La recent exposició de Tim *Burton en el *MOMA de Nova York, la constant aparició d’articles sobre algunes pel·lícules i cineastes (*Haneke, *Tarkovski, *Kiarostami…) en revistes d’art especialitzades i, sobretot, la manera en què alguns artistes insisteixen a oferir una experiència cinematogràfica en les seves instal·lacions en museus i centres d’art evidencien la permeabilitat absoluta de les fronteres entre art i cinema. Res nou, per descomptat, però cada vegada més palès.
No hi ha dubte que la forma més generalitzada d’experiència de la imatge en les societats actuals és la imatge en moviment. Si a això afegim que els artistes gaudeixen de flexibilitat per a utilitzar tots aquells mitjans al seu abast per a desenvolupar els seus discursos, no és estrany que per a nombrosos artistes el cinema sigui el gran referent, que cada vegada sigui més freqüent que cineastes exposin en institucions artístiques o que artistes es converteixin en cineastes i presentin els seus llargmetratges en festivals i sales de cinema.
Recordem alguns casos: Andy Warhol va filmar el *Empire *State *Building durant vuit hores i Douglas Gordon ho “va refilmar”. El mateix artista, en 1993, en 24 *Hour *Psicho pren Psicosi d’Alfred Hitchcock i l’alenteix fins a donar-li una durada de 24 hores, la mateixa que la que narra l’acció. En Remake, Pierre *Huyghe fa una versió casolana però absolutament fidel de La finestra indiscreta (*Rear *Window) de Hitchcock. En Walt & *Travis, Martí *Anson filma una *road *movie plena d’al·lusions a París, Texas de *Wim *Wenders i *Two-Llanci *Blacktop de Mont *Hellman, però incloent totes aquelles escenes o temps morts que mai apareixerien en una *road *movie a l’ús. En La distància correcta, Mabel *Palacín analitza la nostra relació amb les imatges, a partir d’un protagonista que viu envoltat d’escenes de pel·lícules amb els personatges de les quals es vincula i identifica.
Una altra variant és la de museus que exposen els universos creatius de cineastes, com Stanley Kubrick o Federico *Fellini o casos com els d’alguns autors del cinema experimental dels 60, com Kenneth *Anger, Michael *Snow o *Harun *Farocki que exposen en museus uns treballs que difícilment podrien tenir una trajectòria als cinemes comercials. I finalment, el cas més cridaner és el d’artistes que realitzen el camí invers, fent el salt a la producció cinematogràfica. Així, *Julien Schnabel és ara un consolidat director; Steve *McQueen és autor del llargmetratge *Hunger (2008), que aborda el tema dels presos polítics de l’IRA i es disposa a rodar una pel·lícula sobre *Fela *Kuti, *Shirin *Neshat, en *Women *without *Men (2009) compte la història de quatre dones durant els dies del cop d’estat a l’Iran en 1953. Els tres han estat reconeguts amb premis en prestigiosos festivals com Venècia o Cannes.
Això ens fa pensar en el caràcter de laboratori d’assaig de l’àmbit art. El museu pot ser el refugi de cineastes i també el banc de proves per a artistes l’ambició de les quals és convertir-se en cineastes, fer pel·lícules i mostrar-les en cinemes.
[Article publicat en *Bonart, 2010]
