La galeria ADN de Barcelona presenta aquests dies una exposició col·lectiva que, tal com explica el text del full de sala, “parteix de la idea de l’artista com a còmplice i testimoni de dinàmiques socials que requereixen la seva implicació, compromís i un posicionament actiu que transcendeix la denúncia”.
L’exposició, impecable, es titula Còmplices i testimonis i és rellevant, no només pels projectes que presenta, sinó perquè és capaç de suscitar moltes preguntes; tant sobre els posicionaments dels artistes o les situacions i conflictes que aquests mostren, evidencien o denuncien (en els quals no ens aturarem aquí), com pels riscos en què aquest tipus de pràctiques poden caure; o sobre la incidència real que aquestes puguin assolir i la manera com poden ser llegides.
Més enllà d’aquesta exposició, hi ha riscos o tics en què aquestes pràctiques, artístiques i cinematogràfiques -especialment documentals- poden incórrer, de vegades, per una qüestió d’ingenuïtat o d’inèrcia. Detectar-los no ha de ser entès com a senyal de crítica destructiva, sinó de dubtes i preguntes generades des de l’honestedat i des del convenciment en la necessitat d’aquest tipus de projectes.
Fa uns mesos, l’artista Tania Bruguera dedicava aquí un taller a la noció d’“art útil”, és a dir, la necessitat de portar l’art al terreny del que és real, i com ella mateixa insistia, “fer alguna cosa que pugui servir a la societat”. Hi ha diversos perills o situacions complexes associats a aquesta declaració de bones intencions. En primer lloc, que aquest “art útil” s’adreci a una audiència per endavant conscienciada, convençuda i lliurada a la causa proposada. En aquest cas, més que no pas generar noves preguntes o revelar situacions específiques, les propostes artístiques es limitarien a crear un efecte de reconeixement. En segon lloc, que l’existència d’aquest art acabi actuant com a tranquil·litzador de consciències i que, per tant, no produeixi cap acció. I per últim, que la figura de l’artista es converteixi en un succedani de sociòleg/antropòleg/arquitecte/etnògraf/… (i afegiu-hi l’especialitat que vulgueu), que s’acosta a una disciplina científica concreta sense un grau exhaustiu de coneixement, rigorositat o de la implicació necessaris.
Si una de les estratègies d’actuació més importants de l’art pot ser assenyalar, mostrar, evidenciar o proposar eines que contribueixin al canvi (de vegades petits canvis que poden tenir una gran transcendència posterior), què pot passar quan es treballa amb un material tan sensible com és l’humà, és a dir, les persones amb tots els seus problemes, ambicions, desitjos, expectatives i frustracions? com es pot acostar un artista a una comunitat oa un col·lectiu, de vegades amb pautes i patrons socials i culturals molt diferents, sense ser o semblar paternalista? de què serveix denunciar les coses? l’art socialment implicat pot acabar sent un tranquil·litzador de consciències? l’activisme és una forma de reconeixement col·lectiu de vegades més important que el seu propi impacte real? quin percentatge de representativitat han de tenir les pràctiques artístiques per poder estar entre aquests dos mons, el del circuit de l’art i el de l’acció, mantenint els codis de tots dos i sense trair-ne cap?
Potser més que trobar les respostes a aquestes preguntes, el fet de plantejar-se obertament aquests interrogants suposa admetre i assumir la perillositat d’aquest terreny relliscós i inestable en què es mouen aquestes pràctiques i, sobretot, ser conscients de la importància de mantenir a distància aquestes actituds cíniques, amb voluntat i anheles d’assimilar-les i persimiliar-les i persimiliar-les.
