Va començar de manera casual i festiva: l’any 2003, Mario Flecha va convidar un grup d’amics a fer un esdeveniment artístic a una casa que acabava de comprar a Jafre, un poble del Baix Empordà que té 300 habitants. Amb tota la ironia del món el va anomenar “biennal”. Era el moment del boom de les grans biennals internacionals. Només aquell mateix any van tenir lloc les de Venècia, Sharjah, Istanbul, Beijing, Caire, l’Havana, Kyoto, Mercossul, Lió, Praga, Göteborg… Un parell d’anys abans i amb una picada d’ullet de complicitat, Maurizio Cattelan havia organitzat la 6th Caribean Bienniale, una semifalsa bienal que oferia als artistes una setmana de vacances sense art ni obligacions a l’illa de St. Kitts. Ironies de banda, Jafre va continuar celebrant-se cada dos anys i consolidant-se com la “biennal més curta i petita del món”. Amb una durada de dos dies, un llistat de catorze artistes convidats i un àmbit d’actuació que s’ha estès a tot el poble, aquest estiu ha fet la sisena edició. Comissariada per Mario Flecha i Carolina Grau, a qui aquest any s’ha unit el compositor Daniel Teruggi, lluny de competir amb altres biennals, la Biennal de Jafre ofereix a artistes, visitants i habitants de Jafre una experiència agradable, una sèrie d’intervencions de caràcter efímer i sobretot vivències i trobades. Per la biennal han passat artistes nacionals i internacionals de diferents generacions i trajectòria, com Muntadas, Miralda, Ignasi Aballí, Jordi Mitjà, Jordi Colomer, Francis Alÿs, Yamandú Canosa, Martin Creed, Bestuè/Vives, Patricia Dauder, Dora Garcia, Wilfredo Prieto, Oriol Vila. “Escampar els fems” ha estat el títol d’aquesta edició, que al·ludint a l’entorn semirural, pot ser llegida com una metàfora de la situació actual, en què la crisi ha evidenciat tota la porqueria amagada. De naturalesa optimista, la premissa dels comissaris contempla la possibilitat que la merda i l’olor insuportable puguin tenir l’efecte positiu de fertilitzar i fer créixer coses noves. En qualsevol cas, aquesta edició de la biennal és una apel·lació a la capacitat crítica, d’artistes i visitants, amb la complicitat i la participació dels habitants de Jafre. I aquests han estat alguns dels moments més destacats: Perejaume va oferir un ram de flors agafades del punt més elevat al més baix del municipi; Ryan Rivadeneryra va recórrer una part del riu Ter de nit en una barca inflable que va acabar punxant; Daniel Steegmann va instal·lar una versió del “Circ de Relations” (amb un tractor i altres elements) en una era; Julia Mariscal va realitzar una intervenció amb pollastres i escultures a la carnisseria Raliu; Ruth Proctor va escriure la frase “Se’n va anar cap allà” davant d’un santuari; Bea Turner va apel·lar al misteri i la incertesa en una acció que va implicar una tela, una lona i força fum; Salma Cheddadi va projectar el film “Sweet Viking” sobre el viatge de la cantant islandesa Jara a casa del seu pare malalt, en el transcurs del qual relata històries del país, d’elfs i trolls. Hi va haver concert del compositor Diego Losa en col·laboració amb Daniel Teruggi. I també hi va haver paella i celebració. Als seus orígens la biennal de Jafre no anava d’estratègies professionals perquè artistes i comissaris fessin currículum ni carrera internacional, sinó de treballar des de la llibertat que permet el micro per gaudir, mantenir diàlegs directes, perquè l’art sigui una cosa propera, poc pretensiós i oberta a tothom. Després de sis edicions i un llistat d’artistes cada cop més ambiciós, és evident que ja no és només una reunió d’amics, i el seu àmbit d’actuació també és cada cop més ampli. El risc és la institucionalització, l’acostament al màrqueting i les indústries culturals. La jugada intel·ligent seria emfatitzar la petita escala, la proximitat, el do it yourself, l’autenticitat, l’experiència i la vivència.
