«Desvetllar les estructures de poder i control a través de la fotografia» és el leitmotiv del treball de Paula Artés. Partint d’una formació fotogràfica, la seva pràctica ha desplaçat progressivament el focus cap al procés de recerca i ha incorporat metodologies pròpies de l’anàlisi crítica i política. Als sistemes que examina identifica mecanismes de poder i control que operen des de la distància, la invisibilitat o la intangibilitat.
En diferents projectes ha abordat l’opacitat d’un cos de l’Estat, la Guàrdia Civil, entesa com a sistema operatiu de control policial (Fuerzas y cuerpos, 2016-2018); l’explotació de l’entorn natural i les formes de regulació exercides per grans oligopolis (Energía sumergida, 2018-2024; El caudal del río, 2021-2025); o l’espai VIP en un context esportiu com a lloc d’acords de gran impacte polític i econòmic (Palco de honor, 2025), per esmentar-ne només alguns.
Firma, (2017-2019) no és el seu treball més recent, encara que el pas del temps li ha anat afegint noves capes de significat. Iniciat com a projecte de fi de carrera, sota la tutoria de Tanit Plana i Marta Dahó, Firma, marca un punt d’inflexió a la feina d’Artés en atorgar un pes central a la investigació com a part constitutiva de l’obra. Firma, s’articula a partir d’una sèrie de preguntes directes i profundament polítiques: què arriba a saber l’Estat sobre nosaltres?, quanta informació personal gestiona? Des d’on exerceix el control? Quin ús fa d’aquestes dades?, que serveixen de detonants per aguditzar la nostra posició com a ciutadania crítica.
Firma, se centra en espais oficials que recullen i gestionen les nostres dades –centres mèdics, registres civils, tanatoris, biblioteques, oficines de correus–, que l’artista fotografia mitjançant una càmera de plaques i un procés analògic. Les imatges mostren llocs anònims, prototípics i perfectament intercanviables, sense rastre de presència humana. Els enquadraments, curosament elegits, remeten a punts morts: espais sense sortida, passadissos sense punts de fugida, travessats per una atmosfera kafkiana. Són imatges que evoquen els aspectes burocràtics de les nostres vides, ja indistingibles dels vitals.
De manera paral·lela, Artés recopila una gran quantitat de documents procedents d’aquests mateixos espais, formularis en què se’ns sol·licita informació personal i que, de manera reiterada, culminen amb el mateix verb en imperatiu: “firma”. De vegades acompanyat d’una coma que pretén suavitzar l’ordre, d’altres seguit de dos punts, però sempre enunciat com a mandat. Un gest aparentment banal que condensa la cessió de drets, dades i responsabilitats en un sol acte.
Fotografies i documents configuren així un retrat de l’estructura administrativa de l’Estat com a panòptic contemporani. El disseny carcerari de Bentham (una torre central des de la qual es vigila els reclusos sense que aquests sàpiguen si estan sent observats) i la seva reformulació per Michel Foucault, com a tecnologia de poder extensible a tota la societat, adquireixen un nou pes en el context de la digitalització accelerada, especialment a partir del 2020 amb la pandèmia.
El llibre d’artista(1) que forma part del projecte inclou una conversa reveladora entre la Paula Artés i la Gemma Galdón Clavell, doctora en polítiques de seguretat i tecnologia i analista de polítiques públiques. S’hi recorda com l’Estat modern es funda sobre la gestió de dades com a forma d’organització i control, i com la burocràcia té un paper clau en la constitució històrica.
Amb la digitalització, aquesta capacitat de control s’incrementa exponencialment. Les dades que aportem voluntàriament es creuen amb les que es recullen de forma involuntària, generades per la nostra activitat quotidiana, des de les compres que realitzem fins als itineraris que seguim, els serveis que utilitzem o les plataformes que consultem. Estem més controlats, però en som menys conscients i, paradoxalment, tenim menys capacitat de control sobre les nostres pròpies dades.
El tecnofeudalisme (2) del qual parla Yanis Varoufakis deixa de ser una abstracció teòrica per convertir-se en una realitat palpable. Les infraestructures digitals de dades no tenen com a finalitat principal facilitar-nos la vida ni ampliar els nostres drets, sinó maximitzar la rendibilitat de les grans corporacions tecnològiques globals.
Els espais que fotografia Paula Artés continuen existint, encara que les seves funcions s’hagin transformat radicalment. Ja no cal desplaçar-se físicament per fer un tràmit: només cal un o diversos clics. Les dades pugen llavors al que anomenem “el núvol”, un terme poètic i aparentment innocu que oculta la proliferació de centres de dades físiques, altament consumidors de recursos, especialment aigua i electricitat, amb un impacte ecològic i geopolític cada cop més evident.
La desaparició de l’espai físic no implica la desaparició del control, sinó la seva intensificació. El poder ja no necessita arquitectura monumental ni presència visible, opera de manera distribuïda, opaca i automatitzada. La burocràcia, lluny de diluir-se, esdevé més eficient, més ràpida i més difícil de qüestionar. El gest de signar, ara convertit a acceptar, marcar una casella o lliscar un dit, es produeix amb més freqüència i amb menys consciència de les seves conseqüències.
Firma, ens situa davant d’una paradoxa central de les democràcies contemporànies: com més s’agilitzen els sistemes administratius, menys marge queda per al dissens. El consentiment es torna una formalitat i la responsabilitat es desplaça cap a l’individu mentre les infraestructures de poder romanen fora del nostre camp de visió. La invisibilitat esdevé així una estratègia política fonamental. Allò que no es veu no es qüestiona, i allò que no es qüestiona es normalitza.
En aquest sentit, el projecte de Paula Artés traça una cartografia crítica del present, en què el control no s’imposa per la força, sinó que es gestiona mitjançant protocols, interfícies i llenguatges administratius que hem après a acceptar com a inevitables.
Comprendre aquests mecanismes, fer-los visibles i anomenar-los és un gest profundament polític. No garanteix l’emancipació, però constitueix una condició indispensable per imaginar-la. Perquè només allò que es comprèn pot ser qüestionat, i només allò que es qüestiona es pot, eventualment, transformar.
(1) Artés, Paula, Firma. Cuaderno de la Kursala, nº 90. Universidad de Cádiz, 2025.
(2) En Varoufakis, Yannis, Tecnofeudalismo, El sigiloso sucesor del capitalismo. Deusto, 2024 (Traducción de Marta Valdivieso), l’autor identifica als propietaris del que anomena «capital del núvol» com a nous senyors feudals, que ens converteix en serfs. La conseqüència és un augment de la desigüaltat.
[Aquest text acompanya l’exposició Firma, de Paula Artés al Centre Cultural Melchor Zapata, Benicássim. 19 Febrer – 26 Abril 2026]
