Portem temps observant-ho. Potser és a causa de la crisi i les retallades, però no només. Està passant en la majoria de les manifestacions culturals: cinema, teatre, música i, per descomptat, arts visuals. Hi ha un retorn a l’autogestió, al do it yourself, a la interlocució directa i individualitzada amb l’espectador, a la petita escala.
Aquesta setmana ho hem vist al Teatre Romea de Barcelona, a La nit just Abans dels Boscos, un monòleg escrit per Bernard-Marie Koltès, que parla de solitud, d’incomprensió i de rebel·lió. En aquesta ocasió, el seu director Roberto Romei no ha deixat que escoltem aquest intens monòleg còmodament asseguts a la platea del teatre, sinó que fa que l’espectador surti al carrer i sigui interpel·lat per un personatge (brillant Òscar Muñoz) que podria ser qualsevol dels que habitualment pul·lulen pel Raval. Indefens, vulnerable, reivindicatiu, desesperat i digne, al mateix temps, el protagonista de La nit just Abans dels Boscos interpel·la l’espectador i el guia per un recorregut per les entranyes del teatre mentre li explica les seves experiències, frustracions, anhels i desitjos, com només se li poden explicar a un desconegut que mai més es tornarà a veure. Hi ha preciosos moments de veritat en aquesta representació que acaba als camerinos, dels què l’actor no pot sortir a saludar ni sortir del seu personatge perquè, des del principi, s’ha renunciat a la segura separació entre l’espai de representació i el lloc del espectador.
No gaire lluny del número 51 del carrer Hospital, on està el Teatre Romea, hi ha el número 14 del carrer Muntaner. Allí hi viu Mireia Sallarès, una artista que precisament va realitzar un projecte sobre “la veritat” i, com escrivia Pilar Bonet en un article que li va dedicar a A*DESK, “porta molts anys darrere els registres de vides viscudes, d’aquelles realitats que consigna com a veritable patrimoni de la humanitat”. Ara Sallarès presenta un dels seus treballs més recents i també més personals, Literatura de replà a l’edifici on abans va viure la seva àvia i ara ho fa ella. Sallarès és una gran narradora que recopila històries i de vegades les troba sense buscar-les. Aquest és el cas de l’edifici del carrer Muntaner, amb un prostíbul al pis principal i dos replans amb pisos tapiats, silenciats i sobre la paret dels quals l’artista ha volgut explicar les seves històries, de vida viscuda, soferta i somiada, en la primera persona dels seus anteriors inquilins, interpel·lant-los directament.
Literatura de replà és un projecte que forma part de l’exposició “Jo em rebel·lo, nosaltres existim”, organitzada per la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i, com en el cas de la nit just Abans dels boscos, tampoc ens dóna treva, ni una platea en la qual protegir-nos d’aquestes tranches de vie o moments d’autenticitat.
