Malgrat la proliferació de biennals que se celebren a tot el món i de l’acceptació de la seva naturalesa especulativa, la Biennal de Venècia continua sent l’esdeveniment de referència a la qual el món de l’art acudeix al complet. Tan criticada com celebrada, la cita a Venècia continua estant bé present en totes les Blackberries, iPhone i Moleskine del món de l’art.
2008-2009 ha estat un període “bienalero” per a Daniel Birnbaum. L’any 2008, va ser comissari de les triennals de Yokohama i Torí (d’aquesta última donàvem compte en a-desk: i aquest 2009 ho ha completat comissariant l’exposició internacional de la Biennal de Venècia.
Daniel Birnbaum és un comissari subtil. No és polèmic ni dogmàtic i acostuma a treballar “al costat dels artistes”. Rector des de l’any 2001 de la Staedelschule de Frankfurt, anteriorment va dirigir Iaspis, un espai d’estudis per a artistes i programa d’intercanvis a Estocolm. En les seves propostes, acostuma a ser generós en els seus plantejaments, en el sentit que amb les seves exposicions i projectes planteja qüestions d’una manera no massa rígida i, sovint, cedeix el seu protagonisme als artistes i els seus treballs.
Si en l’hivern del 2008, la melancolia com a motor creatiu era el “leitmotiv” de la triennal de Torí, en la primavera del 2009, la creença en l’art com a motor per a fer, fabricar, construir o inventar mons es converteix en el lema d’aquesta Biennal de Venècia. L’exposició internacional comissariada per Birnbaum per a la Biennal de Venècia no és prospectiva sinó recapitulativa, intenta ordenar i establir noves genealogies més que llançar teories inèdites. Es nodreix d’alguns referents en la recent història de les exposicions (com per exemple “Poetry Must Be Made by All! Transform the World!”, que l’any 1969 va juxtaposar polítiques radicals amb art d’avantguarda) o de llibres com “Ways of Worldmaking” de Nelson Goodman (de qui pren directament el títol per a la seva exposició) per a reivindicar la diversitat i la multiplicitat de referents, encara que a vegades no encaixin o semblin contraposats, apel·lant, en definitiva, a la pròpia multiplicitat, tan ben explicada per Pablo Neruda en el seu poema “Molts Som” (“De tants homes que soc, que som /no puc trobar a cap/ Se’m perden sota la roba, /es van anar a una altra ciutat.)
Conscient que “la festa ha acabat”, el comissari d’aquesta biennal sembla demanar calma i moderació i, sobretot, molt de sentit comú. Birnbaum no advoca per l’espectacle, sinó que es posiciona en un bon nivell artesanal que defineix conceptes amb claredat i amb precisió. “Making Worlds” és un projecte cuidat detalladament. Per exemple, el disseny gràfic (a càrrec de Stockholm Design Lab) desconstrueix les banderes de tots els països fins a reduir-les als seus components més bàsics: les formes geomètriques que es juxtaposen i adquireixen nous significats. L’exposició en el Palazzo delle Espozioni en els Giardini (molt més aconseguida que la part del Arsenale, tot cal dir-ho) inicia el seu recorregut amb les tensions creades en l’espai per Tomas Saraceno, que immediatament situa a l’espectador en un espai i un temps distints, en els quals ha de definir la seva posició i el seu recorregut de manera conscient. Una experiència que guarda uns certs paral·lelismes amb l’estupend inici de l’exposició en Arsenale, amb els fils d’or de Ligia Papi que semblen lluitar entre la tensió i la immaterialitat.
El recorregut per l’exposició va conduint a l’espectador per moments que es van alternant entre el gaudi, la reflexió i la identificació. L’experiència de l’espai, la identificació de l’espai art com a lloc per a la utopia i la possibilitat que l’espectador formi part activa del procés (i no parlo aquí d’interactivitat, sinó de ser partícip) li van acompanyant de la mà de Gordon Matta-Clark, Yona Friedman o Yoko Ono, per citar tres exemples ben representatius d’aquests tres aspectes.
“Making Worlds” confirma certeses més que intuïcions i cerca dibuixar genealogies que connectin artistes actuals amb referents ancorats en les dècades dels 60 i 70, emfatitzant els seus punts en comú, però també assenyalant les diferències, amb una doble finalitat: apuntalar discursos actuals en referents anteriors i, alhora, permetre relectures de postures que ja formen part de la història de l’art. Les presències de Gutai, Baldessari, Fahlström o el ja citat Matta-Clark han d’entendre’s en aquest rol d’antecedents amb unes pervivències clares en l’actualitat i, alhora, com la necessària revisió d’uns postulats que no poden diferenciar art de vida i que no poden deixar d’entendre l’art com un dels últims reductes des dels quals és possible transformar la societat (en major o menor escala, però transformar-la, al cap i a la fi).
És probable que “Making Worlds” no es converteixi en un referent en la història de la Biennal de Venècia. No és trencadora, ni polèmica, ni tan sols especulativa. No obstant això, sí que ens sembla honesta en els seus plantejaments i generosa amb els treballs dels artistes. La llista apareix poblada de creadors amb els quals Birnbaum ha treballat en nombroses ocasions, fet que es tradueix en una bona presentació dels treballs (excel·lents els espais dedicats a Wolfgang Tillmans, excepcional la peça de Simon Starling, i molt encertades les intervencions de Tobias Rehberger en el bar i Rirkrit Tiravanija en la llibreria, per citar només alguns).
“Making Worlds” no és una exposició de tesi, sinó de propostes i d’experiències que s’adapta perfectament a aquest espai tan irreal que és Venècia, una bombolla en la qual no té sentit convertir la biennal en un parc temàtic, perquè la pròpia ciutat ho és. I així ha d’entendre’s la intervenció de John Baldessari en la façana del pavelló. Per això, ens sembla molt més honest reafirmar la creença en l’art i en la seva capacitat per a obrir noves vies i incidir en noves maneres de pensar i d’actuar. Tal com està el panorama, no és poca cosa.
