Ver esta publicación en Instagram
Sóc la Montse Badia, historiadora de l’art i comissària d’exposicions i projectes. Sóc cofundadora i directora d’ A*DESK.
Em preocupa l’estandardització que vivim i la pèrdua de drets. Crec que l’anàlisi del passat és crucial per entendre el present. Tot això ho tasllado al treball curatorial i a l’àmbit editorial partint de la recerca i la transdisciplinarietat.
No només tenim una relació estreta amb l’aigua: som aigua. El 70% del nostre cos i el 71% del planeta són aigua, però només un 2% és dolça. L’aigua és un recurs finit que circula, es regenera i es transforma, però no es pot crear. El cicle natural ja no pot seguir el ritme de la demanda global: si el 1900 la humanitat consumia uns 670 km³ anuals, avui en gasta prop de 4.000[1]. Ens trobem, doncs, davant d’una crisi ecològica que interpel·la la manera com consumim i administrem aquest bé comú que és també un dret humà.
L’aigua renovable disponible —la de pluja, aqüífers, embassaments o dipòsits— depèn d’una complexa infraestructura de captació, transport i tractament (pous, canals, dessaladores, depuradores). Tot plegat conforma una xarxa vital que sosté la vida humana, però també la industrial, agrícola i energètica. No és casual que la Biennal d’Arquitectura de Venècia 2025 hagi situat l’aigua al centre del debat: mentre el Pavelló Català reivindicava la imaginació radical com a eina per afrontar-ne la crisi, el projecte The Architecture of Virtual Water de Benedetta Tagliabue feia visible la petjada hídrica invisible del comerç i la construcció.
Beure, menjar, produir o desplaçar-nos requereixen aigua. Per això, gairebé tots els països disposen de Lleis de l’Aigua que regulen els drets d’ús, la qualitat, els serveis i les tarifes, així com la protecció de rius i llacs. Tot i ser un recurs gratuït, el seu tractament i distribució comporten costos elevats. En molts territoris, l’escassetat i la desigualtat en l’accés han generat tensions (les guerres de l’aigua) que travessen fronteres: és el cas dels conflictes al voltant del Tigris i l’Eufrates, el canal de Crimea, el llac Txad o el Mediterrani oriental i també dels abusos per part d’empreses transnacionals en sectors econòmics estratègics que provoquen un impacte negatiu en l’entorn i les comunitats afectades[2].
Davant aquest panorama, cal imaginar pactes hidro-socials[3] que integrin coneixement científic, comunitari i ambiental per garantir una gestió sostenible i justa. Com defensa Yayo Herrero[4], recuperar la memòria dels cinc elements —aigua, aire, terra, foc i vida— és essencial per repensar la nostra relació amb el món. L’aigua és recurs, metàfora i memòria; una força que modela territoris, cossos i relacions.
En aquest marc, “Cartografies d’aigua” proposa un recorregut per quatre pràctiques artístiques que converteixen l’aigua en dispositiu de percepció, rastre històric, genealogia del cos i eina de resistència. L’exposició es desplega com una confluència de mirades que vinculen ecologia, espiritualitat, tecnologia i cura. Les obres conviden a aturar-nos, a escoltar el curs del temps i del cos, a percebre allò líquid com un espai de relació i de memòria compartida.
Anna Dot. Libacions (2022–en curs)
Libacions és un projecte que consisteix en una sèrie de pàteres de ceràmica i accions col·lectives. S’inspira en els rituals grecs de libació, en què es vessava aigua o vi en honor dels absents. Les seves pàteres, decorades amb flora i fauna locals, s’han activat a París, Villava i Sant Martí d’Empúries. En aquesta darrera acció, inclosa a l’exposició Aigües, llengües i oblits (Museu de la Mediterrània, 2024), les libacions van seguir el traçat històric del Ter, des de Colomers fins al Mediterrani, homenatjant un antic braç del riu avui reduït a canals de rec. Libacions combina recerca, gest poètic i comunitat, i ens recorda que cada gota conté una història.
Caterina Miralles Tagliabue. 0.5 (2025)
0.5 és una instal·lació audiovisual que contraposa la intel·ligència tecnològica dels centres de recerca climàtica i el saber popular dels pescadors de la Llacuna de Venècia. El títol —0,5 cm— al·ludeix a l’augment anual del nivell de l’aigua, símbol de l’impacte de l’Antropocè. Dividida en quatre blocs temàtics, combina dades, relats i paisatges per reflexionar sobre l’ecologia, la memòria i la convivència entre formes humanes i no humanes de coneixement. L’obra esdevé un espai d’observació i escolta on la informació científica i la saviesa tradicional conflueixen en un mateix flux.
