Sóc la Montse Badia, historiadora de l’art i comissària d’exposicions i projectes. Sóc cofundadora i directora d’ A*DESK.
Em preocupa l’estandardització que vivim i la pèrdua de drets. Crec que l’anàlisi del passat és crucial per entendre el present. Tot això ho tasllado al treball curatorial i a l’àmbit editorial partint de la recerca i la transdisciplinarietat.
En el debat actual entorn del control d’accès al coneixement, la prohibició, la censura i les cancel·lacions, les fake news, les estratègies de distracció, la dependència de les pantalles i la manca de sentit crític, proposem articular A*LIVE 2024 a partir del concepte de Radical Cuteness.
Radical Cuteness
La influència dels mems i el «cute» en la cultura popular és part d’imaginació col·lectiva de forma radical, i Radical Cuteness pretén ajudar a desemmascarar els mecanismes que, basats en estratègies subliminals de seducció —allò adorable, infantil, tendre, allò vulnerable, fràgil, allò suau—, influencien, pertorben i confonen per tal de reprogramar les ments. Aquest enfocament qüestiona els significats culturals i polítics que s’amaguen darrere aquestes estètiques. Aquests mecanismes disruptius són cada cop més interns que externs i van més enllà de la prohibició per desplegar-ne el control a partir d’una veritable guerra psicològica que l’entorn digital no fa sinó intensificar. Ho veiem a través de la presència massiva a Internet de productes DIY molt populars i atractius, en què els aspectes subliminals modelen la consciència col·lectiva, tot introduint missatges supremacistes.
A*LIVE 2024, Radical Cuteness vol aprofundir en aquests temes a partir d’una estructura àgil i dinàmica. Per això comptarà amb Nuria Gómez Gabriel com a mestra de cerimònies i conductora de l’esdeveniment; la projecció del vídeo Nation Estate (2011) de l’artista Larissa Sansour; una conferència performàtica a càrrec de Noura Tafeche i Alex Quicho. La imatge gràfica i visuals del projecte que aniran introduint les diferents seccions, a càrrec de les artistes Momu & No Es. L’esdeveniment A*LIVE 2024 es completarà amb una secció Q&A, a càrrec de les responsables d’ A*DESK, Montse Badia i Maria Muñoz.
Núria Güell tanca el primer cicle del programa públic Géiseres (comissariat per Montse Badia) amb una conferència titulada PATRIMONI NACIONAL. Nova exposició temporal al MNAC, 2024.
Conferència “Patrimoni Nacional. Nova exposició temporal al MNAC”
Núria Güell tanca el primer cicle del programa públic Guèisers (comissariat per Montse Badia) amb una conferència que porta per títol PATRIMONI NACIONAL. Nova exposició temporal al MNAC, 2024.
L’artista fa pública la seva extensa investigació entorn a la poc coneguda funció dels museus com a dipositaris d’obres d’art que passen per algun procés judicial. Una recerca dins i fora del museu i fruit de múltiples converses amb professionals de la gestió, la seguretat i el registre de les obres d’art als centres patrimonials.
La proposta de Núria Güell pren la forma d’una conferència en la que recopila tot aquest procés, per tal d’evocar una exposició comissariada, no ja per especialistes en art, sinó pels tribunals de justícia.
Núria Güell entén la seva pràctica artística “com una pràctica social i políticament necessària en la que el fet cultural i l’establert es posen en joc”. El seu procés de treball parteix de la recerca i l’anàlisi de dades i situacions, continua amb el plantejament d’interrogants i, finalment, amb una proposta d’actuació d’incidència real.
En la seva recerca al Museu Nacional d’Art de Catalunya es fixa en una funció poc coneguda, però habitual, dels museus: la de custodiar les obres que es troben en dipòsit judicial, és a dir, aquells béns (obres d’art) que els jutges procedeixen a assegurar com a béns litigiosos quan en un cas legal es decreta un embargament o una confiscació.
