Fa temps que els museus han recuperat i estudiat en profunditat els treballs dels artistes conceptuals, ara és el mercat qui els porta a primer terme, així com els artistes més joves que citen, rellegeixen i investiguen als seus referents.
Ja ho escrivia Lawrence Wiener en la seva famosa “Declaration of Intent” (1968):
– 1. The artist may construct the piece.
– 2. The piece may be fabricated.
– 3. The piece need not be built.
– Each being equal and consistent with the intent of the artist the decision as to condition rests with the receiver upon the occasion of receivership.
Fa un parell de dècades es va iniciar la recuperació i l’estudi per part dels museus de totes aquelles pràctiques que havien tingut lloc en els anys 60 i 70 i que, precisament en oposició al museu-institució-sistema de l’art van optar per unes estratègies que escapaven als límits i els codis d’aquestes institucions. Esdeveniments, *performances, reunions, documents, àudios i vídeos van passar a convertir-se en els registres o la materialització d’uns projectes que apostaven més per la identificació de l’art i la vida, és a dir, per l’aquí i ara que per la seva perdurabilitat i museïtzació. En els últims vint anys, grans i petits museus de tot el món s’han encarregat de recuperar, estudiar i documentar tots aquests treballs, des d’Hans *Haacke, fins a *Vito *Acconci o Marina *Abramovic passant per tots els grups d’artistes conceptuals de Catalunya, els antics països de l’Est o els diversos països llatinoamericans.
En paral·lel, alguns col·leccionistes van anar generant col·leccions de referència, com el matrimoni Herbert, a Bèlgica, que van entendre el seu paper com el de prendre part activa en un moviment social i polític i van oferir el seu suport a artistes com Lawrence *Weiner, Robert *Barry o Ian Wilson, entre altres, o l’editor Guy *Schraenen, que va col·leccionar art entre els anys 60 i 80, sense oblidar-se de recollir tota la documentació paral·lela (*posters, invitacions, fotos, films, etc) relacionats amb els treballs. Totes dues col·leccions han estat també mostrades extensament en diferents museus i han servit de referència i de model a altres col·leccions de fundació més recent.
El conceptual no sols s’ha recuperat sinó que compta amb el reconeixement del mercat, com es confirmava en la recent edició de la fira d’art de Basilea celebrada fa només unes setmanes i en la qual es podien trobar treballs d’artistes com Lawrence Weiner, Helena Almeida, Nancy Spero, Antoni Muntadas o de cineastes com Harun Farocki i Agnès Varda. La recuperació segueix i un bon exemple és el dels primers treballs i documents de General Idea que A.A. *Bronson, ell únic dels integrants del grup que continua viu, està duent a terme.
Són molts els artistes de les generacions més joves (i no tan joves) que han begut de les fonts del conceptual, dels seus continguts, actituds i/o de les seves formes. Alguns d’aquests artistes, com Mario García Torres no sols investiguen amb els seus treballs algunes incògnites relacionades amb obres conceptuals (l’Hotel One de Alighiero Boetti en Afganistan o el treball que Robert Barry va proposar als seus alumnes quan feia classe a Halifax) sinó que també comissarien exposicions amb artistes d’aquesta generació, com a “Objectes per a una estona d’inèrcia”, que va tenir lloc a principis d’enguany en la galeria Elba Benítez de Madrid i que agrupava els treballs de David Askevold, Alighiero e Boetti, Luis Camnitzer, Barry Le Va i Francesc Torres. La declaració de principis era clara: “La Història, malgrat la seva insistència en el contrari, pertany al temps present. La Història sempre s’està forjant. És un procés, no un resultat. La Història i l’escriptura de la Història són una i la mateixa cosa”.
La utilització de diapositives i diaporames, de documents, els inventaris, els diagrames, la recerca de fets i situacions per a evidenciar coses o les *performances que es dilueixen en l’espai públic … constitueixen un fil d’Ariadna (més el referit a les tècniques de navegació en les pàgines Web que al mitològic) que s’inicia en els 60 i els 70 i ens condueix directament a les performances de Dora García o Tino Seghal i els seus interrogants sobre les relacions entre artista, obra i públic, a la cerca de descampats o els inventaris de materials de Lara Almarcegui, als llistats d’Ignasi Aballí, als relats de Francis Alÿs, a les relacions entre fets aparentment distants de Simon Starling, a les evidències de Sean Snyder o als “displays” d’Erick Beltrán. Es tracta d’un fil d’Ariadna directe, que compta amb menys de sis graus de separació (ja posats a establir paral·lelismes literaris), encara que en massa ocasions l’herència del leitmotiv “when attitudes become form” s’hagi quedat només amb les formes.