Fina Miralles. Mar, cel i terra (1973) i El retorn (2012)
Referent de l’art conceptual català, Miralles ha explorat la relació directa entre cos i natura mitjançant accions amb terra, herba, pedres i aigua. Mar, cel i terra és un collage que associa paraules i imatges —mar, cel, núvol, pluja, sol— per al·ludir a l’ecosistema com a unitat viva. El retorn és el registre fotogràfic d’una acció posterior en el temps que dialoga directament amb les dutes a terme als 70 (Relacions. Relació del cos amb l’aigua. El cos dins del mar) i que es vincula també als seus treballs sobre la figura de la dona, la font, el mar i les dones d’aigua com a formes de memòria ancestral. Com diu l’artista: “El que és important és l’aigua que canta, l’aigua viva. Canta l’aigua, canten els ocells, les sirenes, les balenes i cantem nosaltres.”[5] La seva obra ens convida a re-aprendre a escoltar aquest cant primigeni, com un acte d’afirmació i d’arrelament.
Stella Rahola Matutes. La Cronometradora (2023)
La Cronometradora és una instal·lació que converteix el vidre en metàfora de l’aigua i del temps. A través d’una arquitectura translúcida i respirant, l’obra reflexiona sobre el procés artesanal i científic del material, el seu caràcter porós i mutable. Rahola proposa un art “bevible”, fet de vapor i llum, que ens recorda la interdependència entre matèria, medi i cos. La seva recerca connecta tradició i innovació, coneixement manual i tecnologia, i defensa una pràctica artística compromesa amb la sostenibilitat i la cura del planeta.
Així, Cartografies d’aigua traça un itinerari que combina sensibilitat, coneixement i compromís. Les obres reunides parlen de la necessitat d’imaginar una nova cultura de l’aigua —una cultura que reconegui en ella no un recurs a explotar, sinó una forma de vida compartida. En temps d’emergència climàtica, aquestes pràctiques ens conviden a pensar des del flux, a entendre que, com l’aigua, també nosaltres formem part d’un cicle infinit de transformació i de retorn.
[Cartografies d’aigua és una exposició col·lectiva comissariada per Montse Badia, amb les artistes Anna Dot, Fina Miralles, Caterina Miralles Tagliabue, Stella Rahola Matutes, presentada a la Fundació Úniques 6/11/25 – 14/2/26]
[1] Paniagua, Jesús M. Agua. Historia, tecnología y futuro. Ed. Guadalmazán, Madrid 2023.
[2] Arenal Lora, Libia (ed.), Negocios insaciables: Estados, Transnacionales, Derechos humanos y Agua. Ed. Fundación para la Cooperación APY Solidaridad en Acción, 2015.
[3] Cerarols Ramírez, Rosa. “Pacte hidrosocial” a 100 paraules per a l’aigua: un vocabulari. (Ed. Eva Franch i Gilabert, Mireia Luzárraga, Alejandro Muiño). Catàleg Catalònia in Venice. Water Parliaments. Evento Collaterale de la 19a Exposició Internacional d’Arquitectura _ La Biennale di Venezia. Lars Müller Publishers, Institut Ramon Llull i Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), 2025
[4] Herrero, Yayo. Los cinco elementos. Una cartilla de alfabetización ecológica. Arcàdia Editors. Barcelona, 2021.
[5] Fina Miralles en conversa amb Mireia Sallarès. “Canta l’aigua, cantem nosaltres”. Video-entrevista. Fons #06 MACBA, 2021
Data: Dijous, 16 d’octubre 2025, 19:30 h
Lloc: MACBA, Auditori Meier, Barcelona
La conferència “Cossos d’evidència” amb Adam Broomberg i Ido Nahari analitza la circulació i el funcionament d’imatges violentes de genocidis passats i presents.
Des de Gaza fins a Namíbia, Nahari i Broomberg revisen les tècniques visuals de demonització i glorificació en la imatgeria de guerra per abordar el seu paper fonamental en la definició i representació dels límits morals de la violència. El debat gira al voltant de la nova gramàtica fonamentalista creada per aquesta documentació, que visualitza l’aflicció —els cossos destrossats de víctimes vulnerables que s’enfronten a invasors aparentment invulnerables— i així santifica certes formes de vida mentre en devalua d’altres.
