Fa unes setmanes s’emetia a TV3 el documental de Jaume Bratolí, Les músiques d’Obama, un recorregut per la legislatura del president sortint dels Estats Units, a partir de les músiques que l’han acompanyat en cada moment polític i han estat conscientment utilitzades per reforçar determinats missatges, del hip hop del “Yes, we can” al Gospell la comunitat afroamericana.
La música forma part de les nostres vides, és la banda sonora que, com a les pel·lícules, intensifica estats emocionals, intel·lectuals i vitals. Hi ha mil maneres de treballar la música a les produccions culturals. Es pot fer servir a partir d’una selecció exquisida que reforça i potencia determinats aspectes (Julio Manrique ho fa en cadascuna de les obres teatrals que dirigeix). Es poden crear llistes de reproducció que acompanyen exposicions o es poden incorporar al propi espai expositiu contextualitzant i reforçant les obres (Valentín Roma ho va fer al MACBA el 2014, a l’exposició L’herència immaterial. Assajant des de la col·lecció). Es pot centrar la programació en les relacions entre música i cultura popular (com va fer Ferran Barenblit a l’etapa que va dirigir el CA2M a Madrid). I es poden dedicar exposicions a figures que es mouen entre els dos àmbits (i aquí el llistat pot ser molt heterogeni: John Cage, Raymond Pettibon, David Bowie, Martin Kippenberger, entre molts altres).
Alguns artistes utilitzen la música com a element referencial: a The History of the World (1997), Jeremy Deller va crear un diagrama sobre les connexions socials, polítiques i musicals entre la música house i les bandes de música d’instruments de metall (brass bands) que evidenciava el pas d’una societat industrial a una postindustrial. I un pas posterior, i lògic, va ser demanar a una brass band que interpretés peces de música house.
En el nostre àmbit més proper, El Viatge Frustrat d’Enric Farrés Duran va comptar primer amb la participació del grup 13 Magic Skulls a la banda sonora i, posteriorment, va sorgir la producció d’un vinil en col·laboració entre músics i artista.
Un altre exemple, en procés de producció, 12 Cançons Concretes de Gonzalo Elvira, un projecte multidisciplinari que busca crear una relació entre les arts visuals, l’arquitectura i la música en una mena de procés rizomàtic, a partir del monument als treballadors caiguts a Kapp durant una manifestació el 1r de maig de 1921, que acaba convertint-se en 1
Recent és també The Touching Community, el projecte d’Aimar Pérez Galí en què s’uneixen la dansa i la investigació sobre l’impacte de la SIDA a l’escena de la dansa des dels anys 80, que no seria el mateix sense les cartes llegides que l’artista dirigeix als ballarins desapareguts, ni la música d’Arthur Russell.
[Article publicat a Bonart, 2017]