Núria Güell aprofundeix en aquest paper de custodi, que entra clarament en les funcions del museu (tal com són definides per la UNESCO, “la institució al servei de la societat que investiga, col·lecciona, conserva, interpreta i exhibeix el patrimoni material i immaterial”) però que, al mateix temps, evidencia l’altra cara de la noció de patrimoni associada a valors humanistes, de coneixement, de bellesa o de bondat. Precisament pel seu valor, les obres d’art són també objecte d’espoli, de falsificacions o d’adquisicions fora de la legalitat.
Per tal d’aprofundir en les friccions que generen les definicions de valor patrimonial procedents de relats no legitimats, la proposta de Núria Güell pren la forma d’una conferència en la que recopila tot el seu procés de recerca, per tal d’evocar una exposició comissariada, no ja per especialistes en art, sinó pels tribunals de justícia. Amb aquest projecte, Núria Güell ens convida a reevaluar la dicotomia entre les nocions idealitzades de preservació cultural i les complexitats jurídiques subjacents en la custodia de l’art en un context social contemporani.
El juny del 2020, el mític club techno berlinès Berghain, tancat durant la pandèmia, va reobrir per presentar l’exposició Studio Berlin, amb treballs de 117 artistes residents a la ciutat. Un d’ells, Rirkrit Tiravanija, va presentar una instal·lació a l’exterior de l’edifici amb la frase “Morgen ist die Frage” [Demà és la pregunta]. Quatre anys més tard, aquesta frase i aquesta referència a Tiravanija apareix a l’obra Totentanz. Morgen ist die Frage, de la companyia La Veronal, una creació que es va presentar al Teatre Lliure i que aglutina una instal·lació, un vídeo i una performance que porta al present les danses de la mort medievals.
Hi ha molts paral·lelismes entre l’època medieval i l’actual. Si la primera va ser un moment de guerres, pestes, desgovern, bandidatge, insurrecció, divisions i cismes religiosos, en el moment actual, denominat tecnofeudalisme per l’economista Yanis Varoufakis, els senyors feudals són els propietaris del “capital del núvol” i la resta som serfs, un nou sistema d’explotació que fa que augmenti la desigualtat. La indefinició i la incertesa fan que es reobrin ferides, frustracions, temors mil·lenaris i es converteixen en terreny abonat per a missives simples i populistes. Les danses de la mort medievals eren una manera de sobreposar-se a la por. La por a la mort i a la inseguretat; una por que a les nostres societats s’associa també a la pèrdua de valors i a una sobrereacció per conjurar-la a partir de l’excés (d’imatges, de produccions, de sorolls, d’activitats, d’opinions…). El vídeo final de Totentanz, amb una allau d’imatges d’un present desbordat (guerres, violència, festes, masses, protestes, genocidis…), ens deixa sense respiració. Potser és aquesta la manera actual de neutralitzar les pors, amb un excés d’imatges i sorolls que ens hipnotitza. Mentre dura aquest estat de xoc, amb total impunitat regna la censura (la que demana no fer declaracions polítiques compromeses, assenyalar injustícies o, directament, cancel·la).
Però també les danses de la mort són una catarsi després de la qual poden sorgir coses noves. L’edat mitjana no va ser un període uniforme sinó que entre els segles XI i XV es varen fixar les bases del Renaixement, així com un interès científic per la investigació de la naturalesa, els coneixements empírics i els fenòmens de l’univers. En el present conviuen aspectes de diferents moments, la diferència és que tots aquells canvis que en el passat es produïen en segles ara poden tenir lloc en pocs anys. És imprescindible estar atents a les analogies analítiques per entendre l’actual sistema internacional, però a diferència de com ho farien els estudiosos de la política internacional o de la sociologia, qui millor pot treballar aquestes analogies són els i les artistes que, d’una manera lliure, generen espais de pensament i de lucidesa.
[Article publicat a Bonart, març 2025]
Montse Badia
