Els mons futurs o els futurs del món que apunta Okwui Enwezor a la 56 edició de la Biennal de Venècia no són precisament optimistes, sinó foscos, confusos, bigarrats, injustos i plens de desigualtats. Ens dirigim cap al 1984 de George Orwell, trenta-un anys més tard del vaticinat per l’escriptor britànic i amb una aparença més acolorida encara que igual de totalitària. El poder de les corporacions i el control a què tots ens veiem sotmesos creixen a passos de gegant paral·lelament a la facilitat per accedir a la informació, encara que no necessàriament al coneixement. I aquest màxim control és directament proporcional a la infantilització de la societat. Propiciat per l’auge de l’entorn digital i dels videojocs es dóna un procés de ludificació, és a dir, l’ús de tècniques i dinàmiques pròpies dels jocs, que afecta tots els camps, des de l’educació fins a l’àmbit empresarial passant pel de les comunicacions. Tot ha de ser agradable, lúdic i entretingut, ha de garantir un gaudi i una recompensa immediats i, sobretot, no ha de fer pensar gaire.
El món de la cultura i l’art no són aliens a aquests processos i dicotomies: institucions molt grans i poderoses o iniciatives molt petites i fràgils que lluiten per la seva supervivència. I al mig, gairebé res. La pròpia biennal de Venècia és un perfecte exemple de maquinària de legitimació i rendibilitat assegurada, de soroll i consum ràpid i d’entreteniment per a hordes de visitants/turistes, i segons qui sigui el comissari convidat, de continguts més o menys rigorosos, però sempre en relació amb aquest teló de fons.
Si bé és cert que a la societat ia la cultura es dóna aquesta polarització de què parlàvem (l’exemple per excel·lència seria la construcció de les franquícies del Louvre o del Guggenheim a Abu Dhabi) també és cert que detectar aquests mecanismes i fer-los públics és la millor manera de despertar les consciències i passar a l’acció. L’artista Daniel García Andújar va ser conscient fa temps quan l’any 1996 va iniciar el projecte Technologies to the People, un fake d’una empresa que permetia accedir a les noves tecnologies ia la societat de la informació i que evidenciava les seves estratègies de control i repressió. No hi ha dubte que hi ha una ludificació i una infantilització de la societat, però també és un fet que l’accés a les tecnologies de la comunicació fa possible l’organització i la reacció col·lectives. Ho veiem en cultura i ho estem veient també en política.
Apple va fer un anunci l’any 1984 per presentar el primer model d’ordinador Macintosh. El va dirigir Ridley Scott i hi apareixia una esportista vestida amb short vermell i samarreta blanca que, carregada amb un martell apareixia corrent entre una audiència grisa i uniforme, el llançava i feia explotar una gran pantalla en què apareixia el “gran germà” amb el seu discurs autoritari i hipnotitzant. “Veuràs com el 1984 no serà com el 1984” era l’eslògan que ara hauríem de fer nostre perquè el segle XXI no sigui com el 1984.
[Article publicat a Bonart, 2015]
