L’any 1996, Daura García va realitzar una instal·lació titulada Perplexity, que va consistir a delimitar un espai d’una galeria d’art amb una cinta en la qual podia llegir-se la paraula “perplexitat”. D’aquesta manera tan senzilla (i en el cas dels treballs de Dora hi ha una relació inversament proporcional entre la facilitat amb la qual poden descriure’s les seves obres i la seva complexitat conceptual), l’artista assenyalava els límits en els quals es situa el seu treball: presentar la realitat com a múltiple i qüestionable i explorar la relació entre artista, obra i públic. En altres paraules, Daura assenyala, actua com una directora de cinema que conta històries (o simplement les selecciona), desencadena una situació, ens situa en un escenari o ens fa partícips d’un joc les regles del qual s’assemblen molt a la realitat i per això mateix ens permeten qüestionar-la.
Contes Triats és el títol d’aquesta exposició que podria definir-se com una miniretrospectiva, perquè reuneix una selecció de treballs que inclouen el lapse de temps comprès entre els anys 1991 i 2007. A causa del caràcter marcadament procesual de les obres de Dora García, la presentació d’aquests treballs es realitza en un format que la pròpia artista defineix com “en mode off”, és a dir, mostrant els elements que formen part de les obres però d’una manera “desinstal·lada”.
Contes Triats presenta un recorregut per set treballs: Contes Choisis (1991) és una instal·lació presentada en la Fundació De Appel a Amsterdam en la qual el retrat de Guy de Maupassant contraposat a dues enigmàtiques escultures defineixen un substrat narratiu i ficcional. Totes les Històries (2001- ) és un treball en procés l’ambició del qual és la de reunir “totes les històries del món. El lector que decideixi llegir-les en veu alta es converteix en performer de Totes Les Històries i, quan hagi acabat, tots els homes i dones, tot el temps i tots els llocs, hauran passat pels seus llavis. La dificultat consisteix en el fet que gairebé cada dia noves històries s’afegeixen a aquesta llista”. L’Habitació tancada consisteix en una habitació que ha de romandre tancada. Quan algú entra en aquesta habitació aquesta desapareix i l’obra s’esvaeix. The Crowd és una performance que parteix de la necessitat de crear expectatives i en la qual el públic juga un paper essencial. The Prophets és descrita d’aquesta manera per l’artista, “[Els profetes]… cada dia entren en el museu i recullen les fotocòpies amb les profecies que hi ha per a aquest dia i que jo havia enviat amb antelació. Durant la següent hora, van lliurant-les entre els visitants del museu i fent les tasques profetitzades i que vaig escriure específicament per a ells en els papers que estan distribuint. Mai saben per endavant quins poden ser aquestes tasques, ni en la forma en què es presentaran als visitants l’endemà. La tensió que generen aquestes profecies “prêt-a-porter” (…), la sospita que els successos que tenen lloc són en part una posada en escena, i l’amenaça constant d’una realitat incontrolable…”. The Beggar’s Opera és el projecte que García va presentar en el Skulptur Projekte Münster’07 i que va consistir en una sèrie de performance realitzades per un actor que interpreta a un captaire, Filch, inspirat en l’aprenent de captaire de l’òpera de John Gay, que al seu torn va inspirar a Bertolt Brecht en L’Òpera de Tres Penics. Filch és un personatge que es mou lliurement pels carrers de Münster, prou marginal com per a poder dir el que pensa en tot moment. Les seves aventures, trobades i observacions eren anotats en el quadern de bitàcola www.thebeggarsopera.org així com una sèrie de monòlegs que van ser representats en el Metropolis Kino de Münster i que apareixen ara recollits en una publicació. Finalment, C (Film comptat dues vegades), una proposta creada específicament per al CASM, és una projecció comentada de la pel·lícula Film (1964) de Beckett que es basa en la noció de cambra subjectiva. La projecció comentada tindrà lloc tots els dimecres a les 19 hores a l’Auditori del CASM.
Movent-se constantment entre les fronteres que separen ficció i realitat, les performances de Dora García (performances amb actors que segueixen una sèrie d’instruccions) exploren els seus límits, que no són uns altres que els límits entre el real i la seva representació. Mitjançant la recerca de la construcció de ficcions, el treball de Dora García ofereix una visió autoreflexiva del invididuo i del seu entorn, en el qual el reconeixement juga un paper essencial.
“L’art és per a tots però només una elit ho sap”, resa una de les seves ”frases d’or”, veritables statements o declaracions de principis amb les quals fa pública la seva postura i amb les quals resulta fàcil identificar-se. “La diferència entre ordinari i extraordinari està en aquesta coseta extra”. Aquí precisament radica l’extraordinari del seu treball.
Montse Badia
