Mesurar és una manera de conèixer la magnitud de les coses, de controlar, de posar ordre. Una novel·la recent de Daniel *Kehlmann, El mesurament del món, presa com a protagonistes a dos personatges històrics, el matemàtic *Carl Friedrich Gauss, partidari de l’abstracció i de la deducció lògica i l’astrònom Alexander *von *Humbolt, naturalista i incansable explorador. A pesar que representen dues maneres de concebre el coneixement científic, tots dos compartien una obsessió: mesurar el món. Però no fa falta remetre’ns a la transició entre els segles XVIII i XIX per a parlar d’ordre, de mesuraments i, sobretot, d’obsessions. En un present profundament marcat per la mania per l’efectivitat i per l’economia del temps (i, per què no dir-ho aquí, per l’estandardització i la mediatització), la reivindicació d’espais, valors i lògiques personals, pot generar noves maneres de veure les coses, de qüestionar el món o, simplement, d’abordar-lo, oposar-se o evadir-se d’ell.
Existeix tota una genealogia d’artistes que amb la seva línia de treball qüestionen la noció d’ordre, mostren que altres lògiques són possibles o evidencien l’absurd de l’economia del temps. En *Paradox *of Praxi 1. *Sometimes *doing *something *leads *to *nothing (1997), Francis *Alÿs recorria un bon tram de la ciutat de Mèxic, empenyent un pesat bloc de gel la grandària del qual anava reduint-se gradualment fins a desaparèixer per complet. Literalment, “a vegades fer alguna cosa no porta a res”. L’artista francès Claude *Closky, per part seva, construeix taxonomies o, per contra, destrueix sistemes en concloure que la seva lògica és absurda. Fa, per exemple, inventaris: els primers mil números classificats alfabèticament (Els 1000 premiers noms *classés parell *ordre *alphabétique, 1989); numera els *cuadritos d’un bloc quadriculat o enuncia els noms que figuren en una guia telefònica (8633 *personnes que *je *ne *connais *pas *à *Dôle, 1993).
Des dels *Trois *stoppages *étalon (1913-14) amb els quals *Duchamp va crear, com si d’un acudit es tractés, una nova imatge de la unitat de mesura, nombrosos artistes utilitzen les seves pròpies unitats subjectives de mesura, com Stanley *Brouwn, o detallen les diferents mesures, com la de la successió de teles de *Mel *Bochner com a representació “del món com una fantasia de veritat quantificable”.
No hi ha dubte que Daniel *Jacoby pertany a aquesta genealogia d’artistes que busca aproximar-se al món des de punts de vista inèdits o poc habituals, posant en evidència el mode en què, a partir d’una determinada escala de valors, estructurem els nostres entorns, carregant-los de sentit i d’autoritat. Com *Duchamp, *Brouwn, *Bochner, *Alÿs o Simon *Starling, Daniel *Jacoby vol mostrar com aquests valors poden ser trastocats, qüestionats i, en qualsevol cas, no acceptats com a absoluts. El seu treball es basa en la necessitat de posar en qüestió els paràmetres i els valors assumits.
Amb una voluntat tan lúdica com obsessiva, *Jacoby es recrea en esforços improductius, en coneixements fútils. Defineix sistemes i metodologies, construeix taxonomies i identifica un ordre en sistemes amorfs. En Pronòstic del temps del 20 de Febrer per als pròxims 100 anys va comptar amb la col·laboració del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona per a elaborar un pronòstic per al dia 20 de febrer (data que coincidia amb la seva inauguració a Mollet del Vallés) dels pròxims 100 anys. Va fer reedicions musicals i videogràfiques a partir de les vegades en què apareixia la paraula “*you” (79 vegades) en l’àlbum *Abbey *Road dels Beatles (79 vegades “*you” en l’àlbum *Abbey *Road), la paraula “no” en La Taronja Mecànica (*Clockwork Orange) de Stanley Kubrick (271 vegades “no” en “La taronja mecànica”) o tot un repertori de termes en rigorós ordre alfabètic (iniciat amb l’A de “actes” i finalitzat amb la Z “*zamora”, passant per “ètica”, “felicitar-nos” i, per descomptat, “jo”) a partir d’un fragment d’un discurs del President Hugo Chávez (Extractes del discurs del President Hugo Chávez el 3 de desembre de 2007, en ordre alfabètic). Seguint aquesta idea de creació d’ordre basat en criteris que no s’ajusten als estàndards, en un treball recent, *Für *Eloise de Ludwig van Beethoven en ordre de to, les notes de la peça de piano composta per Beethoven són ordenades a partir de paràmetres diferents als de la composició original: en aquest cas, ja no es tracta de transmetre i evocar emocions mitjançant una melodia com va fer el seu autor, sinó reordenar les notes començant pel to més baix per a progressivament arribar a la nota més alta. Un ordre, de menys a més, que l’artista també utilitzava d’una manera més física en instal·lar 894 documents del Centre de Documentació Juvenil per ordre d’altura, donant lloc a una instal·lació de clars referents minimalistes. En tots aquests treballs *Jacoby sembla insistir que un altre tipus d’ordre és possible.
