La idea de testimoniatge, de confessió, parlar en primera persona per narrar la pròpia experiència, com a expressió de subjectivitat o com a exposició del que és íntim és una forma de transmetre veracitat. Ho veiem en llibres, documentals, programes de televisió i també en treballs d’artistes. En un moment en què la realitat apareix construïda, mediatitzada i virtualitzada, sovint el que ens queda és “aquí i ara”, les vivències més personals i la relació amb els altres. L’artista Sophie Calle, de qui aquests dies podem veure una exposició a la Virreina. Centre de la Imatge de Barcelona, n’és un bon exemple. Carrer escriu fragments de la seva biografia, que són veritables tranxes de vie: es fa seguir per un detectiu; convida persones a dormir amb ella ia explicar-li històries; comparteix una carta de ruptura sentimental i demana a més de cent dones de professions ben diferents que l’analitzin, interpretin, la comentin i la cantin, si ho consideren oportú.
En el cas de Carrer és molt difícil separar la part professional de la personal, segurament perquè treballa les circumstàncies de la seva vida com una forma d’aproximació artística: demana que escriguin cartes d’amor, encarrega la seva biografia a un escriptor d’ofici o filma com a ficció la història d’amor que confessa que és la més autèntica que ha tingut. Calle és la protagonista de la seva pròpia novel·la i també la d’altres com Leviathan de Paul Auster, en què no costa reconèixer en el personatge de Maria Turner o en el relat “Perquè ella no ho va demanar” del llibre Exploradores de l’abisme d’Enrique VIla-Matas.
Però Carrer no és l?única. A l’artista nord-americana Jill Magid també li agrada veure’s com la protagonista de la novel·la d’una altra persona. L’any 2007 Jill Magid torna a la seva ciutat després d’haver passat cinc anys a l’estranger. Com que viu a Brooklyn agafa el metro sovint i no surt de la seva sorpresa cada vegada que escolta per megafonia l’anunci que “per raons de seguretat” qualsevol passatger pot ser objecte d’un registre. Sense dubtar-ho, Jill s’acosta a un oficial i li demana que la registri. La negativa del policia deriva en un acord: la possibilitat que l’artista l’acompanyi durant les rondes de vigilància nocturna. Els mons a què pertanyen els protagonistes d’aquesta història no poden ser més diferents, però la fascinació és mútua i ella escriu un diari que recull totes les seves impressions durant els torns de vigilància.
Carrer, Magid i molts altres artistes utilitzen estratègies de (auto)representació, es mouen en el terreny del que és privat, es fixen en allò quotidià, allò íntim, allò afectiu, allò emocional i allò confessional. Posen el jo al centre del discurs per, en el fons, parlar de tots nosaltres.
[Article publicat a Bonart, 2015]
