“Busco relacions íntimes amb estructures impersonals”. Amb aquesta frase tan escarida com contundent defineix Jill Magid el seu treball artístic. “Els sistemes amb els quals trio treballar, com la policia, serveis secrets, la televisió de circuit tancat i la identificació forense funcionen a distància, amb una perspectiva gran angular equipessin a tots i esborren a l’individu. Busco la suavitat i la intimitat potencial de les seves tecnologies, la fal·làcia del seu punt de vista omniscient, les maneres en què conserven la memòria (encara que sovint deixen de recordar), la seva posició implantada en la societat (la causa de la seva invisibilitat), la seva autoritat, la seva intangibilitat aparent i, amb tot això, la seva potencial reversibilitat.”
Com “la protagonista de la novel·la d’una altra persona”, Jill Magid torna a la seva ciutat després d’haver viscut cinc anys a l’estranger. Com viu a Brooklyn agafa el metre sovint i no surt de la seva sorpresa cada vegada que escolta per megafonia l’anunci que “per raons de seguretat” qualsevol passatger pot ser objecte d’un registre. Sense dubtar-ho, Jill s’acosta a un oficial i li demana que la registri. La negativa del policia deriva en un acord: la possibilitat que l’artista ho acompanyi durant les seves rondes de vigilància nocturna. Els mons als quals pertanyen els protagonistes d’aquesta història no poden ser més distints: una jove artista independent i emprenedora i un policia de Staten Island que només una vegada en la seva vida va sortir de Nova York i va anar per a visitar Disneylandia. Però la fascinació és mútua: ella escriu un diari que recull totes les seves impressions i pensaments durant els torns de vigilància; ell acompanya les seves rutines recitant els noms dels presidents dels Estats Units, “perquè el món és com és gràcies a ells”. Ella representa la interrogació i la cerca constant, ell representa la continuïtat. Ella aconsegueix entendre els seus codis (l’alfabet que utilitza la policia per a lletrejar les paraules); ell intueix que la complexitat d’ella pot ser problemàtica. Lincoln Ocean Victor Eddy. L.O.V.E.
Sembla una carta d’amor, però és un contracte. “Feix de mi un diamant quan mori. Talla’m rodó i brillant. Condol a un quirat. Assegura’t que sigui real.”. Introduint minuciosament cadascuna de les clàusules que s’especifiquen en el contracte, Jill Magid redacta una carta d’amor perquè quan ella mori sigui transformada en diamant. La vitrina mostra l’arc de l’anell i l’enfilada, però falta la pedra, el diamant, per a completar un autoretrat que, de moment, està inacabat.
La mort, el perill, la inseguretat, el caos són valors que les nostres societats no accepten. Per a això creen sistemes, aparentment objectius, que ens protegeixen, que ens ordenen, que apaivaguen les nostres pors, que eviten que ens fem massa preguntes, que transformen el que no ens atrevim a mirar en una cosa agradable, en una cosa eterna, en una cosa material, objectiu. Jill Magid utilitza aquests sistemes per a evidenciar els seus mecanismes, per a revelar el seu potencial poètic i, en última instància, per a desencadenar noves formes d’interacció humana.
Thin Blue Lines és el títol d’aquesta exposició. “Thin Blue Line” és una expressió anglosaxona que defineix la línia que separa la protecció policial de l’anarquia. De color blau són també les línies amb les quals Magid subratlla les cites de la novel·la de Jerzy Kosinski. “Diguem que soc la protagonista de la novel·la d’una altra persona.”
Montse Badia
