Sovint els projectes de Luis Bisbe (Màlaga, 1965) proposen percepcions inèdites de l’espai. Algunes vegades, mitjançant la realització de dibuixos espacials, a base de gomes i cables d’acer que travessen les sales de paret a paret. Aquests dibuixos espacials defineixen columnes i portes (Pis pilot, Galeria Salvador Díaz, Madrid, 2001, i Artforum Berlín, 1999), taules, escales i bastides (pretecnologia punta, CAC Màlaga, 2003) i, fins i tot, trampolins (Tararí, La Capella, Barcelona, 1999). S’origina, llavors, una arquitectura desencaixada, que permet l’existència de dues arquitectures, una de les quals apareix desplaçada. Altres vegades, el treball amb les il·lusions de la percepció es formalitza a partir de dibuixos executats sobre la paret de la sala d’exposicions, per exemple duplicant un endoll al qual després es confereix una expressivitat animada, o bé amb la projecció d’un objecte sobre el propi objecte real. Així, en Ping-pong (1999) projectava la imatge d’un endoll que encaixava a la perfecció amb la superfície de la projecció: l’endoll que subministrava energia elèctrica al projector. En Drink em (2003), dues projeccions contraposades superposaven les imatges i ombres (amb algunes lleus modificacions, com a canvis d’angle de filmació i/o d’escala) d’uns llums sobre els objectes mateixos. D’aquest mode, Bisbe genera un equívoc entre l’objecte i la seva imatge, la qual cosa posa de manifest la impossibilitat de la representació.
En Pin-pa-pum, concebut expressament per al Espai 13, Luis Bisbe opta per duplicar la realitat a fi de qüestionar la nostra percepció i la memòria del lloc. Pin-pa-pum replica dos fragments de l’arquitectura del Espai 13, on es reconeixen els pilars, les finestres, les escales i altres elements característics, per a després projectar-los en l’espai original. Les dues projeccions contraposades d’aquests elements reconstruïts sobre els elements arquitectònics reals produeixen un equívoc entre l’objecte i la seva imatge. La rèplica, a escala 1:1, una escala que contradiu la noció de representació i reforça la idea d’una arquitectura duplicada, recompon la imatge de la realitat, al mateix temps que accentua la naturalesa equívoca dels límits i, per tant, la relació ambigua entre art i realitat.
Com, molt encertadament, ha escrit Luis Francisco Pérez, Luis Bisbe ens parla “del dilema del visible”. Aquesta tensió resulta encara més evident quan les construccions de l’espai es veuen sotmeses a un procés violent de destrucció. Construcció i destrucció es tornen així al·lusions de l’esdevenir vital. Construir/destruir, amagar/mostra,r ressorgeixen aquí com a metàfores de la vida.
Ara bé, arribats a aquest punt, l’artista frustra tot intent de transcendentalidad excessiva, amb uns títols que ens retornen a la realitat més immediata i desproveïda de càrregues farragoses: Tararí, Ping-pong i, ara, Pin-pa-pum ens acosten a una immediatesa i a una frescor que, de fet, semblen contradir el seu procés de treball, en el qual tot està meticulosament pensat i encaixat fins al detall.
Pin-pa-pum reclama una aproximació diversa per part de l’espectador. En descendir per les escales del Espai 13, ens veiem introduïts en un “espai porós” -com li agrada qualificar-lo a l’artista-, que ens embolica i ens submergeix en una de les projeccions. Bisbe ens convida a recórrer l’espai, a experimentar la percepció des d’angles i distàncies distints. Gràcies a aquesta -en aparença, simple- duplicació de la realitat, al mode de qüestionar aquest desdoblament per mitjà de la destrucció de l’artifici i d’implicar directament l’espectador en el procés, ens porta a qüestionar tant la nostra percepció de l’espai com la memòria del lloc, atès que ens fa conscients de la fragilitat de les certeses.
Montse Badia
Octubre de 2003
