’actitud vital, crítica i compromesa del seu comissari que en canvi sí que comunica amb les seves paraules en la secció Són(i)a #84 de la pàgina Web del museu:http://rwm.macba.cat/ca/sonia?
Una exposició documental pot ser el lloc o el format capaç de redefinir-se, de ser audaç i arriscada, de barrejar, superposar i contraposar amb més llibertat i menys restriccions que les peces d’una col·lecció, per exemple. Fa temps que la recerca ja no succeeix només en biblioteques silencioses i que els arxius i els documents no són només per a especialistes, tot depèn de la manera en què siguin presentats i en què s’ofereixi l’accés a ells. És important estar atents als canvis que es produeixen i, en aquest sentit, recordem el cas recent de l’informe escrit per un adolescent sobre els mitjans de comunicació -i els seus hàbits d’ús- que va ser pres molt de debò per Morgan Stanley i publicat en el Financial Times perquè, malgrat la falta de rigor científic del seu autor, evidenciava unes formes de comportament generalitzades que donaven pistes suficients per a albirar les necessitats urgents d’adaptació dels mitjans de comunicació per a no quedar-se sense usuaris en un futur pròxim.
