En la seva segona exposició individual a Barcelona, Aleksandra Mir reprèn un tema que li interessa, la lluna i l’espai, aquesta vegada en combinació amb àngels, sants, verges i poca cosa més.
La lluna, els coets, l’aviació, els periòdics i la comunicació global han estat temes recurrents en el treball de Aleksandra Mir. La dialèctica entre les esferes pública i privada i els àmbits local i global són els eixos principals que articulen el seu discurs. Hereva de la tradició conceptual dels 60, i molt especialment dels aspectes més performatius, els millors treballs de Mir són precisament aquells que compten amb la ironia com a estratègia que li permet assenyalar, des de la intel·ligència i la distància, aquells aspectes sobre els quals vol incidir.
“The Dream and the Promise” és la segona mostra individual de l’artista a Barcelona. Fa quatre anys, la seva exposició “Aeroport” ens endinsava en l’univers de l’aviació, des de la petita escala i el treball manual que es traduïa en el dibuix minuciós de logos, marques i models d’avions de totes les companyies del globus. En la seva exposició actual, Mir segueix en els núvols, aquesta vegada amb una sèrie d’obres que responen a una pregunta que es fa l’artista: “Si els astronautes i els àngels comparteixen el cel, no és hora que es coneguin?”. I l’exposició és literalment això, la trobada, mitjançant el collage, d’imatges d’àngels, sants i verges, al costat de coets, naus i altres artefactes espacials.
No és la primera vegada que Aleksandra Mir visita la lluna. El seu vídeo “First Woman on the Moon” (1999) (que pot veure’s en la seva pàgina Web: www.aleksandramir.info) combinava la grandiloqüència dels discursos sobre el gran pas per a la humanitat que va representar l’arribada de l’home a la lluna, amb unes imatges filmades en un platja holandesa, en la qual unes excavadores creaven un paisatge lunar poblat per nens, operaris, curiosos i, és clar, la primera dona en la lluna. D’aquesta manera, amb humor i intel·ligència, Mir apuntava des d’un feminisme tan crític com divertit a l’ambició per la carrera espacial i la fascinació per la tecnologia.
Uns anys més tard, en 2005, “Gravity” i “Garden of Rockets” incidien en l’absurd d’aquesta ambició, construint coets a partir de piles d’elements quotidians entre els quals no faltaven Ajax, Pringles o Hellmans, per citar només alguns.
És probable que la sèrie de collages “The Dream and the Promise” faci referència a una reflexió molt més complexa sobre les similituds entre religió i tecnologia, els seus codis i estratègies i el grau de fe i d’ocultisme que tots dos àmbits comparteixen. Desafortunadament existeix un desequilibri entre aquesta reflexió i la seva formalització. Lamentablement també la intel·ligent ironia d’alguns dels seus treballs anteriors ha donat pas a un formalisme que cau en la repetició i en la redundància.
