El treball d’Antonio Ortega (Sant Celoni, 1968) examina els comportaments i les dinàmiques socials. Sovint elabora “registres”, fent ús d’una estratègia similar a la de les rondalles, per a això se serveix de referents fàcilment recognoscibles amb els quals retratar o exemplificar situacions. Així, en Registre de Ahilamiento (1996), forçava el creixement d’una planta per l’interior d’un llarg tub de cartó, de tal mode que, en eliminar aquest conducte, la planta no va sobreviure; en Registre d’Esponsorització (1999-2000), va emprar el pressupost de producció de la seva exposició a Barcelona, per a apadrinar una cerdita anglesa, anomenada Lucy, a la qual es van proporcionar atencions, aliment i assistència veterinària durant un any; en Registre de Bondat (1999), l’artista es provocava vòmits, que guardava en un recipient al jardí de la seva casa a Londres i que van servir de manteniment als ocells que allí acudien. Com encertadament ha escrit David G. Torres, “són registres en els quals l’excepcionalitat es troba a un mil·límetre de distància de la futilitat. En aquest mil·límetre se situen els seus treballs […] El document, en aparença anodí i simple retrat d’una experiència duta a terme per Antonio Ortega, té la capacitat de desplegar-se intensament en l’àmbit del sentit”. En els tres casos, el comportament, la reacció i el paper de plantes i animals esdevenen retrats o projeccions dels nostres propis comportaments d’adaptació, submissió o assumpció dels prejudicis implícits en els actes de generositat.
Des d’una actitud naïf, que li aparta de tot cinisme, Antonio Ortega observa, des de la perplexitat i el dubte permanents, els mecanismes que defineixen les dinàmiques de la producció artística i el seu paper en la societat. En Antonio Ortega and the Contestants (2002), per exemple, transformava el que havia de ser una exposició individual en The Showroom, a Londres, en una mostra col·lectiva per a la qual va convidar a participar a cinc artistes acabats de llicenciar per la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Amb aquesta proposta, pretenia evidenciar les dinàmiques de producció en art, en mimetitzar les estratègies promocionals d’altres àmbits de la cultura pop, alhora que explorava les nocions d’autoria i la naturalesa jeràrquica i competitiva del món de l’art.
Fe i entusiasmo part d’una reflexió que li ocupa des de fa algun temps: la confirmació que només l’èxit eximeix a l’artista de l’aparença d’ingenuïtat. Antonio Ortega ho explicava en una conferència al març de 2002 en Caixaforum: “[…] Crec que no hi ha res més patètic que un artista visual, o un cantant o un actor, que no hagi aconseguit l’èxit, perquè només una dosi d’èxit pot neutralitzar la sensació d’ingenuïtat d’un artista consagrat a la seva carrera. Si encara els queda algun dubte, poden acompanyar-me en el següent exercici: posin muti a l’èxit de qualsevol artista de fama planetària. Pensin en un artista de prestigi i imaginin que no mostra el seu treball més que als seus pares, ja majors. Els diumenges menjarà a casa dels seus pares, amb la seva família i, després del cafè, els ensenya els seus últims projectes artístics […] No sé vostès, però quan escrivia això, jo m’imaginava a Joseph Beuys, molt digne i pausat, recollint en una safata els coàguls de greix pegats a les parets del menjador de papà i mamà Beuys. Per això accepto la meva condició de naïf.”
Fe i entusiasme observa el panorama mediàtic actual, que genera personatges que es tornen arquetípics en la seva representació de valors i caràcters estereotipats. Al nostre país, les televisions han creat un nou gènere, híbrid entre el programa de telerealitat i la telenovel·la, en què les vides i les peripècies d’aquests personatges poden ser seguides, comentades i avaluades èticament, perquè situen automàticament a l’audiència en una posició de superioritat. Els qui poblen l’univers mediàtic actual no són ja personatges públics (famosos) per la seva activitat professional, sinó persones que han fet de les vicissituds de la seva vida privada una professió. Aconseguir la fama a qualsevol preu i mantenir-la és una de les seves principals consignes. Fe i entusiasme es fixa en una d’aquestes artistes, Yola Berrocal, paradigma de la construcció d’un personatge i definida per Antonio Ortega, com la “veritable musa de l’entusiasme” convençuda del seu talent artístic. Amb Berrocal, Antonio Ortega comparteix una fe (en el seu treball i les seves possibilitats d’èxit) que li allunya de tot cinisme.
En Fe i entusiasme, Antonio Ortega planteja una mirada entomològica a aquest univers mediàtic. El seu projecte consisteix en la creació d’una Oficina de Captació de Fons per a la realització d’un figura de cera de Yola Berrocal. En el nostre present mediàtic, tenir una figura de cera és un indicador simbòlic del màxim estatus de la fama. Fins fa molt poc, per exemple, Madonna no ha obtingut aquest reconeixement. L’oficina que proposa Antonio Ortega està dirigida per un educador artístic i comissari independent, David Armengol, i per dos estudiants de l’últim curs de Belles Arts, Lucía Moreno i Eva Noguera. La labor d’aquest equip consisteix a establir contactes, fer propostes i tractar d’aconseguir finançament en forma de patrocini, amb la finalitat que aquest objectiu, la realització d’una figura de cera de Yola Berrocal, pugui materialitzar-se.
Amb un lleuger desplaçament pel que fa a l’objectiu i al context, l’oficina reprodueix exactament les estructures de producció i comunicació de l’art contemporani. Antonio Ortega utilitza referents fàcilment identificables, que ens proporcionen la distància necessària (una planta, la cerdita Lucy, els ocells del seu jardí a Londres, els gags de Faemino i Cansat, Yola Berrocal…) per a plantejar situacions que parlen directament de nosaltres i de les nostres experiències. L’humor amb el qual abordem històries, que en aparença no tenen a veure amb nosaltres, es transforma en una terrible incomoditat quan reparem en què les rondalles que compta Antonio Ortega parlen de nosaltres mateixos. Tan sols des d’una actitud naïf pot l’artista posar en dubte, de veritat, la nostra pròpia realitat i els valors que considerem absoluts.
Montse Badia
Gener de 2004
