Recentment, la comissària Àngels Miralda publicava a la revista Frieze (febrer 2026) l’article Who Killed the Independent Curator?, un text que em remet als primers anys 2000 (no sense una certa sensació de vertigen) quan, en el context del Programa Curatorial de la Fundació De Appel d’Amsterdam, la figura del curador independent internacional ocupava un lloc central i noms com Hans-Ulrich Obrist, Maria Lind o Hou Hanru eren referents habituals.
Aquesta figura, hereva del llegat de Harald Szeemann i de projectes com When Attitudes Become Form (1969), posava l’èmfasi no només en els conceptes i processos artístics, sinó sobretot en la complicitat amb els i les artistes i en la interlocució crítica amb la institució. Sense formar part de l’organigrama institucional, el curador independent feia un paper de mediació entre artistes, institucions i públics, generant espais de tensió productiva.
Avui l’escenari és molt diferent. Els professionals independents (artistes, comissaris/àries, curadors/es o mediadors/es) esdevenen petites empreses unipersonals que han d’assumir simultàniament la gestió, la comunicació, la difusió i la producció, a més del treball conceptual i de recerca. Aquesta multiplicitat de rols respon menys a una elecció que a una precarització estructural del sector.
Alhora, l’art contemporani competeix per l’atenció en societats saturades d’estímuls, on els impactes visuals de les xarxes socials i la indústria de l’entreteniment desplacen sovint la temporalitat lenta de la recerca i del pensament crític. Tot i que fins a quin punt pot ser tant o més política l’actuació de Bad Bunny a la SuperBowl que programacions completes de museus parlant de decolonització, és ja un altre tema. Els recursos econòmics existeixen, però es distribueixen de manera desigual: abunden per a grans ampliacions museístiques o institucions emblemàtiques, mentre que arriben amb comptagotes al teixit cultural independent, sovint en forma de subvencions que generen incertesa pressupostària fins ben entrada la meitat de l’any.
En el seu article, Miralda assenyala també la consolidació d’un model en què les direccions artístiques de les grans biennals recauen en responsables de grans institucions, afavorint la circulació reiterada d’artistes i discursos i produint una homogeneïtzació que limita la pluralitat.
Tot i això, les institucions consolidades comparteixen amb les iniciatives independents la voluntat de pensar el present, preservar el patrimoni i imaginar futurs més justos, encara que aquesta aspiració es vegi sovint tensionada per les seves pròpies estructures. La solució no passaria tant per oposar-se a la institució, sinó per activar nombroses pràctiques instituents entre art i política que permetin implementar múltiples formes institucionals que puguin ser complementàries i realment transformadores.
[Text publicat a la revista Bonart número 203, març 2026]
