OBSESSIONS: ZERO % ESTANDARD

En el nostre present cada vegada més estandarditzat i mediatitzat, l’espai d’acció i de definició individual és cada vegada més restringit i està sotmès a codis estrictes. Existeix només el miratge d’un espai de presentació individual, que en realitat permet una actuació més com a consumidors que com a individus o ciutadans. En aquest context, la noció d’obsessió s’entén com un valor que, precisament per potenciar una definició de valors absolutament personal, adquireix connotacions negatives, associades a una fascinació desmesurada (per ideals, afinitats, conviccions, objectius o satisfaccions artificials i substitutives).

No obstant això, la noció d’obsessió pot tenir també un altre aspecte més positiu i creatiu. Així ho entenia, en la dècada dels setanta, Harald Szeemann quan proposava la creació d’un Museu de les Obsessions que havia de ser un espai en constant evolució i allunyat de qualsevol sistema rígid i preestablert. Aquesta és, precisament, l’aproximació que proposa el cicle d’exposicions d’aquesta temporada en el Espai 13: la noció d’obsessió relacionada amb els gestos i les mitologies individuals que defineixen universos particulars i que, des de l’autenticitat, el convenciment i l’entusiasme (ens referim, doncs, a una obsessió no malaltissa, però si tossuda i que no defalleix), és capaç de generar noves maneres de veure les coses, d’estimular aproximacions productives i creatives que poden ajudar a comprendre millor nostre el món o, si més no, de presentar maneres personals d’abordar-lo, d’oposar-se a ell o d’evadir-se.

Els artistes d’Obsessions es plantegen aquesta noció (que forma part de la seva actitud personal i artística) des de diferents perspectives: l’obsessió entesa com la necessitat de posseir un objecte de desitjo (Francesc Ruiz), com a còpia minuciosa del passat per a, d’aquest mode, actualitzar el seu sentit i rellevància (Sumi Farigola de Menorca), com a necessitat de realitzar projectes impossibles (Joost Conijn), com a minuciositat i detallismo extrems (Thorsten Goldberg) o com a repetició incessant de les mateixes preguntes o de les mateixes accions per a aconseguir un sentit més transcendent (Peter Land) . Es tracta, doncs, de cinc universos molt particulars que, precisament per la seva singularitat, acaben per involucrar-nos, al mateix temps que evidencien la uniformitat i estandardització que es va apoderant del nostre present i de la totalitat de la nostra existència.

Montse Badia