28 de juliol de 2014. Encara que el discurs oficial insisteixi que hi ha una recuperació econòmica, la crisi iniciada el 2008 ha vingut per quedar-s’hi. La desregularització econòmica i les seves conseqüències (inflació planetària, crisi alimentària i energètica, amenaça de recessió, etc.) i aquesta màxima que terroritza i paralitza parts iguals, anomenada “crisi de confiança en els mercats”, s’han convertit en bons arguments per reregularitzar tot el sistema i, per descomptat, no en favor dels drets fonamentals i les causes.
Sembla que ha arribat el moment de rellegir Marx. Des de la filosofia, l’art, el teatre i l’activisme polític es torna a les idees del filòsof ia la seva anàlisi crítica i minuciosa del capitalisme i les seves pràctiques, per esbrinar si és cert que estem vivint els darrers cops de cua del capitalisme, o es tracta d’un col·lapse previ al ressorgiment amb més força. Però que no s’estengui el pànic, perquè del que es tracta també és de rellegir-lo des de la contemporaneïtat, dessacralitzar-lo, comentar-lo i també ironitzar-lo.
L’any 2010, Jason Barker va dirigir el film Marx Reloaded, amb un “repartiment” en què apareixen Norbert Bolz, Micha Brumlik, John Gray, Michael Hardt, Antonio Negri, Nina Power, Jacques Rancière, Peter Sloterdijk, Alberto Toscano i Slavoj Zizek. En aquest àgil documental apareixen entrevistes amb partidaris de les anàlisis de Marx i també amb escèptics, així com del mateix Marx en versió animada intentant endinsar-se en una mena de matrix de les seves pròpies idees. “Taque el blue pill and you will wake up in Cologne és el director de la provincial newspaper. “Taque the red pill and I will show you how the permanent revolution goes”, li diu Stalin a Marx, mentre li ofereix primer una píndola blava ia continuació una píndola vermella.
Jason Barker no ha estat l’únic que ha gosat Marx. El teòric nord-americà Howard Zinn ho ha fet també amb una obra de teatre, Marx al Soho, en què Marx torna a la vida, però per una confusió burocràtica, no apareix al Soho de Londres, on va viure el seu exili, sinó al Soho de Nova York, on encara en estat de xoc vol aclarir malentesos, i la manera en què han estat interpretats capitalisme, el Marxisme i la Comuna de París. Ens movem doncs al terreny del “què passaria sí….?” i amb la necessitat de tornar a les fonts originals, a corregir lectures i interpretacions sospitoses.
Tornar a les fonts és el que ha fet, i de quina manera, Sylvain Creuzevault, prenent literalment El capital de Karl Marx per transformar-la a El capital i la seva granota de repetició, un espectacle que durant dues hores i mitja no dóna un respir i exigeix una gran agilitat mental per digerir tots els referents i voltes de rosca. L’obra, que s’ha pogut veure aquests dies en el context del Festival GREC, se situa el 1848, any de la revolució dins una altra revolució, que donaria lloc a la constitució durant uns dies de la Comuna de París. Creuzevault reuneix al Club dels Amics del Poble de París Raspail, Blanqui, Engels i altres per discutir si té sentit assaltar l’Assemblea de París. L’autor aprofita el moment per exposar els diferents conceptes marxistes en un context d’incerteses econòmiques, polítiques i socials que, ben mirat, no difereix tant l’actual. De fet, també hi ha les similituds amb els interrogants plantejats per plataformes ciutadanes i nous partits polítics aquí i ara com Podem o Guanyem.
b) escena obra
Quinze actors interpreten els diferents personatges i es pregunten en clau de comèdia -encara que sembli mentida- l’actualitat de nocions com a salari, democràcia o poder i no tenen objeccions a crear imaginàries converses entre Freud i Foucault, per posar un exemple. La comèdia –com insisteix el seu autor– de vegades sembla que s’acosta a Shakespeare, altres vegades a un míting polític; de vegades sembla una peça de Brecht i d’altres, una conversa que té lloc a la barra d’un bar. Per això és tan contemporània i per això també Le Capital de Creuzevault és tan esgotador. Potser només amb un rerefons d’humor negre és possible acostar-se a coses tan transcendents, perquè ens va la vida.
Humor negre i també pragmatisme desencantat, no mancat d’entusiasme és el que destil·len les paraules de Slavoj Zizek en un moment de Marx Reloaded: “We are in deep shit and we know it”. Les paraules de Zizek no poden ser més clares. Caldrà fer alguna cosa.