Aquesta presentació segueix i amplia les reflexions que vam introduir el juliol passat (enllaços als articles a continuació), continuant la nostra exploració de com les imatges circulen, codifiquen i configuren la percepció de la violència.
Imatge destacada © Adam Berry
“Cossos d’evidència” és un esdeveniment organitzat per A*DESK i PEI OBERT – MACBA.
L’obra de teatre The Inheritance [L’herència], de Matthew López, parla de diferents generacions d’homes gais de la ciutat de Nova York: els d’avui i els d’ahir, aquells que van lluitar pels seus drets i contra la SIDA i la seva estigmatització. L’herència a què fa referència el títol és “la de la història, la comunitat i el jo de cadascú”.
En els darrers mesos hem perdut dues persones a qui devem molt. La Montse Guillén va viure el Nova York dels anys vuitanta i va patir la pèrdua de molts dels seus amics. Un d’ells, Keith Haring, va comptar amb la seva ajuda per gestionar els permisos i trobar una ubicació a Barcelona per al mural Tots junts podem parar la SIDA (1989). Parella i còmplice de Miralda, la Montse Guillén va fer una aportació única amb la seva manera de vincular la innovació culinària amb la creativitat artística. Amb Miralda van crear el restaurant El Internacional a Nova York i el projecte FoodCultura, una proposta visionària que explora les interrelacions entre cuina, art i ciència, i que col·lecciona, arxiva i activa aspectes de les identitats humanes, els rituals i les tradicions culinàries. La Montse era una persona activa, enèrgica, riallera i sempre disposada a embarcar-se en noves aventures.
Només unes setmanes després de la Montse Guillén, ens deixava també Antoni Mercader, pioner de l’art multimèdia a casa nostra i membre del Grup de Treball, on va coincidir amb Muntadas, entre altres. Va ser coautor, juntament amb Eugeni Bonet, del primer llibre sobre videoart publicat a Espanya: En torno al vídeo (1980). Durant un parell d’anys es va ocupar dels Dilluns de Vídeo a La Virreina, programant cintes representatives de l’evolució del mitjà. Va tenir un paper clau en la definició de la Mediateca de la Caixa, dirigida per Carme Garrido, concebuda com un gran arxiu accessible que posava el focus en l’ús social dels nous mitjans. Però, sobretot, l’Antoni Mercader era una persona generosa, que compartia la seva experiència i els seus coneixements mentre teixia ponts entre generacions d’artistes, crítics i comissaris.
Amb la Montse Guillén i l’Antoni Mercader tenim un deute immens les generacions que hem arribat després, i també les que han vingut —i vindran— rere nostre. Per ells, per la Montse i l’Antoni, ens queda un sentiment profund d’estima, homenatge i, sobretot, de gratitud.
Sovint es parla de com els diferents agents de l’ecosistema artístic redefineixen els seus rols i els seus models de treball. El cas de Hauser & Wirth és especialment interessant, no només per ser una de les galeries amb més pes en l’escena artística global, sinó també per com ha anat definint cadascun dels seus espais de manera diferenciada, aportant elements d’entorn i benestar que enriqueixen l’experiència de col·leccionistes, clients i visitants. Hauser & Wirth Menorca n’és un clar exemple, ja que combina natura, sostenibilitat i una certa exclusivitat.
Ara bé, no és el moment d’analitzar models de galeria, sinó de posar el focus en les dues exposicions que acull actualment aquest espai privilegiat: dues mostres individuals dedicades a dues artistes amb trajectòries àmpliament consolidades: Mika Rottenberg i Cindy Sherman.
Cindy Sherman. The Women
Retrobar l’obra de Cindy Sherman és sempre un esdeveniment remarcable, especialment si tenim en compte que la seva darrera exposició individual a l’Estat espanyol va tenir lloc l’any 1996 al Museo Nacional – Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, organitzada conjuntament amb el Museu Boijmans Van Beuningen de Rotterdam.
En aquesta ocasió, The Women reuneix una selecció significativa de treballs creats entre les dècades de 1970 i 2010. S’hi poden veure algunes de les seves sèries més icòniques, com Untitled Film Stills (1977–1980), on Sherman recrea fotogrames ficticis que evoquen la nouvelle vague, el cinema francès dels anys seixanta, el neorealisme italià o fins i tot Hitchcock.
