Una de les característiques més destacables de les propostes artístiques actuals és que -més que donar respostes- ens plantegen preguntes, amb la finalitat d’activar els mecanismes precisos per a fer-nos canviar o, si més no, qüestionar la nostra percepció de les coses, del món en què vivim i de nosaltres mateixos.
Si entenem l’art com una forma complexa de coneixement, sembla oportú coincidir amb Harald Szeemann i definir el treball dels artistes com a sismògrafs dels canvis que es produeixen en la societat.
Aquestes reflexions són el punt de partida del cicle d’exposicions per al Espai 13 de la Fundació Joan Miró. Aquest cicle engloba cinc propostes artístiques que, si bé distintes, comparteixen una aproximació i una visió bastant peculiars o diferents de la realitat, que desencadenen en l’espectador una estranyesa i, finalment, un qüestionament. El títol Angle de visió: 143° al·ludeix a un angle de visió molt poc habitual, no constitueix un referent estàndard i vol encarnar aquest singular punt de vista inèdit que proporciona una mirada molt més àmplia. El subtítol, “objects in the rear view mirror llauri closer than they appear” (els objectes reflectits en el mirall retrovisor estan més pròxims del que sembla), és una frase que pot llegir-se en els retrovisors dels automòbils i que alerta sobre una distorsió òptica que els conductors han de tenir en compte per a la seva pròpia seguretat. En el context d’aquest cicle d’exposicions, aquesta lleugera distorsió serveix de metàfora de la varietat de perspectives i filtres en la percepció de la realitat.
Els artistes participants es mouen en l’àmbit d’aquest canvi de perspectiva, buscant una aproximació del món circumdant des de punts de vista inèdits o, com a mínim, poc habituals. La seva actitud considera la possibilitat de la diferència o, cosa que és el mateix, accepta el dubte. En els seus respectius plantejaments, posen de manifest el mode en què, a partir d’una determinada escala de valors, estructurem els nostres entorns, carregant-los de sentit i d’autoritat. Al mateix temps, insinuen que tals valors poden ser capgirats, o tal vegada qüestionats i no acceptats com a absoluts.
Des de la ironia, el compromís polític, la ingenuïtat o el gust per l’absurd, Luis Bisbe, Jens Haaning, Antonio Ortega, Claude Closky i Simon Starling ens conviden a ser conscients de la necessitat de posar en qüestió els paràmetres i valors assumits.
Montse Badia