Així mateix, es va plantejar “dimensionar” els conceptes de “gran” i “petit”. De què parlem quan diem que alguna cosa és gran? En relació a què? Com ho quantifiquem? Podem relacionar gran amb una paella immensa per a tres-cents comensals o amb un transatlàntic capaç d’acollir a milers de passatgers i petit amb una targeta de memòria per a emmagatzemar imatges en una càmera fotogràfica, però a partir d’un qüestionari respost per centenars de persones, *Jacoby va extreure les seves conclusions: el valor numèric absolut de l’adjectiu “gran” equival a la distància entre Bilbao i Salamanca, és a dir, 398.387,44 metres, mentre que el valor numèric absolut de l’adjectiu “petit” equival al diàmetre d’una moneda de dos cèntims d’Euro, és a dir, 18,04 mil·límetres. No es pot ser més precís. O sí?
D’alguna manera, el treball de Daniel *Jacoby s’acull en mètodes científics (amb el seu afany per mesurar, classificar, ordenar) i en referents la serietat dels quals està fora de dubte (el minimalisme o la música clàssica, per posar dos exemples) per a explorar l’absurd i les idees pelegrines. Les seves conclusions, tan precises com aleatòries, no deixen d’evidenciar que el valor del seu treball està en la seva capacitat per a preguntar-se coses que des de la seva aparent ingenuïtat es mostren lliures de tota mena de prejudici i idees preconcebudes.
La missió del projecte Un *Toblerone d’exactament 50 g i (n) *Toblerones d’aproximadament 50 g era trobar un *Toblerone que pesés els 50 grams exactes que s’anuncien en el seu embolcall. No tant per a posar en dubte l’aclamada precisió suïssa sinó per a celebrar la troballa, el moment en el qual les coses són exactament com es prometen. L’experiment es va iniciar el dia 3 de desembre de 2009 a les 19.58 hores, el procés de pesat es va dur a terme en una espècie de laboratori casolà en el qual no va faltar una balança de precisió, un rellotge per a donar testimoniatge de l’hora i una fotografia de registre de cadascun dels 492 *Toblerones que van ser pesats fins a trobar el que complia els requisits plantejats. Al llarg de l’experiment es van pesar *Toblerones molt allunyats del pes previst, per excés (50,867 grams el més pesat) o per defecte (49,173 grams el més lleuger). 26 dies després, és a dir, el 29 de desembre de 2009 a les 19.54 hores es va posar fi a l’experiment ja que els dígits que van aparèixer en la balança amb el pesat del *Toblerone número 492 van ser 50,000 grams.
En realitat el *Toblerone *Lab que Daniel *Jacoby va dirigir durant 26 dies no era molt diferent d’altres laboratoris científics. La rutina i la *cotidianeidad formen part del dia a dia de les activitats que allí tenen lloc. En un laboratori la major part del treball diari, els diferents experiments condueixen a res (moltes vegades fer alguna cosa porta a res) fins que les proves s’alineen i s’arriba als resultats precisos. En el *Toblerone *Lab es van haver de desembolicar, rebutjar i menjar molts *Toblerones fins que es va arribar a la meravellosa trobada, a la precisió màxima, a l’exactitud. Una exactitud que és absolutament efímera perquè les condicions de la xocolata i altres elements externs podrien fer variar el resultat final en uns pocs mil·ligrams.
D’aquesta manera, *Jacoby treballa amb referents “seriosos”, com el conceptual, la ciència, el rigor i el sistemàtic per a aconseguir aquest moment de precisió que, en realitat, és tan aleatòria com inútil, per a evidenciar l’absurd i la falta de sentit, per a fer tremolar els fonaments de les “veritats absolutes”. *Jacoby podria pertànyer a aquesta altra genealogia de *Bartlebys que en lloc del “preferiria no fer-ho” (del protagonista de la història de *Melville) s’enreda en processos llarguíssims i meticulosos que no condueixen a res. Precisament perquè la filosofia del “a vegades fer alguna cosa no condueix a res” pot servir per a plantejar les preguntes més irreverents, radicals i trencadores. Encara que no ho sembli.
Montse Badia
[Text per l’exposició de Daniel Jacoby a Cajasol, 2010]