Aquesta és l’única sèrie a la qual l’artista ha posat títol. Tal com explica en un documental produït per Art21 —projectat dins l’exposició—, Sherman no acostuma a titular les seves obres perquè perquè prefereix deixar espai a l’ambigüitat de les imatges per no condicionar-ne les possibles lectures. A l’exposició de Menorca també s’hi poden veure peces dels seus anys d’estudiant, on ja s’hi detecta el germen de les Untitled Film Stills. En aquestes imatges primerenques, com en gran part de la seva trajectòria, Sherman utilitza maquillatge, perruques, màscares i vestuari, i exerceix simultàniament de model, directora i fotògrafa, accionant la càmera des de dins l’escena. També s’hi inclouen imatges de les Murder Series, en què encarna personatges tan quotidians com inquietants, que anticipen algunes de les figures que apareixeran més endavant al film de distribució comercial Office Killer (1997).
Ara bé, el protagonisme de la mostra recau en sèries més recents on Sherman representa dones —el fil conductor de l’exposició— de mitjana edat i de diverses condicions socials i econòmiques, situades en escenaris enigmàtics. A vegades són paisatges dramàtics, tractats amb un fort component pictòric, que contrasten amb els models d’alta costura que vesteixen les protagonistes (en col·laboració amb Vogue i Harper’s Bazaar); altres cops, són imatges construïdes a partir de capes i dobles exposicions fotogràfiques.
La sèrie coneguda informalment com The Flappers fa un recorregut per diferents prototips de dones de les dècades de 1920, 1930 i 1940: dones empoderades amb voluntat de transformar la societat. Aquestes obres introdueixen també la reflexió sobre l’edat i l’envelliment. Un dels moments més suggerents del documental abans mencionat mostra l’estudi de l’artista, amb calaixos perfectament ordenats plens de pròtesis dentals, ulleres, màscares, i també la veiem emocionada comprant peces de roba —estampats animals, lluentons i molt de brilli brilli— a partir del qual va intuïnt a les seves noves protagonistes.
La seva indagació sobre la construcció de la identitat a través de l’autorepresentació —un dels grans temes del seu treball— anticipa el moment actual de les xarxes socials, especialment Instagram. Justament en aquesta plataforma podem trobar el perfil cindyshermanlegacyproject, una iniciativa de Hauser & Wirth per conservar les seves fotografies i preservar el seu llegat artístic.
Mika Rottenberg. Vibrant Matter
L’exposició Vibrant Matter de Mika Rottenberg es mou entre la realitat i la ficció per explorar els sistemes del postcapitalisme i com condicionen les nostres vides. Rottenberg crea instal·lacions i videoinstal·lacions immersives que confronten l’espectador amb mecanismes absurds de producció, treball i consum. Dues de les peces principals que s’hi presenten són Cosmic Generator (2017), mostrada per primera vegada a Skulptur Projekte Münster, i Spaghetti Blockchain (2019).
Cosmic Generator connecta escenes reals i fictícies que enllacen llocs tan distants com Mèxic, Califòrnia i un mercat de productes de plàstic a la Xina. Spaghetti Blockchain, per la seva banda, gira entorn dels materials: des de les matèries primeres fins a textures artificials, passant per partícules microscòpiques registrades durant una estada de l’artista al CERN. Aquesta videoinstal·lació de tres canals incorpora un treball sonor molt acurat, que combina des de sons de manipulació de boles de plàstic i efectes ASMR fins a cants guturals tradicionals de Sibèria, creant una connexió sensorial amb l’espai i amb la natura.
Aquest univers sonor ens acompanya mentre visitem la seva instal·lació més recent, Lampshares (2024–2025), en què l’artista transforma el seu estudi de Nova York en una mena de microeconomia circular. En col·laboració amb Inner City Green Team i Gary Dusek, Rottenberg ha creat una sèrie de làmpades a partir de lianes invasores recollides al nord de l’estat i plàstic reciclat de contenidors locals. Així, l’artista construeix escultures funcionals a partir de materials considerats tòxics o residuals. Però no hem d’oblidar que molts d’aquests materials tenen un origen orgànic, ja que provenen del petroli i, per tant, d’organismes vius de fa milions d’anys. Amb aquesta reutilització, Rottenberg resignifica residus i materials nocius atorgan-los un nou ús que posposa -i qüestiona- el seu impacte ambiental.
Montse Badia
