La zona de la conca del Ruhr, a Alemanya, fa temps que està transformant el seu caràcter industrial en una nova identitat cultural. La capitalitat cultural per a tota la zona i la primera edició d’una biennal centrada en la llum són els exemples més recents d’aquest procés.
Totes les ciutats intenten trobar el seu plus d’interès per a atreure capital en forma d’inversions, producció, empreses o turisme. Desenvolupament en definitiva. La cultura sempre ha jugat un paper destacat en aquest panorama i no solament en temps recents (no va ser casual que la primera edició de *Documenta tingués lloc a Kassel), si bé ha estat en les últimes dècades en les quals aquestes dinàmiques s’han intensificat. I evidentment, el format biennal és ideal en aquest context. Un exemple clar és *Manifesta, la biennal europea nòmada que va iniciar la seva marxa a Rotterdam per a recórrer ciutats alternatives a les capitals principals, com *Ljubljiana, Luxemburg, *Trentino i el *Tirol i enguany Murcia. En el cas de la zona del Ruhr ja no és una sola ciutat la que pugna per entrar en el llistat de capitals culturalment interessants, sinó tota una àrea geogràfica en procés de redefinició de la seva identitat. El context no és fàcil, ja que no parlem de “ciutats amb encant”, ni “*cool”, sinó de llocs en els quals el passat industrial té un pes important i que perfectament podrien haver estat localitzacions de pel·lícules de *Ken *Loach. Els noms d’aquestes ciutats no són Colònia ni Düsseldorf, sinó *Bergkamen, *Essen, *Unna, *Lünen o *Hamm.
Si del que es tracta és de posar en el mapa, no està de més centrar-se en alguna especificitat que ja sigui present en el context. En el cas que ens ocupa, la *Biennale *für *Internationale *Lichtkunst, la llum és el tema. No és casualitat perquè d’alguna manera el tema de l’energia i la llum forma part de l’ADN de la zona, com a elements decisius en el procés de transformació de zona industrial a metròpolis moderna. Prop de *Oberhausen està un dels logotips lluminosos més coneguts, el dels laboratoris Bayer. Així mateix recórrer la zona en dates nadalenques suposa enfrontar-se a una orgia d’adorns nadalencs lluminosos tant en botigues com en cases particulars. En aquest context, va obrir les seves portes l’any 2001 el *Zentrum *für *Internationale *Lichtkunst en *Unna i en aquest context és en el qual se situa aquesta biennal centrada en la llum. Encara que la traducció literal seria “art de la llum”, per sort el tema està tractat d’una manera res fonamentalista, sinó ben ambigu. És a dir, no es tracta de mostrar treballs literalment fets amb llum, sinó que l’aproximació és bastant més sofisticada.
El segon aspecte a destacar, el que li confereix interès és l’àmbit de treball i exposició, és que es mostren projectes d’artistes (60) en espais privats. Sí, sí, en salons, habitacions de nenes, trasters, garatges o piscines de cases particulars; consultes de metges o capelles particulars, entre altres, de cases situades en *Bergkamen, *Bören, *Fröndenberg/Ruhr, *Hamm, *Lünen i *Unna. Trobem apartaments modestos i també cases espectaculars, barris miners i altres residencials, edificis històrics i altres ultramoderns. I també trobem diferents tipus d’amfitrions, perquè la gràcia de l’assumpte està precisament a anar visitant llocs i que els propietaris (metges, professionals liberals, mestresses de casa, antiquaris, mecànics, professors, un polític -quina bona operació d’imatge!-…) mostrin al visitant l’obra que acullen. No sé si a la fi de maig quan estigui a punt d’acabar la biennal, els amfitrions tindran encara tantes ganes d’explicar coses com al principi d’aquesta. Alguns dels propietaris de les “seus de la biennal” estaven familiaritzats amb l’art contemporani, uns altres simplement van respondre a un anunci d’un periòdic. En alguns casos, va haver-hi un veritable treball in situ per part de l’artista, en uns altres, la simple instal·lació d’una obra cedida per un museu o en altres casos, va haver-hi un treball més *curatorial a càrrec del responsable de la biennal, *Mathias Wagner K. Wagner K és un comissari alemany, establert a Berlín que, explícitament ha manifestat el seu deute amb l’exposició “*Chambre d’*amis” que va tenir lloc en 70 cases privades i va ser comissariada per Jan *Hoet a Gant en 1986 (el projecte que li va posar en el trampolí per a dirigir Documenta en 1992) i que va impressionar a Wagner K quan era estudiant.
Encara sense saber què passarà amb la segona edició d’aquesta biennal, si se celebrarà en una sola d’aquestes ciutats, si serà nòmada o quin serà el tema que tractarà, l’excepcionalitat d’aquesta primera edició passa per dos aspectes: primer, acostar-se al tema de la llum d’una manera ben àmplia, que a més d’incloure en el llistat d’artistes als “sospitosos habituals” com Michel *Verjux o James *Turrell aposta per uns altres molt menys obvis. El segon encert radica en aquest deambular per entorns privats i les converses que es generen, és a dir, en què l’art es converteixi en una cosa molt quotidiana.
Impossible comentar tots els treballs, perquè certament el nivell és irregular, però si que val la pena destacar diferents casos. L’artista islandès *Heimir *Björgúlfsson que habitualment utilitza animals per a referir-se a comportaments humans va convertir el traster del jove antiquari *Jens *Bartusch en un entorn ple de caçadors i caçats, de depredadors i víctimes, utilitzant animals dissecats i altres elements pertanyents al propi *Bartusch. *Mathias Wagner K va fer un delicat treball *curatorial en instal·lar la peça de Bas Jan *Ader amb la frase “*Please, don’t *leave em”, en una capella. *Julius *Popp va realitzar una espectacular instal·lació en la piscina de la senyora *Stahl en la qual anaven caient una sèrie de paraules extretes d’Internet, realitzades amb aigua i llum. Una instal·lació en format saló de *Jenny *Holzer amb missatges escrits en led al·ludint a la fluïdesa públic-privat, es presentava en una cantonada del saló dels *Leithe. *Maix Mayer va presentar un vídeo a l’habitació que la família *Brückner utilitza com a sala de projecció. El vídeo consistia en el registre d’una tradició tailandesa d’any nou en el qual la llum, el foc, els petards i els focs artificials aconsegueixen un protagonisme que apel·la a la resistència dels quals la celebren. I, finalment, una escultura lluminosa de manera geomètrica de *Sylvie *Fleury s’integrava tan bé a l’habitació de dos adolescents de l’apartament de la família *Giering que ens deixava amb la sensació d’estar irrompent massa en una intimitat de la qual no formàvem part.
Així doncs, grans interrogants en relació a futures edicions i també en relació al tema de la llum, però això no és obstacle per a ressaltar la labor *curatorial de *Mathias Wagner K, que amb la seva intel·ligent aproximació introdueix un debat sobre temes com l’espai públic, la vida urbana, la identitat de les ciutats (un *temazo si pensem que alguna d’elles, com *Bergkamen, va ser fundada en el 1966 com a resultat de la unió de sis comunitats) i el paper que l’art pot jugar en tot això.
