Sovint el treball en art consisteix a gestionar projectes, negociar, convèncer i quadrar pressupostos i els que ens dediquem a això correm el risc d’oblidem el més important: els artistes.Elles i ells són els que donen sentit a tot aquest entramat que regeix exposicions, biennals, institucions, escoles dart i galeries. El món de l’art podria existir sense crítics, sense comissaris o galeries, però no sense artistes.De vegades, les tasques diàries ens fan oblidar que l’art és aquest espai de llibertat, que permet anar més enllà dels límits establerts. Fer exposicions i produir projectes és, sobretot, treballar amb persones, amb artistes, col·laborar-hi, discutir i també defensar-los i donar suport a propostes que poden semblar aventures impossibles.
S’acaba de presentar “El Viatge Frustrat” de l’artista Enric Farrés Duran, una d’aquelles propostes tan meravelloses com impossibles que una només pot donar suport incondicionalment i, puntualment, aportar l’experiència o el sentit comú. “El Viatge Frustrat” és un projecte produït per la col·lecció Cal Cego en què artista i col·leccionista es van proposar recrear el viatge a França protagonitzat per l’escriptor Josep Pla i el seu amic Hermós, recollit al relat “Un Viatge Frustrat”. Mentre que el viatge de Pla mai no es va arribar a fer, Enric Farrés i el col·leccionista Josep Inglada, sí que el van dur a terme, en ple mes d’agost, des de Palafrugell fins a França, en una barca de vela i una petita xalana on l’artista era remolcat. La ficció realista de Pla (amb tot luxe de detalls de persones, llocs i condicions meteorològiques per donar veracitat al relat) es contraposa a la realitat ficcionada de Farrés que, en format vídeo, va fent derives, picades d’ullet i connexions entre diferents llocs, objectes i situacions.
A “El Viatge Frustrat” no succeeixen grans esdeveniments. Entre les escenes que es mostren veiem la barca remolcada, l’aprenentatge del joc de cartes de la botifarra, la visita a una llotja de peix, la preparació del sopar a les cases d’amics que els acollien o l’intent de recollir un coixí que cau al mar, com a moment àlgid d’intensitat al film. Però per aquest “no succeir gaire” van desfilant alguns dels temes (grans temes) d’avui i de sempre: les relacions entre realitat i ficció; l’obsessió per documentar les vivències; el temps productiu versus el temps de vacances; el temps despera; el potencial creatiu dels moments d¿inactivitat; la desmitificació dels rols d’artista i col·leccionista o la internacionalització com a via de reconeixement i legitimació, però també com a pas de les referències ultralocals als grans temes de la història amb majúscula.
[Article publicat a Bonart, 2016]
