Amb el seu treball, Carolina Bonfim explora els codis de la gestualitat i de la representació del cos, així com les sobreposicions i els desplaçaments entre la mirada i la presència física. Mitjançant projectes d’escala molt humana, l’artista planteja escenaris i situacions que permeten una relació directa entre artista i espectador, així com el qüestinament de tots dos rols.
Amb una formació en arts escèniques i visuals a l’Institut d’Arts UNESP de São Paulo, Carolina Bonfim (São Paulo, Brasil, 1982) es va instal·lar a Barcelona per seguir un màster de Producció i Investigació Artística de la Universitat de Barcelona. La constatació de les diferències dels moviments corporals, especialment al ball, entre tots dos llocs, la va portar a una investigació fruit de la qual són els treballs, Here, Please (2012) i Remake of movements in night clubs (2012). Al primer, reproduïa amb exactitud els moviments d’algunes coreografies relacionades amb la cultura pop, després del seu estudi minuciós i sistemàtic. Al segon, després de l’observació acurada dels moviments de ball al club Moog de Barcelona, l’artista els reproduïa mimèticament com a manera per establir un diàleg amb altres persones.
Tots dos projectes són antecedents directes de Balmes 88 (2014), una performance realitzada per l’artista als espais d’un local del número 88 del carrer Balmes de Barcelona, que havia estat el club after del mateix nom i que s’estava transformant als espais que acolliria la galeria d’art Cyan. En aquests espais, encara en obres, durant quatre divendres dels mesos d’abril i maig, l’artista es va dedicar a ballar en solitud, alguns dels èxits que sens dubte van sonar durant l’anterior vida del local. L’acció, que només podia ser vista des del carrer, convertia els possibles espectadors en voyeurs. Com un acte de resistència, Bonfim recuperava el passat de l‟espai i evidenciava com els canvis d‟usos no són sinó el resultat de les transformacions urbanes i dels mecanismes de poder que les dicten i que, directament i indirectament, condicionen determinades formes d‟usos i comportaments.
Les relacions interpersonals i el replantejament i les interferències entre els rols d’artista i públic, així com la reformulació de la noció de performance són constants en el treball de Carolina Bonfim. Un exemple destacat és Cor 190, una performance per a un únic participant que es va presentar en el context de la convocatòria Barcelona Producció 2013 de La Capella. El número 190 del títol fa referència a la freqüència de pulsacions que marquen el llindar de l’atac cardíac. A Cor 190, Bonfim al·ludeix a la taquicàrdia que pot originar la tensió o la incertesa. La performance no és realitzada per l’artista sinó pel participant que decideix inscriure’s i obeir les instruccions que via SMS el van guiant per la Rambla de Barcelona fins a acabar en un pis del barri del Raval on ningú no l’espera. La disposició a assumir que el rol de públic no ha de ser passiu ni còmode, implica, com a espectador, l’acceptació d’una transferència en el control del treball, l’obertura a l’inesperat, la submissió de seguir unes indicacions, d’entrar a l’espai de ficció d’un altre oa la possibilitat de ser un altre. En endinsar-se en un espai privat que és d’un altre i en absència d’aquest, l’espectador es trobava amb algunes fotografies que li mostraven fent el recorregut que havia fet només uns minuts abans, és a dir, el confrontaven amb l’evidència que havia estat observat, vigilat i controlat. En la tensió entre diferents contraris (presència i absència, espai públic i espai privat, identificació i resistència), Carolina Bonfim planteja la performance com a mitjà per repensar el jo, la relació amb els altres, la construcció de l’espai personal i interpersonal o els mecanismes de transferència de control.
Enviar comentarios
[Publicat a xtrart]
