L’obra de Joost Conijn (Amsterdam, 1971) part de la fascinació per les formes de vida alternatives i per les diferents cultures del món occidental. Els seus viatges, sovint vinculats a la voluntat de dur a terme projectes que semblen del tot impossibles, desencadenen situacions inesperades, solucions plenes d’enginy i enriquidors intercanvis. Tal com explica el propi artista, “un element essencial és la interacció cara a cara amb la gent a la qual vaig coneixent pel camí”. La realització de pel·lícules que recullen tots aquests processos és el suport en el qual l’artista presenta els seus projectes en l’espai expositor. Així com en els seus primers treballs el punt d’atenció se centrava en la construcció de vehicles o elements diversos –un avió en Airplane (2000), o una tanca en C’est une Hek (1997)–, en les seves següents pel·lícules el punt d’interès s’ha anat centrant progressivament en la gent i en les cultures que es troben més pròximes als principis bàsics de l’existència.
L’exposició TWO FILMS presenta dos de les seves pel·lícules més recents, Wood Car i Siddieqa, Firdaus, Abdallah, Soelayman, Moestafa, Hawwa and Dzoel-kifl . Wood Car (2002, vídeo, 32 minuts) mostra un viatge realitzat en un cotxe de fusta construït pel propi artista. El cotxe funciona per combustió de fusta, un mètode que ja havia estat utilitzat durant la Segona Guerra Mundial. La necessitat de proveir-se constantment de fusta determina la ruta que cal seguir, sempre pròxima a boscos. El viatge s’inicia a Holanda i segueix per Bèlgica, Alemanya, República Txeca, Romania, Ucraïna, Hongria, Albània… passant per llocs inhòspits i trobant formes de vida arcaiques. Tal com afirma el propi artista: “El cotxe fa amics allà on va. Resulta que la gent d’aquí recull fusta per a passar tot l’hivern. I quan es detenen per a descansar una estona i menjar alguna cosa sobre l’herba, entre els arbres fruiters en flor, traspassen la barrera del llenguatge deixant-me compartir amb ells el seu pa i el seu formatge fet a casa.”
Siddieqa, Firdaus, Abdallah, Soelayman, Moestafa, Hawwa and Dzoel-kifl (2003, vídeo, 42 minuts) és el títol de la segona pel·lícula, i també el nom dels set fills d’una família holandesa que viu d’acord amb els preceptes dictats per l’islam, i per tant d’una forma que res té a veure amb les convencions occidentals. La família viu en una caravana, en una zona de “okupes”, en els molls de la ciutat. De nou l’artista ens l’explica: “El terreny està delimitat per una tanca. Fora de la tanca és ‘territori estranger’: una zona poc rendible que no pertany a cap part. Es tracta d’un lloc en el qual els nòmades i els rodamons viuen en petites barraques i caravanes. Aquesta gent no sols està exclosa de la societat, sinó que ni tan sols és tolerada pels ‘okupes’. La família islàmica viu a l’altre costat de la tanca amb els seus set fills; el petit té tres anys i el major catorze. Viuen i juguen en l’agresta terra de ningú que està a punt de ser convertida en futurs locals comercials, a menys de cinc quilòmetres d’Amsterdam, molt lluny de les convencions de la plataforma social.
La intenció de la pel·lícula no és mostrar la il·legalitat o la marginació, ni els problemes que aquestes impliquen. La pel·lícula tracta de conceptes universals com la llibertat i l’autenticitat. Aquests nens omplen els seus dies amb espontaneïtat i inventiva, malgrat l’aïllament i la misèria en la qual creixen. Què els ofereix la vida a aquests nens salvatges? Els portarà la seva autonomia a ser exclosos de la societat, o es desenvoluparan d’una forma completament original, desinhibida per les convencions? Podran en última instància triar entre una vida en llibertat o una existència condicionada?”
Les pel·lícules de Joost Conijn plasmen a la perfecció l’espontaneïtat i l’autenticitat dels esdeveniments. Sovint no tenen una estructura cronològica, sinó que ens condueixen suaument per les diferents accions i trobades. En C’est une Hek , Conijn va recollint diversos elements, alguns procedents de cotxes, i fa una prospecció del lloc ideal en el desert, sense que nosaltres com a espectadors sapiguem, fins que la pel·lícula està ja molt avançada, que l’objectiu de la seva activitat és la construcció d’una tanca a la meitat del desert. Airplane acompanya a l’espectador a través d’un procés no cronològic que acaba en el moment àlgid, és a dir, amb el vol de l’avió construït per l’artista. Wood Car , en canvi, no presenta una estructura lineal, sinó que ens acosta a diverses escenes de les seves nombroses trobades i intercanvis. Siddieqa, Firdaus, Abdallah, Soelayman, Moestafa, Hawwa and Dzoel-kifl està, segons Conijn, “feta com una pel·lícula naturalista: esperar amb atenció i paciència al fet que succeeixi alguna cosa. El tema indica quan ha dit ja bastant de si mateix, quina serà l’estructura i quan acaba la pel·lícula”.
Montse Badia
Novembre de 2004
