Alicia Framis presa els conflictes o contradiccions que veu al seu voltant com a punt de partida de les noves idees, models o prototips que componen les seves sèries. La violència, la seguretat, la convivència, la comunicació i la solitud són alguns dels temes clau que han articulat la seva obra. Framis s’involucra en qüestions i projectes específics durant un període de temps determinat —que pot anar des d’uns dies fins a uns anys— durant el qual els seus autèntics “works in progress” es defineixen, es transformen i evolucionen, sovint en relació amb els llocs on es presenten.
L’artista va definir alguna vegada l’objectiu del seu treball com essencialment “crear un bon concepte per a la vida”: un posicionament tan directe com complex, i que en última instància és simplement una afirmació de la necessitat de l’art com a catalitzador d’altres maneres de mirar, veure i qüestionar les coses. Aquestes premisses són presents en tots els projectes de Framis fins a la data, alguns dels quals tal vegada és pertinent recordar aquí, a mode d’introducció a Guantánamo Museum, el seu treball més recent. En Dreamkeeper (1997), per exemple, va publicar un anunci en els periòdics en el qual s’oferia a vetllar pels somnis de les persones solitàries; en Remix Buildings (1999-2000) va proposar un nou enfocament de l’arquitectura, combinant funcions improbables —un cinema i un hospital, un metre i un cementiri, una autopista i un monument commemoratiu, etc.— per a demostrar fins a quin punt la nostra societat s’esforça per fer invisibles tots aquells aspectes de l’existència relacionats amb la malaltia, la vellesa, el sofriment i la mort. Anti-Dog (2002-2003), una reflexió sobre la violència contra les dones, consistia en una col·lecció de vestits confeccionats amb teixits especials: a prova de bales, ignífugs i resistents als atacs dels gossos. Secret Strike (2003-…) és una sèrie de performances col·lectives realitzades amb el suport de diverses institucions —Tate Modern a Londres, Inditex a Santiago de Compostel·la, Rabobank a Utrecht…— en les quals els treballadors interrompen per uns instants el que estiguin fent i paralitzen per complet l’activitat d’aquestes grans empreses.
La col·laboració és, doncs, un altre aspecte clau del treball de Framis. No sols per part dels arquitectes, dissenyadors, músics o escriptors als quals sol recórrer com a companys de viatge, sinó també de les persones a les quals implica directament en els seus projectes i de l’espectador, que no pot evitar implicar-se en les seves obres.
Guantánamo Museum és el nou projecte d’Alicia Framis i el Centri d’Art Santa Mònica és la segona parada d’un recorregut que s’albira llarg i esperat i que va començar en la Galeria Helga d’Alvear de Madrid amb un ‘sketchbook’ en el qual l’artista va exposar les seves preocupacions entorn d’un tema de gran actualitat: la presó de Guantánamo. Des de 2002, l’exèrcit estatunidenc utilitza la seva base de la badia de Guantánamo (Cuba) com a centre de detenció de màxima seguretat. Els presos de Guantánamo, capturats i empresonats sense judici previ, són classificats com a ‘combatents enemics’ i sospitosos d’activitats terroristes, privats dels drets més bàsics i torturats sistemàticament… Nombroses iniciatives en diverses parts del món continuen condemnant l’existència de Guantánamo. Fa unes setmanes, la premsa va anunciar que ‘el Tribunal Suprem dels Estats Units dona el cop de gràcia als llimbs de Guantánamo’, citant la decisió dels jutges que els detinguts tenen el dret constitucional de defensar-se en els tribunals civils. Aquest podria ser el final definitiu de Guantánamo.
El projecte d’Alicia Framis part de la constatació que és molt probable que la presó de Guantánamo es tanqui aviat i que, inevitablement, es converteixi en museu, perquè vivim en una societat que té una necessitat insaciable de museizarlo tot. Auschwitz i Alcatraz són bons exemples de com a partir de la memòria de l’horror es poden crear souvenirs per al turisme. Framis no pretén ser categòrica ni aportar solucions, sinó que pretén aprofundir en la qüestió de si és legítim convertir l’horror en un producte de consum. Al cap i a la fi, potser els museus d’aquest tipus són un mal menor, una manera de garantir que unes certes atrocitats no caiguin en l’oblit?
El Museu de Guantánamo d’Alicia Framis posa en relleu aquesta paradoxa amb la seva proposta d’un possible museu per a Guantánamo, un museu que l’artista sens dubte definirà més en el transcurs de successives presentacions del seu projecte. En aquesta exposició en el CASM, l’artista se centra en el factor humà essencial recordant a totes les persones que han estat o continuen estant engabiades en els camps de concentració de Guantánamo. Guantánamo Museum: The List és un memorial en el qual 274 cascos de moto tallats per la serra evoquen la vulnerabilitat dels presos i l’abús de la seva integritat, mentre la veu del músic Blixa Bargeld llegeix una llista, elaborada per l’escriptor Enrique Vila-Matas, amb tots els noms dels presoners, que ens recorda la seva presència i, al mateix temps, la seva absència.
En paral·lel, Guantanamo Museum: Sketches és una reinterpretació de diferents espais dels camps de presoners, mostrant com podrien convertir-se en el museu proposat, el lema del qual és “Coses per a oblidar”. Per a definir els objectes que s’exposaran en el museu, l’artista ha treballat amb diversos col·laboradors, entre ells arquitectes, dissenyadors i estudiants de disseny, i ha impartit una sèrie de tallers a l’Escola de Moda Felicitat Duce (Barcelona), el IED Institut Europeu de Disseny (Madrid i Barcelona) i Ca Xalant (Mataró). Fruit d’aquests tallers és l’exposició Guantánamo Museum: Workshops, una selecció d’idees, esbossos i prototips que Alicia Framis ha incorporat a la seva proposta per al Museu de Guantánamo, l’últim —i l’últim?— museu sorgit de l’horror.
Montse Badia
Juny 2008
