http://www.a-desk.org/highlights/Momentos-de-autenticidad-Mireia.html
http://www.a-desk.org/highlights/Moments-d-autenticitat-Mireia.html
Llevamos tiempo observándolo. Quizá sea debido a la crisis y los recortes, pero no sólo. Está pasando en la mayoría de las manifestaciones culturales: cine, teatro, música y, por supuesto, artes visuales. Hay un regreso a la autogestión, al do it yourself, a la interlocución directa e individualizada con el espectador, a la pequeña escala.
Esta semana lo hemos visto en el Teatre Romea de Barcelona, en La nit just abans dels boscos (La noche justo antes de los bosques), un monólogo escrito por Bernard-Marie Koltès, que habla de soledad, de incomprensión y de rebelión. En esta ocasión, su director Roberto Romei no ha dejado que escuchemos este intenso monólogo cómodamente sentados en la platea del teatro, sino que hace que el espectador salga a la calle y sea interpelado por un personaje (brillante Òscar Muñoz) que podría ser cualquiera de los que habitualmente pululan por el Raval. Indefenso, vulnerable, reivindicativo, desesperado y digno, al mismo tiempo, el protagonista de La nit just abans dels boscos interpela al espectador y le guía por un recorrido por las entrañas del teatro mientras le explica sus experiencias, frustraciones, anhelos y deseos, como sólo se le pueden contar a un desconocido que nunca más se volverá a ver. Hay preciosos momentos de verdad en esa representación que termina en los camerinos, de los que el actor no puede salir a saludar, ni salir de su personaje porque, desde el principio, se ha renunciado a la segura separación entre el espacio de representación y el lugar del espectador.
No muy lejos del número 51 de la calle Hospital, donde está el Teatro Romea, está el número 14 de la calle Muntaner. Allí vive Mireia Sallarès, una artista que precisamente realizó un proyecto sobre “la verdad” y, como escribía Pilar Bonet en un artículo que le dedicó en A*DESK, “lleva muchos años tras los registros de vidas vividas, de aquellas realidades que consigna como verdadero patrimonio de la humanidad”. Ahora Sallarès presenta uno de sus trabajos más recientes y también más personales, Literatura de replà (Literatura de rellano) en el edificio donde antes vivió su abuela y ahora lo hace ella. Sallarès es una gran narradora que recopila historias y a veces las encuentra sin buscarlas. Este es el caso del edificio de la calle Muntaner, con un prostíbulo en el piso principal y dos rellanos con pisos tapiados, silenciados y sobre cuya pared la artista ha querido explicar sus historias, de vida vivida, sufrida y soñada, en la primera persona de sus anteriores inquilinos, interpelándonos directamente.
Literatura de replà es un proyecto que forma parte de la exposición “Jo em rebel·lo, nosaltres existim” (Yo me rebelo, nosotros existimos), organizada por la Fundació Palau de Caldes d’Estrac y, como en el caso de La nit just abans dels boscos, tampoco nos ha dejado tregua, ni una platea en la que protegernos de estas tranches de vie o momentos de autenticidad.
(CAT)
Portem temps observant-ho. Potser és a causa de la crisi i les retallades, però no només. Està passant en la majoria de les manifestacions culturals: cinema, teatre, música i, per descomptat, arts visuals. Hi ha un retorn a l’autogestió, al do it yourself, a la interlocució directa i individualitzada amb l’espectador, a la petita escala.
Aquesta setmana ho hem vist al Teatre Romea de Barcelona, a La nit just Abans dels Boscos, un monòleg escrit per Bernard-Marie Koltès, que parla de solitud, d’incomprensió i de rebel·lió. En aquesta ocasió, el seu director Roberto Romei no ha deixat que escoltem aquest intens monòleg còmodament asseguts a la platea del teatre, sinó que fa que l’espectador surti al carrer i sigui interpel·lat per un personatge (brillant Òscar Muñoz) que podria ser qualsevol dels que habitualment pul·lulen pel Raval. Indefens, vulnerable, reivindicatiu, desesperat i digne, al mateix temps, el protagonista de La nit just Abans dels Boscos interpel·la l’espectador i el guia per un recorregut per les entranyes del teatre mentre li explica les seves experiències, frustracions, anhels i desitjos, com només se li poden explicar a un desconegut que mai més es tornarà a veure. Hi ha preciosos moments de veritat en aquesta representació que acaba als camerinos, dels què l’actor no pot sortir a saludar ni sortir del seu personatge perquè, des del principi, s’ha renunciat a la segura separació entre l’espai de representació i el lloc del espectador.
No gaire lluny del número 51 del carrer Hospital, on està el Teatre Romea, hi ha el número 14 del carrer Muntaner. Allí hi viu Mireia Sallarès, una artista que precisament va realitzar un projecte sobre «la veritat» i, com escrivia Pilar Bonet en un article que li va dedicar a A*DESK, «porta molts anys darrere els registres de vides viscudes, d’aquelles realitats que consigna com a veritable patrimoni de la humanitat». Ara Sallarès presenta un dels seus treballs més recents i també més personals, Literatura de replà a l’edifici on abans va viure la seva àvia i ara ho fa ella. Sallarès és una gran narradora que recopila històries i de vegades les troba sense buscar-les. Aquest és el cas de l’edifici del carrer Muntaner, amb un prostíbul al pis principal i dos replans amb pisos tapiats, silenciats i sobre la paret dels quals l’artista ha volgut explicar les seves històries, de vida viscuda, soferta i somiada, en la primera persona dels seus anteriors inquilins, interpel·lant-los directament.
Literatura de replà és un projecte que forma part de l’exposició «Jo em rebel·lo, nosaltres existim», organitzada per la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i, com en el cas de la nit just Abans dels boscos, tampoc ens dóna treva, ni una platea en la qual protegir-nos d’aquestes tranches de vie o moments d’autenticitat.
