Gairebé tot és una qüestió de temps. Què important és el temps i què poc el respectem, sempre corrent, sense distingir l’urgent d’allò que és important. En art, el temps és fonamental perquè els artistes puguin desenvolupar les seves línies d’investigació, puguin fer tantejos, cometre errors i trobar solucions. Què gratificant i què emocionant és visitar una exposició d’un artista del qual es segueix el treball pràcticament des dels seus inicis i amb el qual de tant en tant es té l’oportunitat de compartir projectes i xerrades, i veure com, de cop, tot encaixa, com treballs primers i actuals es relacionen i mostren una coherència, com el seu discurs assoleix un punt de solidesa.
Aquesta és l’experiència que he viscut aquests dies a CA2M, el Centro de Arte Dos de Mayo a Madrid en visitar l’exposició Panal, de Francesc Ruiz, que recull treballs realitzats per l’artista entre els anys 1997 i l’actualitat. Francesc Ruiz va començar als 90 amb còmics expandits, dibuixos minuciosos en els quals tenien lloc multitud d’escenes urbanes en les que apareixien grups que vivien la ciutat amb diferents nivells de codificació (mil i una situacions diverses a El Corte Inglés, cruising a Montjuïc o usos hospitalaris, educatius i d’oci amb arquitectures fetes de cossos i no d’edificis a la Zona Alta de Barcelona). Dels còmics expandits enganxats a les parets de les sales d’exposicions a posar l’èmfasi en la distribució hi havia un pas, amb quioscs a Barcelona, però també allà on les exposicions i les residències el portaven: Venècia, El Caire, i botigues de còmics vinculades a modalitats de consum o comunitats molt concretes (Yaoi, gays).
Les identitats, personals, socials, sexuals, urbanes i dissidents són el leitmotiv del treball de Francesc Ruiz. L’exposició Panal culmina (literalment) amb una gran instal·lació (gran en dimensions i gran en transcendència): Three Streets, Three Colours que esdevé un punt d’arribada i un pas més enllà en el treball de l’artista. L’antecedent més directe és BCN Eye Trip (2008), una vídeo instal·lació en la que la ciutat era reduïda als seus logotips. Ara, en el gran atri del CA2M, Ruiz crea una ciutat vertical, global, caòtica, plena de color i d’excessos, que ens confronta amb els tres nivells d’ús i distribució en el nostre món global i digitalitzat: el blau de Lycamobile, és a dir, de les telecomunicacions i la incorporació de les persones migrants a noves ciutats; el groc d’Uber i de correus, és a dir, de la logística i la missatgeria i finalment, en el nivell més alt, el vermell de l’entreteniment online per adults. I així, en 20 anys de diferència l’univers de Francesc Ruiz ens ha portat des dels dibuixos de múltiples i calidoscòpiques micro-escenes simultànies a submergir-nos en aquesta gran ciutat virtual, deslocalitzada, estandarditzada i desregulada.
Francesc Ruiz, Three Streets, Three Colours, 2020
CA2M, Madrid
Fotografia: Sue Ponce Gómez
[Article publicat a Bonart 2020]
