En els seus treballs, Claude Closky (París, 1963) sol qüestionar la funció dels signes, a més de jugar amb les aparences. El tema de la identitat i les convencions de la representació articulen l’eix central de la seva recerca artística. Amb una voluntat tan juganera com obsessiva, demostra que la combinació potencial de mitjans i les possibles variacions dels sistemes de classificació poden ser infinits. L’artista construeix taxonomies i identifica un ordre en sistemes amorfs o, per contra, destrueix sistemes en concloure que la seva lògica és absurda. Crea directoris, llistats de tipologies abstractes, qüestiona estructures aparentment objectives i universals (com a lletres, calendaris i codis) en tractar-les de mode banal. Fa, per exemple, inventaris: els primers mil números classificats alfabèticament (Els 1000 premiers nomenis classés parell ordre alphabétique, 1989). Elabora una llista dels dies per ordre de magnitud (1994), col·lecciona frases fetes, que ordena segons la seva longitud, o ens convida a un entretingut recorregut en el transcurs del qual hem de triar contínuament entre dues opcions, amb el propòsit de reflectir la impossibilitat de sistematitzar les respostes en interpretacions fixes o concloents (Do you want Love or Lust, 1997). Altres treballs seus posen en dubte l’economia del temps (numera els cuadritos d’un bloc quadriculat o enuncia els noms que figuren en una guia telefònica -en 8633 personnes que je ne connais pas à Dôle, 1993-). Es recrea en esforços improductius, en coneixements fútils. En una altra sèrie, evidència l’arbitrarietat de les lleis de mercat i dels preus (Sans titre – 15, 20, 25, 30 francs, 2000, mostra quatre encenedors idèntics, els preus dels quals s’encareixen progressivament), o el fetitxisme de les marques, o l’oferta sense límit al fet que ens sotmet la societat de consum (Cliquez ici, 2001).
El dibuix, el llibre, el vídeo, la fotografia, l’objecte, el so o l’ordinador són, per a ell, mitjans distints, o millor dit, diferents mitjans d’expressió que utilitza d’acord amb les seves necessitats expressives. Per a Closky, el dibuix és sinònim de rapidesa i espontaneïtat; el llibre és un producte del pensament, en tant que requereix una planificació, una dedicació i un seguiment molt més estricte; la fotografia permet un resultat serial (com en La Baula, 1995) o pot ser un mitjà de negació (com en 47 francs que je n’ai pas depensés o en Un pistolet avec lequel je n’ai tué personne); amb el vídeo pot explorar (editar i desconstruir) material cinematogràfic preexistent i l’ordinador constitueix una eina útil en la combinació gairebé infinita de frases i pensaments.
Com encertadament apunta Frédéric Paul en el seu llibre sobre aquest artista, publicat per Éditions Hazan en 1999: “el seu treball es basa en un món totalment determinat per un ús codificat del llenguatge i per l’expansió encoberta del comerç i la publicitat. En el nostre món, signe i producte assumeixen el mateix estatus de béns de consum. Closky accepta el rol de consumidor. La realitat -que ens presenta al mateix temps que se’ns imposa- és tot el que aquests productes en exposició són. No és casual que les seves fotografies, llibres i collages estiguin plens de productes que apareixen hiperrepresentados en els anuncis de les revistes: cosmètics, perfums, rellotges, joies i objectes de luxe en general. Bé al contrari, la major part de nosaltres identifica el consum, una sort d’eufòria col·lectiva, amb l’emancipació personal i una pseudocreació”.
U, el projecte que ara mostra en el Espai 13, és una videoinstal·lació composta per dues projeccions que conflueixen en una cantonada. La projecció, en bucle, consisteix en una successió rítmica de frases d’estil publicitari que apel·len directament a l’espectador, missatges del tipus: U know-how, U save 50%, U have new dreams, U have an eye 4 beauty, U enter the gateway 2 unlimited opportunities… Si bé aquests són banals, el context publicitari els atribueix una aurèola de sofisticació. “Els noms de les marques formen part del nostre vocabulari quotidià”, afirma Closky, “Benetton o Lancôme tenen el poder d’anunciar-se a tot el món, any rere any i en qualsevol mitjà“. De fet, la publicitat ja no ven marques, sinó models d’identificació i estils de vida. Closky se serveix del depuradísimo llenguatge escrit dels SMS, una forma de comunicació espontània, efectiva, ràpida i barata, creada pels usuaris de telèfon mòbil i adoptada ara en nombroses estratègies publicitàries per a arribar a aquests mateixos usuaris amb el seu propi llenguatge.
En situar-nos enfront d’aquesta forma específica de comunicació amb la qual convivim -encara que tal vegada no ens prenem molt de debò i segurament no reparem fins a quin punt determina el nostre comportament social (convertint-nos en consumidors abans que en ciutadans)-, Claude Closky ens confronta a l’autoretrat de la societat a la qual pertanyem. Però la intenció de Closky no és didàctica ni panfletaria (ell mateix no pot negar la fascinació per les estratègies publicitàries). L’artista s’acontenta amb contribuir a subratllar subtilment els mecanismes conductistes, les tècniques de seducció i suggestió, les petites anomalies o dinàmiques dirigistes que determinen diàriament les nostres eleccions: el perfum que triem, la roba que ens posem, el cotxe que conduïm, la música que escoltem, la pel·lícula que veiem, el partit al qual votem i, fins i tot, l’ONG a la qual secundem. En confrontar-nos als missatges que cada dia i des de tots els fronts ens bombardegen, Claude Closky apel·la a la nostra capacitat de reacció per a modificar la nostra percepció de la realitat, per a despertar la consciència i estimular la nostra capacitat d’interrogació i de dubte.
Montse Badia
Febrer 2004
